Editorial Columna (Barcelona), 2004
La humitat d'octubre a les llambordes lluents s'omplí dels colors del confeti. L'olla trencada deixà anar una pluja màgica damunt del meu germà, que l'havia colpejada, per fi, després d'innumerables intents maldestres amb el bastó. Correguérem a buscar el regal sorpresa que s'hi amagava, caramels i globus. Encara sort que no ens tocà l'olla de la farina o de l'aigua.
Un any després de la nostra arribada, «Festes del Barri de la Calla i Adjacents», participàvem entusiasmats en tot aquell espectacle com qualsevol altre nen del carrer. Em mirava el programa de festes i no deixava de fascinar-me aquell pont antic dibuixat al fulletó, un pont que tothom creia roma i en realitat era romànic i que encapçalava aquella via massa llarga, massa estreta. Ara ja sabia que aquella primera festa de l'any anterior no era de benvinguda, que cada primer cap de setmana d'octubre se celebrava aquella trobada entre tots els veïns, tant si arribaven quatre nens d'un llarg viatge com si no.
El vespre anterior, amb el fred que ens glaçava els ossos, ens havíem acostat a la foguera, curiosos per saber què hi rostien. Botifarrada, no us amoïneu, nois, també hi ha salsitxes de pollastre. I ens havia passat el fred a la vora d'aquell foc espetegant.
La boira encara entelava les finestres altes del local de reunió de l'associació de veïns del barri de la Calla i Adjacents, sessió extraordinària. A sobre d'aquella immensa sala hi havia l'escola de dibuix de la Dolors, on la creativitat artística es feia a miques en la còpia de dibuixos d'aneguets i vidres ratllats. Quant temps sense ensumar l'olor de l'aquarel·la, el soroll estrident del punxó contra el vidre cada vegada que algun nen es decidia a fer un mirall. El temps no sol passar per als indrets de la infantesa. Aquell edifici que, en una de les festes del barri, havia albergat cadàvers de papallones, colors brillants de purpurina, amb prou feines es feia servir. Feia anys que la Comissió de Festes havia perdut les ganes de celebrar res, el barri estava massa canviat, massa nouvinguts, desconeguts amb músiques estranyes i vestits de colors estridents.
La sala estava a vessar, tots el nostres veïns hi eren presents: els que ens saludaven cada dia quan anàvem cap a l'escola, els que deien bon any nou i bones festes, els que ens despentinaven de petits, quan encara no els superàvem en alçada. De cadascuna d'aquelles persones en tenia milers de petits records, sempre eren allà sense ben bé ser-hi, una mena d'amics de tota la vida a qui mai no has explicat un secret. Els seus rostres havien anat envellint, cabells blanquinosos.
Jo només me'ls mirava amb mig somriure, trista en descobrir un brot xenòfob al meu estimat barri, entre aquells que ens havien vist créixer, aquells mateixos que deien: vosaltres ja sou d'aquí. El motiu: la possible obertura d'una mesquita al carrer, només faltava aquesta, ara.
Us esguardava de fit a fit per esbrinar si encara em recordàveu. La demagògia del president de l'associació de veïns us instava a firmar contra aquell local que seria «font de conflictes» amb l'Església Evangèlica del principi del carrer i les dues esglésies Catòliques del barri.
—Tots sabem els problemes que porta la religió musulmana arreu del món: només cal que mirem cap als països àrabs i ho veurem. Si no, guaiteu el cas d'Algèria, les morts que hi ha.
Vaig voler parlar, indignada, ferida en un orgull redescobert, sentint-me més musulmana que mai. No eren les paraules el que ferien, era l'estrèpit de tota aquella gent que es barallava per firmar primer, que proclamaven, fanatisme de míting:
—Sí, sí, sí! Que se'n vagin al seu país a fer-hi una mesquita, que si nosaltres anéssim allà segur que no ens deixarien construir-hi una església.
Durant els primers anys de la nostra estada a Catalunya, tot aquell univers màgic s'havia anat perdent amb el temps, massa entusiasmats amb les novetats que vivíem, masses coses noves per aprendre. La crida a l'oració del muetzí la substituí el soroll estrident de les campanades de l'església que teníem al costat de casa. La mare continuava resant de la mateixa manera però feia el Ramadà de manera més austera, sense estridències. A poc a poc, els actes transcendentals de la quotidianitat es van anar diluint i ja amb prou feines ens recordàvem de les sures i de l'alfabet àrab. Tota la màgia s'havia esvaït amb el pas de l'Estret.
Un dia el pare va arribar a casa entusiasmat: havien obert una mesquita a Vic. Feia quatre o cinc anys que érem aquí. Vaig imaginar-me un edifici blanc i enorme amb el minaret alt al mig d'aquella ciutat fosca, entre boires. Res més lluny de la realitat. Els pocs musulmans que hi havia per aquí s'havien agrupat i havien llogat un local al carrer de la Ramada, carrer antic de llambordes desnivellades que jo sempre havia pensat que era en homenatge al més sagrat, molt a prop de la catedral. El local devia haver estat utilitzat per a fins comercials, els vidres de la porta havien sigut tapats amb papers d'un color indefinit per fer-lo més acollidor, íntim. És igual, nois, Déu és pertot arreu, això només es un lloc de reunió.
Aviat vam començar a assistir a classes d'Alcorà. Trobava a faltar quelcom entre aquelles quatre parets fredes. Encara que el terra estava cobert de catifes noves, gruixudes com no havien sigut mai les estores de la mesquita del poble, austeres i esfilagarsades. Aquell noi d'ulls ensutjats, barba llarga, recitava les sures amb un accent diferent, quasi desconegut.