Era, si fa no fa, igual que el dia que aplegàvem al poble. Mon pare no tenia cotxe -tampoc no tenia carnet- i viatjàvem sempre amb La Callosina. Eixia de l'estació d'autobusos a les cinc i mitja de la vesprada i arribava al poble, amb una rara puntualitat europea, quan passaven cinc minuts de tres quarts de set. Arrere quedaven una hora i vint minuts de calor sufocant, parades esporàdiques per tal d'arreplegar viatgers esporàdics, revisors que cantaven els pobles on arribàvem, vomitades en bossetes de plàstic -especialment de Centet, el meu germà-, olor de tabac dels cendrers bruts plens de burilles i esguards ansiosos dels hòmens a la recerca d'alguna turista amb biquini quan l'autobús s'aturava uns quants minuts a Benidorm. La parada de Benidorm era d'allò més fastigosa; primer, perquè ja feia una hora que viatjàvem, que, en realitat, segons la noció del temps dels infants, equivalia a unes quantes hores; d'altra banda, perquè ens hi estàvem una estona més llarga que en qualsevol altre lloc. Era l'hora en que la gent de la comarca que hi baixava a treballar en els incipients negocis de l'hostaleria o de la construcció -companyes fidels del desenvolupament brutal i irracional que ha caracteritzat el turisme a les nostres contrades- plegava veles cap a casa, amb el recapte buit sota el braç i les marques de la fatiga dibuixades en uns rostres socarrimats pel sol de l'obra o pel reflex de les safates amb cerveses, refrescos, thankyous i mercies. Va ser allí, en la parada de Benidorm, on vam rebre les primeres nocions del futur aprenentatge d'idiomes, a través d'uns cartellets que hi havia a la porta d'un banc i d'algun comerç, on es podia llegir «cambio-change-exchange-wessel» al costat d'unes banderetes. La Callosina s'omplia de gom a gom; talment com si fos l'autobús de la línia M que ens duia tots els dies de juliol des de Sant Blai al Postiguet, farcit de madrilenys que no deixaven passar l'ocasió de manifestar un cert menyspreu caritatiu i autocomplaent envers aquell poblet-ciutat que aleshores era Alacant, en comparació amb la ciutat-capital-que-té-de-tot-i-més-barat que era Madrid - «Pues en Madrid...» era la manera que tenien de començar cada frase, la qual produïa de seguida una ganyota de desplaença entre uns nadius ben pagats de la seua ciutat, petita i coqueta. A Benidorm pujava un fum de gent que romania dreta al corredor central, els pares i les mares es posaven els xiquets als genoll per tal que altres viatgers poguessin ocupar els seients, en una demostració clara d'una solidaritat evident entre afins per raons de veïnatge, feina o, simplement, companyonia provisional.

I, sens dubte, per als xiquets de la fusteria del carrer Paradís, si hi havia un esdeveniment espontani que destacava entre els altres, aquest era el viatge a Benidorm. Potser el secret de la infantesa, innocent i escodrinyadora, consisteix a fer de cada moment una peripècia irrepetible. És per això que els esperits innocents i escodrinyadors s'omplien d'una dèria innocent i escodrinyadora quan la mare anunciava que aquella vesprada baixaríem a Benidorm per veure el tio Quico –el germà de la iaia- i la tia Esperança. Benidorm era, aleshores, l'antítesi del Postiguet pudorós, tradicional i provincià: era un univers a part, una escletxa per on s'esmunyia un món diferent i desconegut, ple de gent que caminava amb biquini o banyador i descalça pels carrers, ple d'una gent que tenia els cabells rossos i la pell roja socarrada pel sol, ple de botigues que venien tota classe de bagatel·les les que no es trobaven en cap altre lloc. El tio Quico era propietari d'un dels dos primers xiringuitos que es van establir a la platja de Llevant, a primera línia, precursors d'altres negocis que s'hi van anar obrint posteriorment. Era un xiringuito en tota regla: terra de grava, sostre de canyís, tauletes de fusta i cadires de fusta de tisora, com les del cinema d'estiu, prestatgeries plenes de botelles de licors darrere el taulell, sardines torrades i sangria a manta. El terra era ple de xapes de botelles de cervesa i de refrescs. Cada vegada que hi anàvem, ens en tornàvem carregats amb bosses de plàstic farcides a vessar de xapes per tal de jugar-hi.

A mesura que passàvem per davant de les portes, sempre obertes, de cada casa, i trobàvem els veïns asseguts al carrer en cadires baixetes de corda -els hòmens, normalment, gaudint d'una cigarreta; les dones, normalment, fent ganxet; els xiquets, sempre, berenant-, els meus pares alentien el pas i, sense deturar-se, saludaven i rebien els saluts dels que feia mesos -alguns fins des del darrer estiu- que no havíem vist. «Com esteu?», «Com esteu?», «Ja esteu ací?», «Ja estem ací», «Vos quedeu molt de temps?», «El que queda del mes», «Ai, Marededéusenyor! Com s'han fet de grans els xicons!», «Ai, ells cap amunt i nosaltres cap avall!», «Ei, què tenim de fer!», «Què tenim de fer!», «Ja ens vorem», «Ja ens vorem». Era sempre la mateixa fórmula, amb gairebé les mateixes paraules i expressions, que es repetien com una mena de protocol establert al llarg dels temps. Només ara el pas dels anys m'ha fet comprendre el veritable sentit d'aquell ritual germanívol de benvinguda i retrobament, d'absències i presències enyorades.

Els iaios i el tio Toni seien cada nit al carrer, davant les immenses portes de l'antiga fusteria, obertes sempre de bat a bat. Quan els meus pares hi eren, també hi seien; i la tia Vicenta; i els oncles, el cap de setmana, en tancar el petit supermercat familiar. A la vetllada s'afegien, segons el cas, veïns i veïnes, amics o algun conegut que passava per allí i feia una parada per tal d'intercanviar una estona de conversa. Els menuts, mentre sopàvem un entrepà o quan ens cansàvem de jugar amb tota la xicalla que es congriava a la placeta, escoltàvem en silenci les xarrades dels grans, asseguts en l'escaló d'entrada a la casa o en la base de la pedra que servia de marc al batedor i que formava una mena de seient arrodonit on cabien ben bé els culs de dos de la canalla. D'aquesta manera, el número 29 del carrer Paradís era un eixam humà on es barrejaven rialles, converses, discussions, acudits, rondalles, xafarderies, històries de la guerra i del poble, olor de bambines i rotllets morenos i rotllets d'anís de la fàbrica que hi havia al fons del carreró, algun cotxe despistat amb matrícula de Madrid que demanava per la fàbrica de bambines, rotllets morenos i rotllets d'anís que hi havia al fons del carreró, campanes tocant els quarts i les hores, flaire de gessamí, plans per a l'endemà, cants de grills, silencis esporàdics i il·lusions estiuenques.

Era aleshores, igual que a les nits d'hivern a la vora del foc, quan la iaia lluïa amb més força el seu repertori. De vegades explicava històries que ja havia contat una pila de voltes, cosa que no ens importava gens ni mica i que no impedia que les tornàssem a escoltar amb la mateixa atenció que la primera vegada.

Aquella nit la iaia, descreguda i agnòstica -després de la guerra es va haver de casar per l'Església, quan ja havia tingut una filla, obligada per les circumstàncies polítiques-, no aparegué amb la seua camisa de dormir blanca, molt semblant a les que portaven els àngels del quadre aquell de la cambra de la tia Vicenta, que salvaven les ànimes de les flames del purgatori enlairant-les cap al cel davant l'atenta mirada d'una marededéu amb el jesuset al braç. Quan vaig entrar en aquell rebedor ample, amplíssim, on Cento i jo posàvem cadires a manera de porteries de futbol i hi jugàvem, vaig buscar a les palpentes l'interruptor de la llum. Enmig del silenci només vaig sentir més silenci, i els seus sons, els sons del silenci: els cruixits dels mobles, el brumit del motor de la nevera, el degoteig de l'aixeta de la cuina, el tic-tac del despertador redó de campana del iaio -dormir amb ell al costat era, si fa no fa, com fer-ho al bell mig del cor de la maquinària del Big Ben- i els roncs també del iaio, uns roncs que barrejaven a la perfecció els de l'ós Iogui quan hivernava en una cova al costat de Bubú al parc de Yellowstone i els de Pere Picapedra després d'una partida de bitlles i quatre cerveses; sons ben distints dels que, en aquella època, cantaven un, alt i ros, i un altre, baixet i morè, i que anys després vam cantar també nosaltres, vestits amb texans, jupetí, espardenyes i passió juvenil.

El Calvari era un tossalet abancalat -com no podia ser d'una altra manera- que hi havia als afores del poble, a on es pujava per un camí que feia giragonses a dreta i a esquerra i al llarg del qual es repartien les estacions del viacrucis. Al capdamunt hi havia una creu molt alta feta de blocs de formigó cilíndrics, que havia estat fulminada per un llamp uns quants mesos després d'haver-la col·locada. D'ençà d'aquella nit nefasta, de la creu només restava en peu, si fa no fa, un metre de columna; la resta, la part seccionada, romania tombada a terra, a tall de testimoniatge notori del caprici de les forces naturals.

Quan hi pujàvem, al Calvari, poques vegades seguíem el camí; més aviat ens hi enfilàvem pels marges de pedra que delimitaven els bancals. En aplegar al cim, jèiem per torn, d'un en un, sobre la creu, amb els braços estesos, i jugàvem a imaginar allò de l'INRI que ens contaven sovint a l'església i a l'escola. Com que el cap parava més avall que els peus i el sol del migdia escalfava amb virulència estival, no ens era massa difícil fer conjectures. Tot i que premíem amb força les parpelles, el sol directe sobre els ulls aconseguia crear una gamma de rojos, grocs i taronges a la vista que contribuïen de valent a refermar els desvaris místics. També ens agradava pujar dalt de la columna i compondre figures com si fóssem estàtues: el Cristòfol Colom aquell que vam veure quan vam anar a Barcelona, amb el dit assenyalant algun punt en la llunyania sense que ningú no li digués res –a nosaltres ens deien contínuament que no assenyalàssem, que era una cosa molt lletja-; el Crist aquell amb els braços estesos que hi havia en  un cim des d'on es podia veure el penyal d'Ifac -que resulta que en realitat no era a Calp, sinó a Rio de Janeiro-; King-Kong dalt de tot de l'edifici més alt de Nova York, colpejant-se el pit amb els dos punys i espantant els avions com si fossen mosques -llàstima que no hi hagués la xicona per a fer-li pessigolles amb un dit i arrencar-li suaument aquell vestidet que semblava extret d'un joc de la Señorita Pepis, igual com feia el goril·la, que, segons que es veu, era un animal però no tenia ni un pèl de babau. Fèiem equilibris amunt i avall de la Creu gitada i, quan ja ens cansàvem de fer monades, hi sèiem i xarràvem. Quan hi venien les xiques no fèiem res de tot allò, sinó que directament sèiem i xarràvem, i jugàvem a ser fadrins, i les converses adquirien un to de transcendència tot al voltant de qui agradava a qui, qui agradava a no vull dir a qui, qui no agradava a qui jo em sé, qui ja no agradava a qui tots ja sabem, qui agradava a qui ahir no agradava però hui sí, i d'altres supòsits semblants. La solemnitat, la gravetat dels raonaments era tal, aleshores, que ben bé es podria dir que la vida en el món tenia el seu epicentre al capdamunt d'un turó, al voltant d'una creu de formigó seccionada, abatuda i badada.

Al poble, el juju era a la part de darrere del pati de la fusteria. Allí acabava la vila i començava l'horta, a la qual es davallava per un senderol que conduïa a la sèquia mare. A la sèquia mare hi havia aigua, la qual cosa, encara que puga parèixer una obvietat, no ho és pas, perquè ara per ara la sèquia mare no té aigua, ni tampoc cap de les altres sèquies del poble. Era per això, per l'aigua, que no volien que hi anàssem a jugar. Com que a pocs metres d'allí hi havia una caseta de rec que tenia una forma idèntica a la de la caseta de xocolata on vivia la bruixa famosa de la famosa caseta del conte famós, la mare ens va contar que dins d'aquella caseta residia una bruixa dolenta que vigilava el camí des d'un finestró redó calcat als de les primeres cases que dibuixen els nens, amb traços encara primaris, que inclouen, no cal dir-ho, una ximenera, un caminet que comença en la porta de la casa i que duu no se sap a on, un arbre una alzina, pel que sembla -i un pou- tot i que ja no se'n veuen, de pous.

D'anunciats, hi havia fets tan fútils com la retransmissió en directe, des de la font de la Favara, d'un programa de ràdio de renom -Cantera de artistas, es deia-, on un grapat d'aspirants a cantants -cantants de cobles i d'altres gèneres semblants, habitualment-, presentats per locutors de renom del moment, s'afanyaven a demostrar les seues condicions per a la lírica; o com la celebració del Dia del Turista, en que els xicots de les penyes aturaven tots els cotxes -francesos i madrilenys, sobretot- que circulaven per la carretera, adornada amb banderetes i pancartes de benvinguda, i els feien beure a galet d'un porró i menjar un grapat de tramussos i cacauets. Molts d'ells, especialment els francesos, aprofitaven per a fer una paradeta al bar de Quico per a comprar-hi alguns souvenirs. El bar de Quico en tenia un bon mostrari: «ballaores» amb vestits de llunes i amb una pinta als cabells, ninots amb vestits de toreros, castanyoles que es desbarataven al primer toc, bous de totes les grandàries i en diverses posicions, ventalls de totes les grandàries pintats amb diferents motius –l'Alhambra, places de bous, platges, gitanes, clavells i molts altres-, banderilles, estocs, capes, capots, capells de torero, figures del Quixot i Sancho Panza, postals, ninotets de la Guàrdia Civil, places de bous en miniatura, barrets de mexicà, guitarres de totes les grandàries, i navalles de totes les grandàries, tot amb adhesius on hi posava «Recuerdo de España».

Molts dels presents van respondre al salut alçant també el braç. El iaio Vicent i el tio Toni, però, amb uns rostres seriosos que reflectien una certa incomoditat, no el van aixecar, cosa que em va sorprendre força. Nosaltres, incapaços d'interpretar ni que fos mínimament el significat d'aquella situació, vam aixecar el braç, tot mirant-nos encuriosits la gent que ens envoltava. A l'acte, el iaio, amb una veu eixuta i greu, contundent però comprensiva alhora, ens va dir: «Baixeu el braç, que això no es fa.» Vam abaixar el braç immediatament, desconcertats i una mica atemorits. A continuació, i encara amb els braços enlairats, la gent va començar a cantar la cançoneta aquella del Congratulations que jo cantava en l'escola, tot i que amb la lletra de debò que hi havia al final del llibre, i, en acabant, algú va cridar «¡Arriba España!», a la qual cosa gairebé tothom va contestar «¡Arriba!», i un altre va cridar «¡Viva Franco!», a la qual cosa gairebé tothom va respondre «Viva!» i «¡Franco, Franco, Franco!», mentre el governador i el seu acompanyament pujaven als cotxes per tal d'anar a dinar i a descansar una mica abans de mamprendre els actes de la vesprada.

A les sis no hi havia ningú a la vila que no fos al grup escolar. Tot allò que es va preparar al llarg de dues setmanes es va dur a terme a tall d'homenatge al «cèsar» provincial -al cap i a la fi, la cosa anava d'àguiles imperials. Aquell va contemplar des d'un cadafal preparat per a l'ocasió els festeigs en el seu honor, fruit de l'esforç de tot un poble -tan ignorant i complaent com la resta de pobles allà pels seixanta-, i, amb la mateixa fatxenderia i prepotència amb què hi va vindre, se'n va anar.

El poble, generós i cofoi, va tornar al seu quefer diari, a les feines a l'horta, a les partides de cartes, als vespres a la frescor del carrer, a la flaire de la fàbrica de magdalenes i bambines, a les pel·lícules del 007 al cinema d'estiu, als balls a la plaça per les festes d'agost, ben allunyat de batzegades inusuals. Només de tant en tant algun esdeveniment, espontani o anunciat, treia el poble de la seua letargia amable. Dels esdeveniments espontanis, n'avisaven els tocs a morts del campanar -que, d'espontanis, no n'hi cap altre que la mort d'algun veí.

Justament al davant hi havia l'escola i, una mica a la dreta, a un tret de pedra, a l'altra vora d'un barranc abancalat farcit de tarongers, es podia veure el poble veí, quasi a l'abast de la mà, amb els carrerons solcant un tossalet en què destacava, il·luminat per una lluminària ataronjada, un campanar baixet i cofoi que feia els tocs compassadament amb uns quants segons de desacord respecte del nostre, i, al capdamunt, el cementeri. El poble, vist des d'allí, tenia certa semblança amb les casetes i els hotels de plàstic que edificàvem -uns més que altres, i jo ben pocs, tot siga dit, que mai no he estat un home, diguem-ne, de negocis- en qualsevol carrer, plaça o avinguda del tauler del Palé, amb un got de llet amb Cola-Cao a un costat i quatre bambines a l'altre.

L'endemà era dia de visita al cementeri, un cementeri, aquell, insultantment formós, ple d'arbres i de gespa, de jardinets ben abillats i de flors, senzill i menut com els cementeris dels pobles senzills i menuts, amb noms i rostres familiars, quotidians, tan amable com ho pot ser un lloc que visitem bàsicament per obligació, més que no pas per devoció. M'agradava anar-hi i recórrer-lo, sobretot perquè era ben lluny del tuf de paüra i morbositat que desprenien els de les pel·lícules, i ben allunyat també de l'aspecte més desordenat i impersonal del de la ciutat. Ara pense que potser em venia de gust anar-hi i recórrer-lo perquè no hi havia ningú a qui hi anés a veure, perquè per a mi eren noms i rostres, més o menys familiars i més o menys coneguts, però, al cap i a la fi, aliens. D'ençà que va morir el tio Toni, malgrat que la bellesa del recinte roman immutable i igual de serena, hi he tornat només dues vegades; una, a tall d'homenatge llargament ajornat, i una altra fa poc, a penes dos anys, quan va morir la tia Milagros, la germana del iaio. Probablement la mort del tio Toni em va oferir un motiu per a no tornar-hi i va aconseguir que aquell lloc, insultantment formós, ple d'arbres i de gespa, de jardinets ben abillats i de flors, senzill i menut com els cementeris dels pobles senzills i menuts, s'omplís de records, de paraules i de gestos també senzills i formosos.

Seguint aquell senderol s'aplegava al poblet del costat, a penes a un quilòmetre de distància. Alguns dies hi anàvem, passejant, en acabant la migdiada, hi berenàvem i bevíem aigua fresca que rajava d'un munt de canelles que hi havia en una plaça. Quan passàvem per davant de la caseta, la mare i la iaia ens empenyien perquè ens afanyàssem i perquè no parlàssem ni féssem soroll, no fos cas que la bruixa ens sentís i s'empipés. Nosaltres conteníem la respiració i obeíem a ulls clucs mentre procuràvem, en silenci, trepitjar amb molta cura per tal de no xafar les pedres del camí. A la tornada, ja a poqueta nit, posàvem més atenció encara a no fer gens ni mica de renou, perquè les primeres empentes de la foscor no convidaven a grans ostentacions de valor inexistent.

Eixíem de la ciutat per la costeta de la fàbrica de tabacs i vorejàvem les faldes del Benacantil fins que aplegàvem a la Goteta, Aleshores no hi havia encara l'Escalèxtric, el pas elevat que encara és -tot i que no se sap per quant de temps- al final de la platja del Postiguet, tota una revolució en la xarxa viària d'Alacant, fins al punt que el fet de pujar-hi amb el cotxe va suposar, en els primers mesos des de la seua inauguració, una mena d'atracció de fira d'allò més agosarada i innovadora per a tots els públics, grans i menuts. Tots dos carrers, per tant, el que venia des de la plaça de bous i el que venia vorejant la mar, es trobaven en un encreuament d'allò més transitat si tenim en compte que era l'única via d'entrada i eixida de la ciutat cap a València. I al bell mig d'aquell encreuament, al bell mig d'aquell escenari sense telons ni bambolines, ni prosceni, ni platea, sense més llums que la del sol colpint amb feresa, sense més eines que les d'un bon mim -les mans cobertes amb guants blancs i el rostre gesticulador, viu, d'expressions diàfanes i extremades- i sense més guió que el que dicten el codi de circulació i la improvisació calculada més rotunda, al bell mig d'aquel1 embussament de cotxes que circulaven amunt i avall, que engegaven, frenaven, engegaven i tornaven a frenar, feien sonar el clàxon, remugaven i es calfaven, al bell mig de l'escena, hi era ell: el Sargento Moquillo.

El Sargento Moquillo -mai no he sabut quin era el seu nom veritable i dubte que ningú que no fos familiar o conegut seu el sabés -era guàrdia urbà- «municipal», que diem per aquestes comarques. Vestia amb un uniforme semblant als dels municipals que apareixien -i encara hi apareixen- a les vinyetes dels còmics de Mortadelo y Filemón o Rompetechos, incloent-hi el casc blanc amb forma d'ou subjectat amb una cingla, també blanca, a la barbeta, la porra, també blanca, al cinyell i el xiulet a la boca. Dirigia el trànsit com aquell que dirigeix una orquestra simfònica, i, d'aquesta manera, donava pas als cotxes igual que ho faria el director de l'orquestra per donar l'entrada als violins, als trombons de vares o als clarinets. Menejava els braços i les mans d'una forma subtil i compassada, expressiva, i el seu rostre era una successió de gestos i ganyotes que ja haguessen volgut per a ells Marcel Marceau o Lindsay Kemp. Tenia un repertori de gestos, ganyotes, escarafalls, moviments del tronc, de les cames, girs de puny, jocs de coll, picaments de mans i d'altres, que ben bé es podria haver incorporat a qualsevol manual pràctic d'expressió corporal per a estudiants de cursos avançats d'art dramàtic.

Després de caminar una estona va anar a parar a un passeig ample i bulliciós amb una munió de gent que el recorria amunt i avall plàcidament: transeünts desvanits amb roba de diumenge, colles de xiconets i xiconetes mamprenent el viatge iniciàtic del galanteig i la seducció, pares i mares que agafaven de la mà fillets i filletes ben mudats i ben repentinats, parelletes somrients amb els braços enllaçats somiant plans per al futur, i vells passejant o asseguts en bancs o en cadires de fusta, eren bona part del repertori que oferia aquell centre neuràlgic de l'esplai dominical d'una ciutat de rostres coneguts i traços amables, que fruïa dels darrers glops de pau mentre es disposava a rebre gentades de terra endins unes setmanes més tard.

Aquell era el iaio Vicent, que sovint anava els diumenges de matí a passejar, de vegades a soles i de vegades amb la iaia Angelita, a l'Esplanada, aquell passeig fet de mosaic en fornia d'ones, vorejat de palmeres, orgull i símbol d'una ciutat aleshores petita i familiar en què tothom coneixia gairebé tothom, que bullia de gent que, aprofitant la benignitat del clima, el recorria amunt i avall, mentre una banda de música interpretava peces festívoles sota una mena de petxina gegant d'esquena a la mar.

Uns anys enrere, abans de la seua malaltia, el tio ens portava caminant al parc de Canalejas. Aleshores jo no podia imaginar que aquelles mans càlides i protectores, aspres de feina i sensibles de música, que ens conduïen pacientment, un a cada costat, i que ens protegien de tota mena de perills i d'ensurts, no tardarien a necessitar unes altres mans que els donassen suport per altres camins menys plaents que conduïen a la innocència perduda. Quan aplegàvem al parc, el tio ens soltava les mans i nosaltres corríem, tot rient i sense rumb, sota l'ombra d'aquells ficus gegantins, les arrels dels quals s'estenien com una mena de polps colossals per davall i per damunt de la terra del parc. Després ens acostàvem a la fonteta i hi fèiem voltes perseguint-nos, mentre el tio seia, pacient i satisfet, en un banc, a recer del sol estiuenc que escampava una calor humida i una flaire de port i de barques arreu dels carrers més acostats a la mar. Una estona més tard, treia uns entrepans d'una bosseta de plàstic i ens els donava per a berenar, i quan es feia l'hora ens agafava un altre colp de la mà i iniciàvem el camí de tornada, molt més cansats, però també molt més feliços.

Jo no vaig plorar. Trobe que vaig ser l'únic que no va plorar. A canvi, vaig fugir. Un parell d'hores més tard vaig fugir cap a Alacant amb uns amics de la família que havien de tornar-hi. Tot i les advertències de la mare, no vaig voler assistir a l'enterrament. Vaig passar tota la vesprada vagarejant per una ciutat òrfena de tendresa. Vaig seure a l'ombra dels ficus del parc de Canalejas i dels pins del castell de Sant Ferran, a les escaletes del Jorge Juan, l'institut, i als bancs de l'estació del tren, a la porta de casa i a la porta de la botiga. Quan va començar a fer-se fosc i vaig estar prou segur que els pares ja serien a casa, vaig tocar el timbre, hi vaig pujar travessant escales ombrívoles, vaig sopar una tassa ben plena de sopes de pa amb llet, me'n vaig anar a jóc i vaig plorar durant molts anys.

El tio Toni ja feia anys que no hi treballava, a la fusteria. Se'n va anar a Alacant en acabant la guerra, seguint l'estel de la iaia Angelita i el iaio Vicent, amb els quals va treballar i va viure tota la vida. Quan aquells van obrir una botigueta de queviures, d'aquestes que ja no en queden perquè han estat devorades pels grans supermercats, el tio arrossegava un carro fins al mercat d'abasts per proveir la botiga de verdures, fruites i d'altres vitualles. La mama i 1'oncle Bartolomé -ella, una adolescent, i ell, encara un nen-l'hi acompanyaven i l'ajudaven a empènyer el carro i a carregar-hi i descarregar-ne les mercaderies. Uns anys més tard, el carro esdevingué motocarro; la mama, una dona jove feliçment casada i amb un fill -dos anys després en va venir un altre-; l'oncle, un jove amb tupè incipient i brillantina, ulleres de sol i una Iso, revetlles i pick-up, una dent trencada per l'explosió d'un petard, calces de porter juvenil d'handbol de l'antic Obras del Puerto i conductor de la motocarro i dependent de la botiga; el tio Toni, un vell prematur, de mirada assossegada i lluenta, que demanava perdó, amb la dolcesa dels mansos, per caminar més a espai que ningú en el món.

Des que ens vam traslladar en aquell pis -jo tenia cinc anys-, els veïns, tots cofois i desvanits -pis nou acabat d'estrenar en barri de tota la vida a un tret de pedra del centre, actualment El Corte Inglés-, es van plantejar la possibilitat d'instal·lar-hi un ascensor, aprofitant que el constructor havia deixat el lloc preparat per a fer-ho. Durant els vint anys següents, el tema de l'ascensor va aparèixer en cadascuna de les reunions de veïns que se celebraven anualment, en cadascuna de les actes que s'hi omplien i s'hi llegien amb idèntica freqüència, i en gairebé cadascuna de les converses a peu de porta, a peu d'escala o a boca de finestra que tenien lloc per qüestions de veïnatge o d'amistança. A força de parlar-ne, l'ascensor s'havia convertit en una quimera, si voleu d'estar per casa, però quimera al capdavall, una més, una de tantes amb que exorcitzem el decurs del temps i amb què sacralitzem els afers trivials fins que els transformem en l'oratge que remena les passions casolanes i engega coentors i gentileses. El dia que els meus pares van emprendre el camí de tornada cap allà on començaren, si fa no fa, a dos-cents metres d'allí, amb la melangia d'aquells que deixen arrere mitja vida de records i una altra mitja d'inquietuds, baixaren l'escala a peu, igual com ho havien fet sempre.

Quan anava al Rialto amb la mare i Cento -no cal dir que no per veure aquella mena de pel·lícules-, passàvem primer a veure la tia Vicenta. I era aleshores, quan ens obria la porta de casa i ens rebia amb una onada d'escalfor i ens acotxava entre els seus braços fornits i plens d'acollença, que em transportava sobtadament al cinema d'estiu del poble, a l'olor de gessamí, de fetge a la planxa i guisat de sang, d'urinaris rancis i d'usos i costums tan rancis i reprimits com els de ciutat, a una pantalla on gairebé totes les pel·lícules que hi navegaven començaven amb imatges d'una mar blava sota un cel ras i d'una illa petita que a mi em semblava l'illa de Benidorm, però que en realitat es deia l'illa d'Ízaro Films.

La tia se'n va anar, si fa no fa, quan se'n va anar el Rialto. Un dia va emmalaltir i la van portar a l'hospital. De tan malalta com estava, a l'hospital els van dir que allí ja no podien fer res més per ella. Per això van decidir dur-la al poble, a la fusteria, a la casa que la va veure nàixer i viure, per tal que també la veiés morir, allí, en la seua cambra, en una cambra on fruiria del caliu del foc de la llar i de tots el que l'estimaven, en una cambra amb vistes a un purgatori que segur que mai no visitaria. I aquella Mary Poppins casolana i a mida, en comptes d'anar-se'n cel amunt un dia de vent propulsada per un paraigües obert amb un mànec amb forma de cap d'ocell que parlava, se'n va anar dintre d'una ambulància, un dia d'hivern, camí de la fusteria.

La Callosina s'omplia de gom a gom, talment com si fos l'autobús de la línia M que ens duia tots els dies de juliol des de Sant Blai al Postiguet, farcit de madrilenys que no deixaven passar l'ocasió de manifestar un cert menyspreu caritatiu i autocomplaent envers aquell poblet –ciutat que aleshores era Alacant, en comparació amb la ciutat-capital-que-té-de-tot-i-més-barat que era Madrid –«Pues en Madrid...» era la manera que tenien de començar cada frase, la qual produïa de seguida una ganyota de desplaença entre uns nadius ben pagats de la seua ciutat, petita i coqueta.