Editorial Menorca (Maó), 1986
En un ple municipal, durant la república, un regidor demanà la paraula. Feia temps que un amic li burxava l'orella: ¿Com era possible que un ajuntament democràtic fos presidit per un retrat de Ferran VII? I que ningú no n'hagués protestat! "No passis ànsia" -li va dir el regidor-. "M'hauran de sentir!" Era un xicot de bigotet retallat, nerviós i vehement. I sí que el van sentir. L'home engegà una violenta diatriba contra aquell personatge nefast: el rei més absolut i tirànic de tota l'edat contemporània. Al regidor li espurnejaven els ulls. El seu índex adés s'endinsava en la pròpia galta: quina vergonya! Adés es dreçava, acusador, a l'efígie d'aquell personatge de llargues patilles, que semblava recular cap al fons obscur de la tela: Ferran VII!... "No, homo!" —feu el batlle, aguantant-se el riure—. "Aquest senyor no és Ferran VII. Es... en Quadrado".
I en Quadrado estava per damunt de la política. Era una glòria local. Tant que una vegada que es va crear una mena de centre o club per a gent desvagada amb fins vagament culturals, el nom del prohom fou suggerit tot d'una. Tanmateix, a darrera hora, van haver de desdir-se'n. La intenció era bona, però la frase sonava com una broma de mal gust: Círculo Quadrado!
Sant Joan, el seu Sant Joan era la cavalcada que passa i repassa pel carrer estret. Olor de sorra, rebot d'avellanes buides, ressò d'unglots i —herald de la festa que ve de lluny— el tambor i el flabiol. Ells, com cada veí de Ses Voltes, posaven barreres. Més d'un cavall eguinava impacient. Algun s'empinava amb la crinera a l'aire. D'altres es deturaven, cap cot, i es deixaven amanyagar. Els nens, de colzes a la barrera, arran de carrer, veien la festa de prop i sense risc. Per Sant Joan els compraven avellanes i neules, i unes pilotetes farcides de serradores, lligades amb un llarg elàstic.
I, de cap a cap de dia, les activitats de la llar i del taller es desenvolupaven al llarg d'un eix vertical: tot pujant i baixant escales. Tot era esforç ascensional. La minyona pujava al terrat a estendre la roba rentada a una pica del soterrani. A una estança veïna del mateix soterrani treballaven les màquines. Els impressors de casa portaven els fulls, impresos de fresc, a una cambra arran de golfes. El cove caramull i les grans piles de paper seguien la mateixa ruta.
Hi havia un soterrani que s'estenia sota els porxos del carrer i rebia una llum escassa per dues claraboies de vidre espès i tèrbol, per on passaven els transeünts. Aquell soterrani era ple d'ombres mòbils, com la caverna de Plató, ple de trepig i pampallugues. Hi havia dues piques, una carbonera i un gran amuntegament de caixons d'embalatge. L'estança contigua era la més fosca. D'un pou a un racó, els impressors pouaven a cops de bomba, quan era hora de plegar, en un intent infructuós de netejar-se les mans, empastifades de tinta. Una escala de pedra, de graons humits i escantellats, venia del vestíbul. En el tercer soterrani, el més alt de sostre, que rebia per una vidriera la llum grisa d'un patiet, trepidaven les màquines.
Els soterranis tenien racons i amagatalls, enfonys on s'atapeïa la tenebra i la basarda. Hi havia una cova, on a cops de massa s'enllestien els motlles. Aquesta cova comunicava amb el pati per dos espiralls cilíndrics, iguals que els d'un vaixell, per on el nen, del pati estant, feia ressonar sovint, cavernosa, la pròpia veu. No gaire lluny del pou, un forat, tapiat a mitges, era, segons deien, l'entrada d'una mina. Però de tots els soterranis, res no impressionava tant el nen com l'escala de fusta: una escala empinada i sense arrambador, que comunicava el departament de caixes amb el de màquines.
Un dia, el menut, enfilat dalt caixes d'impremta, jugava a fer l'angelet. El joc, d'invenció recent, consistia a passejar-se per la carena de les caixes, tot movent els braços com si fossin ales. El joc no va durar gaire. L'angelet va ensopegar i va caure de cap a terra. Més que caiguda d'àngel rebel, allò fou accident d'un aprenentatge difícil. Un esvoranc al front. El pare, portant el nen a braços, va córrer a buscar un metge. La sang degotava en feixugues gotes que deixaven un rastre en la pols del carrer.
Jo tenia set o vuit anys, quan ens vam mudar de casa. Del carrer de Ses Voltes ens en vam anar al carrer del Roser, prop de la Catedral, a quatre passes de la plaça. Les dues cases, separades per una distància tan curta, eren prou diferents. D'un carrer estret, però molt transitat, passàvem a un carrer més tranquil i d'amplada normal. La primera casa, sobretot als soterranis i porxos era plena del ressò de vianants i carruatges, i totes les finestres miraven al carrer. L'altre estatge era, sens dubte, més silenciós. Al darrera, el pati nostre i un altre pati d'un veïnat que limitava amb un carreró, posaven un vast espai de silenci. A les cambres de davant, les nits d'estiu, amb les finestres obertes no sentíeu gairebé més remors que les veus d'uns veïns que seien a la fresca, fins a les petites, conversant. La casa de Ses Voltes, tal com l'he descrita, era fosca, sobretot en els baixos i el primer pis -on hi havia menjador i cuina—, només amb un racó de pati ombrívol. En canvi, la casa del Roser no mancava de sol i tenia un pati gran.
De ciutat a la vila, després d'un trajecte curt, el minyó passava d'un món a un altre món. Un canvi d'aires i de llum. Un canvi d'ambient i de formes de vida. Ulls clucs hauria sabut on era. La casa dels avis es dreçava ran dels camps. A cada passa, casa endintre, les veus del carrer s'atenuaven. Sota el porxo, les remors us venien de lluny. Un lladruc de gos o el grinyol d'una barrera us suggeria la distància, el paisatge. El silenci era horitzontal. En canvi, a casa, el soroll es concentrava als nivells inferiors. A un cap de soterrani, un ressò continu de trepig i carruatges. A l'altre cap, un sotragueig continu de màquines. Escales amunt s'afeblia l'estrèpit. Cada graó vers el terrat era una passa vers el silenci: un silenci aeri, vertical.
A la vila, les tasques principals eren les agrícoles. Cada una d'aquestes tasques tenia la seva hora i la seva saó. A l'hort de l'àvia algun pagès o jornaler s'encarregava de sembrar, de girar la terra i d'escapçar amb la podadora arbres i ceps. Les dones engreixaven porc i criaven conills i gallines. A la tardor, collien l'esplet dels fruiters. Els gínjols de polpa dura i pell obscura es deixaven per a la mainada i els ocells. A entrada d'hivern calia capolar tomàquets i omplir-ne nombroses ampolles que després es desaven afilerades al rebost. L'estesa de figues s'assecava al sol en els canyissos.