Quaderns Crema (Barcelona), 1987
El nyu (fragment)
El nyu s'havia aturat prop d'un semàfor. L'ull encara li cremava. Amb 1'altre, veia la silueta d'edificis, ponts, antenes i taques de llum disperses i intermitents. Procurava reconèixer en tot aquell paisatge un senyal familiar que l'ajudés a retrobar el camí del ramat. Tenia set, una set africana, intensa, que l'obligava a ensumar el terra desesperadament. Va creuar l'avinguda i va veure un raig d'aigua il·luminat que queia en un estany rectangular, envoltat de palmeres. Al costat, una estàtua altíssima, de colors, vigilava el territori, com un tòtem. Va acostar-s'hi. Lentament, va submergir el cap i les banyes. Va obrir la boca deixant que l'aigua li amarés cada centímetre de llengua seca. Després del bany, va buscar un lloc on jeure i dormir fins que sortís el sol. Va caminar uns metres més enllà de la font i es va girar, sorprès per dues llums que s'acostaven perillosament. Amb l'ull bo, va reconèixer el color vermell i una forma semblant a una foguera. Va baixar el cap i va bufar, disposat a enfrontar-s'hi. El vermell se li havia clavat al cervell com una punxa incandescent. Va començar a galopar. Amb les banyes, va colpejar les boles de llum esperant topar-se amb una superfície tova, animal.
No va tenir temps de veure el nyu. Ella sí. Va cridar per avisar-lo però era massa tard. La bèstia va envestir-lo frontalment, per sorpresa. Va clavar les banyes al parafang mentre l'amo frenava. El cos pesat i fosc del nyu va estavellar-se contra el vidre i va quedar estès al seient de davant. Durant uns segons, l'animal va conduir. El cotxe va patinar sorollosament i va sortir del carrer emportant-se un senyal de trànsit i una paperera. Va xocar contra el tòtem, i va explotar. Un núvol de foc amb olor de benzina i carn cremada va il·luminar els colors de l'estàtua. L'incendi va durar uns minuts. Els veïns baixaven en pijama a comentar l'accident. Uns deien que havia estat una vaca, d'altres un bou, i alguns un toro. Reflectida a l'estany, l'ombra de les palmeres contemplava les flames, indiferent a l'estridència de les sirenes que, finalment, arribaven.
Es diu Nogués. Ha rebut una carta on s'anuncia que tots els Nogués es reuniran al poble de Nogués el diumenge vinent. També diu que el conviden. Està a punt d'estripar-la però, finalment, la deixa sobre la taula. Després surt. Treballa; pren dues aspirines, llegeix les pàgines econòmiques de diaris estrangers, dina amb la seva exdona i torna a casa en taxi, a quarts de vuit. Novament llegeix la carta. És una fotocòpia borrosa que li embruta els dits com un d'aquells anònims que amenacen de mort si no es segueix una cadena infrangible de xantatges. Aquesta, però, té adreça, remitent i número de telèfon. Al llit, hi pensa. És una idea tan estúpida com voler reunir totes les dones que gastin més de quatre diòptries. O tots els homes que calcin sabates del quaranta-vuit. Però li agrada. No coneix ningú que es digui Nogués llevat d'una col·lecció de parents amb qui s'ha anat barallant a mesura que creixia. L'endemà truca. L'atén una veu que s'alegra per l'èxit de la convocatòria. De moment, diu, s'hi han apuntat cinc-cents. No sabia que n'hi haguessin tants. Fa un esforç per imaginar-se'ls però no ho aconsegueix. Queden pel diumenge. Passen tres dies. Com que s'avorreix, canvia vàries vegades de pentinat, de marca de tabac, de beguda habitual i d'humor.
Hi ha més de set-cents convidats. Seguint el consell dels organitzadors, han anat seient. Ara, esperen pacientment que comenci el dinar. El ciclista s'ha aixecat per saludar un Nogués que fuma amb pipa. Durant el viatge, li ha explicat que aquest és el desè any que es celebra la festa. Ell ha preguntat com era que, fins ara, no l'havien convidat. El Tom no ho sabia però ha dit que devia ser molt difícil avisar a tothom.
La taula forma un rectangle enorme enmig d'un pavelló esportiu. Hi ha estovalles vermelles, plats de cartró, tovallons de paper i gots de plàstic transparent. A cada cobert, s'hi adjunta un clauer i una tarja commemorativa de l'acte amb un poema en llatí il·lustrat amb el dibuix d'una vinya excessivament verda. Com que no l'entén, el desa a la cartera. Per un altaveu, s'anuncia la presència de l'alcalde, que, desgraciadament, no es diu Nogués, sinó Prunell. L'aplaudeixen. És a l'altra banda d'on seu ell. De lluny, sembla tenir la seva edat. És a punt de fer un discurs. Al seu costat, hi ha una mena de presidència amb gent molt gran i una pancarta que diu: «Nogués» i altres paraules que no pot distingir.
Ella diu que mai no s'hauria imaginat que s'ho passaria tan bé en un dinar de Nogués. És una de les dones interessants. Fa estona que xerra. Li agrada un dels cambrers i li ha demanat consell per seduir-lo. Ell s'ha prestat al joc perquè n'estava tip de la conversa del ciclista. Li ha recomanat l'atac directe i descarat com a fórmula ideal per estalviar-se preliminars inútils. Ella, somrient, li ha preguntat què era un atac directe. Ell ha encès set minuts de vida, ha fet dues calades i ha dit que el mirés fixament als ulls; que es passés la llengua pels llavis (primer pel superior, després per l'inferior); que es descordes un botó de la brusa. O dos. Quan el cambrer ha tornat, s'ha posat tan nerviós que li ha caigut la safata carregada d'arròs a banda. L'ha ajudat a recollir-lo i li ha preguntat a quina hora plegava. El cambrer no ha contestat. S'ha limitat a somriure i a mirar-li l'escot com si no n'hagués vist mai cap. Dues copes més tard, la Nogués s'havia enamorat no d'un, sinó d'una dotzena de cambrers. Se li acosten atrets pel somriure, per la mirada, per la simpatia i, sobretot, per l'escot.
El primer que ha criticat l'actitud de la dona ha estat el Tom. En veu baixa, li ha preguntat si no li semblava que ja havia begut prou. La dona ha somrigut i, aixecant la copa, ha demanat un brindis per tots aquells Nogués que controlen la set dels altres Nogués. Ell ha rigut. Només ha begut aigua però la dona li sembla cada vegada més interessant. El ciclista ha comentat alguna cosa amb el Nogués de la pipa i una expressió de censura ha contagiat la mirada dels assistents. Ella no ho ha notat perquè estava massa ocupada elogiant les patilles d'un cambrer. Però ell sí. Li hauria agradat insultar-los, però ha callat. Pel micròfon, un Nogués ha llegit un poema propi. L'ha recitat gesticulant i aixecant el to de veu en un moment que, potser, no calia. L'han aplaudit i un vell de la presidència l'ha abraçat. Successivament han intervingut altres Nogués. Un per parlar de la història del poble. Un altre per recordar la figura de l'inventor del dinar. Un de molt baixet per fer donació dels seus ronyons perquè, el dia de demà, puguin servir a qualsevol que els necessiti: sempre que es digui Nogués.
No passa cap cotxe i, els que passen, l'insulten o toquen la botzina. Són els Nogués que tornen a casa. Camina. De lluny, veu com s'acosta un autocar. Sense esperança, fa el senyal de l'autostopista. El troba ridícul i es pregunta qui deu haver-lo inventat. L'autocar, però, frena. El conductor amb barba de quatre dies li pregunta on va. Ell diu: «a la ciutat». El deixa pujar després d'aconsellar-li que no torni a fer mai més autostop per aquella zona. És perillós, diu. Seu al fons del vehicle. El sorprèn que tots els passatgers siguin dones amb ulleres. Després, tanca els ulls. Sempre que puja a un avió, a un tren, a un autocar, procura dormir i constata, invariablement, que és impossible. S'imagina la dona interessant estirada al seient de darrera amb el cambrer entre les cames. I en d'altres posicions. Pensa que la conversa sobre l'atac directe i descarat ha estat divertida. Somriu. Quan obre els ulls, una dona amb ulleres li pregunta per què somriu. No contesta. La dona segueix parlant. Està encantada, diu, amb el dia que ha fet. I amb la paella que, com cada any, organitza l'Associació de dones que tenen més de quatre diòptries.