Ara - 2014 - Barcelona
Poblet és un monestir immens, d'una arquitectura que impressiona. El pas de la història ha deixat en aquell conjunt heterogeni les seves marques i el que és curiós és que les pedres romàniques dels orígens, les civils del palau reial, les militars de les torres, les del gòtic florit del cimbori, les barroques de la llanterna de la sagristia nova i de la façana de l'església, totes aquelles pedres que a la llum de la posta es dauren amb els tons d'una carnalitat confortable semblen posades al mateix temps. Hi ha una estranya unitat en el conjunt monàstic de Poblet. És la unitat del triomf de la història.
De sant Bernat, fent la reforma dels benedictins, als comtes catalans que criden els seus monjos per colonitzar la Catalunya nova; de Jaume I, que s'hi va fer enterrar, a tots els reis que vingueren després; de Martí I, que s'hi va fer un palauet, a la desamortització de Mendizábal, que va arrasar segles de cultura; dels quatre monjos cistercencs italians que a la post Guerra Civil Espanyola van reprendre-hi la vida de l'ora et labora a Tarradellas, que hi va deixar l'arxiu, són segles i segles de vida i de fertilitat.
M'agrada Poblet, té una rara bellesa entre pagesa i àulica. Penso tot això en la tenebra de la basílica a l'hora de completes, mentre els monjos reciten els salms d'abans d'anar a dormir, mentre canten aquella salve lleugerament cortesana. Sant Bernat va crear una colla de cavallers i els va donar una dama, Maria, i els va escriure aquella salutació preciosa que tants creients, monjos o no, escampats pel món, diuen encara cada dia: Salve, regina! La preciosa imatge miquelangelesca que presideix el retaule, en la foscor, no es veia. Però era igual. A l'escenari de Poblet, aquelles paraules prenien una realitat especial. Venien del fons dels segles, eren vives i creïbles, eficaces, et feien companyia.
Des de dalt, s'observava la batalla del baluard veí. Al Portal Nou, l'enemic reculava, queia desordenadament per les bretxes i s'amuntegava al fossat. Els milicians disparaven sense treva al damunt d'aquells pobres diables, i quan ja havien fet net a la muralla, van calar baionetes i van davallar com una tromba a rematar la feina. Els van perseguir fins a la trinxera, i es coneix que en l'ardor de la batalla no van sentir els tocs de retirada. La cavalleria francesa els va enxampar pel flanc, va trinxar-los de valent i els va obligar, vull dir als que encara eren vius, a grimpar amunt de nou. Les nostres bateries van impedir un contraatac: van vomitar foc al glacis, van omplir el fossat d'una espessa boira i van assegurar la posició.
Al pany de muralla on era jo, d'entrada, s'hi produïa un empat ferotge. La punta del baluard era ocupada per l'enemic: amb sacs de sorra, runa i cadàvers havien armat una barricada des d'on repel·lien qualsevol escomesa. Allà potser s'hi amuntegaven tres milers de soldats, refrescats periòdicament pels reforços que escalaven la bretxa. A la nostra banda, la de ciutat, s'hi havia atrinxerat també una massa d'homes suats, que amb prou feines conservaven els calçons i que no oferien descans als atacants. La mola de Santa Clara era una pura ruïna. Jo em vaig arraulir a segona línia, des d'on alçava la pistola i descarregava, suposo que sense gaire encert, contra el bàndol oposat.
A l'hora foscant tot continuava igual. Diria que ningú no va dormir, aquella nit. Les armes no van callar ni un sol moment. Jo em vaig entretenir, com tants altres, a regirar els morts i a prendre'ls les racions. De tant en tant baixava a veure les dones i els administrava una part, confesso que menor, del que esgarrapava. Recordo un parell de sortides en les quals no vaig participar: van resultar desastroses, perquè al cap de poc tornaven els quatre afortunats que no s'hi havien deixat el coll i ocupa ven les mateixes posicions que abans. Va venir en Villarroel, i després un grapat de coronels, a animar-nos. Al conseller en cap, si mal no recordo, no se li va veure el pèl.
A mig matí es va produir una segona envestida dels enemics. En aquell punt, un núvol de fum i de calitja llepava les faldes del mur i bona part del bastió. En la distància, quan tenies visió, podies admirar el fort de Montjuïc que surava, com una aparició espectral, per damunt del llençol de boira. Els assaltants no veien més enllà dels seus fusells, però tot i així empenyien amunt; i la defensa aguantava amb fermesa. De sobte, quan aquell empat furiós semblava imposar-se de nou, es va sentir un tro a la meva dreta. Vaig girar la vista i vaig veure un gran bolet de fum que s'alçava amb dotzenes d'homes, braços i cames i caps espedaçats. El nostre polvorí havia volat, i es va produir una escampada general que va desfer la tenacitat de les darreres hores.