Edicions 62 (Barcelona), 1980
Ell li havia explicat:
—No hi ha altra manera raonable d'arribar que a sol post; gairebé, per aquest temps, a nit closa.
Ella havia respost, entre dues besades, una a cada pols d'ell:
—Millor! Com me plau, a nou lloc, una arribada així, nocturna! És bo que Gualba se'ns presenti, d'antuvi, com una comèdia als ulls de l'espectador: en una situació obscura, que només les al·lusions van, a poc a poc, fixant. Les primeres al·lusions de nostra Gualba seran els seus arbres en la negror, els seus viaranys, en la penombra... Tota una nit per a endevinar, tota una nit per a fantasiejar! La llum de la matinada completarà l'«exposició» i coneixerem el plantejament de la «intriga».
Mes, a primera hora de l'endemà, abans de conèixer la intriga, ja n'havien sentit l'orquestra.
... Eren mil veus. Era un himne generós d'orgue magnífic.
Les aigües del Montseny prenen en descendint els camins més sobtats. Clars camins entre les pedres nues, o celats entre les tofes de les arbredes; camins de torrent, camins de xaragall, camins de gorja i de cascada. Les venes es destrien, serpegen, es separen, tornen a ajuntar-se, rompen o s'esmunyen, s'adormen o bullen i es precipiten furients. Les més variades caixes i conques fan a aquestes líquides cordes de ressonador o recullen el buf d'aquesta aspiració en tubs de planyívola o serena música, o triomfal. Ara llencen un mugit formidable, ara canten, ara parlen, ara parlotegen, ara ploren en lent degotall, ara, ascondides, eleven un tenuíssim sospir. Mil veus, mil veus i una veu sola. L'orgue canta ensems amb totes ses flautes, amb tots els seus xiulets, amb tots els seus registres, en acordada multitud. És veu de violí i veu de viola. És veu de fagot i de xirimia. És veu de trèmolo fort, de trèmolo suau, de quinzena, d'octava tapada, de violí de tretze, dels vells i les velles, d'oboè, de clarí, de baixoncel. És veu de bombarda, de cimbel, de cimbel baix. És veu de nasard i de trompeta bastarda i de trompeta. És veu de tro i veu de salm. És la veu que s'anomena vox coelorum i la veu que s'anomena unda marís.
Les de Montseny són fetes aquí de pompa vegetal i de música de verds, meravellosament múltiple i sumptuosa. Aparen els paisatges de Catalunya més aviat musculosos i nerviüts. Lleus borrissols de bardissa, rares pues de pins no n'arriben a amagar l'estructural nuesa. Però, a Gualba, el paisatge es diria cobert de blanor de ploma, així un gras ocell.
Com un ànec molsut, ell s'estarrufa vora les aigües.
Vist de l'altura, hi ha en ell alguna cosa de massa bla, alguna cosa de corromput, com en una vegetació de llot. L'esguard, sortint de la seca serenitat dels cims, no sap contemplar-lo sense una manera de torbació estranya. Un dia, en l'excursió, a l'amic va obsessionar-lo tossudament una comparança barroca. «Gualba —ell se deia— és la frondosa pubertat del Montseny.» Aquesta paraula no la va dir a l'amiga, és clar. Però, en cercar els ulls d'ella, va veure que ella, inconscientment els esquivava, i els esquivava del paisatge de baix també —així algú que ha estat sorprès en la insana curiositat d'una vergonya.
Gualba mateixa s'ha purificat, en la serenor del crepuscle. Ara deixa oblidar que fa una hora la seva viciosa vegetació, a la falda del vell Montseny de cos nu, havia suggerit una imatge obscena. -Més tard serà nit i sota la vegetació jaurà la negror i en la negror, les misterioses larves. -Mes ara els vénen de Gualba com una cosa clara, íntima, com una part d'ells mateixos que ha restat a baix. La veuen tota acollidora, que en les petites cases disperses s'ha encès algun llum pàl·lid.
Atenció! Gualba és terra de bruixes. No és dissabte avui? Les bruixes de Gualba fan son dissabte allà dalt, al Gorg Negre. L'aigua dorm, negra, al Gorg Negre. Mes si amb dues estelles féssiu una creu, i la gitéssiu a l'aigua negra del Gorg Negre, veuríeu que l'aigua arrenca en gran bullida i fa molt de sinistra remor i es cargola i escomeja, fins que la creu salta fora d'ella, lluny. L'esperit del mal dorm sota les verdors musicals de Gualba.
Havem dit que la bellesa de la Ben Plantada es troba tranquil·lament d'acord amb les modes de l'estiu del 1911. Això necessita d'alguna explicació. Perquè, en l'estiu del 1911, d'ordres de moda se'n compten dos. L'un, adoptat per les dones més intel·ligents; l'altre, per les que no ho són tant. Aquest és l'ordre del vestir estret, minvat, travat i cenyit a ultrança; en el primer, al contrari, la gràcia estreba tota en folgament, fresqueig, escuma i flonjor. De l'un abominen ensems moralistes i artistes; en el flonjo, els artistes s'hi encanten, i els moralistes, no és que en restin contents, però tampoc no saben què dir-hi.
La Ben Plantada, doncs, com es podia esperar, vesteix a la manera flonja. La qual és l'única que escau, en general, a les ufanoses dones del país. Quan aquestes, per mala intel·ligència i falsa informació del que es porta a París, es volen tancar en minvaments i través, solen donar-nos visions tan poc modestes i indecoroses, que l'ull i el gust del foraster en són xocats lamentablement. Folgança i escuma, al revés, no solament s'adiuen amb el cos normal de les nostres beutats típiques, mes s'adirien àdhuc amb el cos immortal de les estàtues clàssiques dels Museus. Estic segur que el blanc arranjament que anit lluïa la Ben Plantada, escauria tant com a ella a la Venus de Milo. Que potser en vida anava vestida així; i potser es feia els vestits ella mateixa: perquè la Venus de Milo fa cara de tenir molt bones mans.
Com et dius, Ben Plantada? Em dic Teresa.
Teresa, nom ple de gràcies, quan es pronuncia a la manera dels catalans.
Teresa és un nom castellà. Allí dalt és un nom adust, encès, groc, ascètic, aspre. És un nom que rima amb totes aquestes coses, de les quals es parla tant, de "la fuerte tierra castellana," de "el paisaje austero, desnudo, pardo", de "los hombres graves, vestidos de fosca bayeta", de "Avila de los Caballeros", de "el alma ardiente de la Santa", de "Zuloaga, pintor de Castilla", de "El retablo del amor", de "La mística sensualidad, esposa de Cristo o mujeruca". Ja sabeu, fa?, quina mena de coses vull dir.
Però arriba el mateix nom a casa nostra i de passar-se'l per la boca d'una altra manera, guanya una altra sabor. Una sabor alhora dolça, casolana, calenta i substantiva, com la de la coca ensucrada. Teresa és un nom que té mans; capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor. Teresa és un nom, a la vegada modest i molt fi. Teresa és un nom feiner. Teresa és un nom per a respondre, amb una veu de contralt: "Servidora, em dic Teresa." Teresa és el nom de les que tenen, com l'Adelaisa del Comte damnat (la qual no es va dir Adelaisa sinó perquè vivia en uns temps molt romàntics, historiats i ornamentals), una mica de sotabarba arrodonit i un clot a cada galta. [...]
Ai, quina deliciosa sensació d'intimitat, poder començar anomenant també Teresa la que fins avui havíem anomenat únicament la Ben Plantada!
Teresa, Teresa maca, lloat sia el teu nom dolcíssim! Totes les Tereses que hem conegut han estat maques, però tu, la més maca de totes. I així el record de les altres l'adorem en tu. .
A la nit alta, sortint del Casino, aquells de nosaltres que tenen una veu de baríton canten una cançó passada de moda, que diu:
"Teresa:
Jo en tinc impresa
La teva cara
Dintre el meu cor.
I moriria
De gelosia
Si a un altre daves
La teva amor."
I sí, la cançó diu una bona veritat.
UNA BALLADORA
Aquesta és una noia que ha vingut al poble de la Ben Plantada, a ballar. Ahir era a Badalona, a ballar. Demà serà a Argentona, a ballar...
Ho té privat del metge, el ballar.
Ho té privat del confés.
Ho té privat dels seus pares.
No li agrada la música.
No li agrada la conversa.
No vol casar-se.
No ha estimar mai, ni estimarà mai.
No és vanitosa.
No és capritxosa.
Li repugnen els homes.
Balla, perquè el ballar és la seva llei. I extenuar-se fins a morir, ballant, és la seva sort...
Balla, per la mateixa raó que tu, poeta, fas versos.
Balla ara. Ballant, tanca els ulls. El ballador, vulgaríssim, desapareix de la seva vista. Inclina el cap al costar esquerre. Respira profundament. Té els llavis sense sang i dues roses encara enceses a les galtes. El seu front groc perleja de suor. Els seus ulls s'encerclen de violeta... Balla, balla...
Balla amb el Destí...