Institut Menorquí d'Estudis (Maó), 2016
A Francesc d'Albranca
Mon vers de joia trèmol avui us fa escomesa,
oh Patriarca! Vostra imatge que em somriu
en la calitja dolça, llindar de la infantesa,
al cor immens del poble amb nou poder reviu.
Al vent voleiadissos els teus cabells, oh Musa,
o dins la llum tranquil·la transfigurada, escau
que el lloïs amb la veu del mar i el bosc difusa.
Enllà de l'estelada ell assolí la pau.
La gràcia serena del seu parlar i somriure,
el bé i la benvolença que irradià a l'entorn,
la llum de sa paraula, la llum de tot son viure
allà s'eternitzaren dins un perenne jorn.
Prou resseguí la teva història, d'ençà
sorgires a la llum i a la blavor esglaiada,
Menorca, i un anhel de roca féu alçar
l'oneig dels teus turons, i el braç de la ventada
vinclà dels pins novells l'heroica cabellera...
Sabia el cim que l'alba ateny primer, i el cim
que sent del sol morent la tebior darrera,
i els astres que el coronen amb argentat ruixim,
i quan cal a les terres llançar llavors i quines,
i on s'escau per les eres o pels arbres redòs.
Camins i viles, roques, monuments i ruïnes
tenien son oracle per ell tostemps desclòs.
De l'ànima del poble la viva meravella
ell desclogué i el ritme del seu batec gegant.
A ell antigües gestes contava a cau d'orella
Menorca. Se sentia renéixer tot cantant
l'esglai que en penya marbre tornà la gegantessa
al caire de l'abisme on expira el marit
el degotís puríssim i la sacerdotessa
que la cruenta taula rentava dins la nit.
La jove en la blavor de l'aigua presonera
(oh clau d'encantament qui te pogués trovar!)
el joven emmantellat e fosca s'adelera
per tu, pedreta ignota de dins el Claperar.
La lluita gegantina dels aimadors: bastia
l'un una nau de pedra i, oint al fons llunyà
del pou un crit de joia, cegat de gelosia
i d'ira, gola avall l'últim carreu llançà.
Per vós d'agraïment tremolen les figures
que heu deixondit de l'ombra feixuga de l'oblit.
Viurà vostra memòria per les edats futures
mentre Menorca servi un hàlit en son pit.
Tota serena, fent-se de romaní corona
de gràcia cenyida, lluminosa fe,
la somiàeu. Lluites sens fi amb l'antiga fona
per ella prou cercàreu amb renovat deler.
L'amàreu. I la seva petitesa us palïa.
Sentíeu la sardana que lliga l'univers
en el seu ritme. Mentre camps enllà fèieu via,
trobàveu l'escomesa del seu somrís dispers.