Editorial Moll (Palma), 1986
Una hora d'avançar a poc a poc i ens trobàvem ja a l'indret de Punta Amer. Darrera aquell turó hi desembarcaven els «rojos›› sense que ho sabéssim. Flanquejàrem el promontori i en descobrir la platja de sa Coma, ens trobàrem amb una flota de vaixells de guerra i moltes barcasses que duien tropes al punt del desembarcament.
Era una feta que no l'esperàvem. Ningú, però, no va retrocedir. Avançàrem, més tost i ben de pressa, amb l'esperança de trobar una mica de refugi dins unes trinxeres cavades els dies abans en la mateixa platja. Feien ziga-zagues, i un poc com anyells que els duen a l'escorxador, ens hi entaforàrem dedins. Només tenien dos pams de profunditat: en cavar-les no sospitàvem que nosaltres mateixos les hauríem d'estrenar.
En la ziga-zaga de més lluny m'hi vaig anar a ficar jo amb dos altres companys. Els avions per aquell indret volaven gairebé ran de terra, un poc fregant l'escassa vegetació. Ens engegaven trets de metralladora. Qualcú disparà el fusell. Immediatament ens enlluernà la fogonada d'un canó dels vaixells de guerra, i una bomba s'esberlà a dues passes, dins l'arena. La seva fumassa, espessa i rogenca, ens embolcallà tot seguit i ens féu l'aire irrespirable. El company de la vora em mostrà unes petites llenques de metralla i unes ferides a la mà, que li sagnaven. Foren nafres de poca importància, però m'estamordiren i em feren reflexionar.Vaig dir:
-Això es posa molt malament. Una altra bomba ens caurà a sobre, i ens morirem aquí sense remei.
Tothom callava. Jo vaig seguir:
-Com és que no senten ningú dels nostres companys?
Totd'una ens engegaren dues altres bombes, que també s'esberlaren en l'arena. Vaig encomanar-me a Déu i vaig resar l'acte de contrició.
Després vaig adreçar el meu pensament amb una fervorosa pregària a la Verge de Lluc. Vaig pensar que no l'havia visitada més d'ençà que havia deixat l'escolania. Ple d'esglai, i no sé si amb gaire confiança, vaig prometre que, d'onsevulla em trobàs, si me'n sortia viu aniria a peu a visitar-la en el seu santuari.
Em vaig incorporar una mica. Treure el cap de la trinxera era exposar-me a la metralla de les bombes. Així i tot, arrossegant-me per terra, em vaig ficar dins unes mates que feien bardissa entre la platja i el sementer. Vaig guaitar esborronat. Tots els nostres soldats corrien un quilòmetre lluny amb el fusell penjat a l'espatla. Inadvertidament, dos companys i jo ens havíem quedat sols, incomunicats, en aquella ziga-zaga de la trinxera.
Naturalment allò no podia acabar així. Abans d'un mes, pel diumenge de Carnaval, dia 23 de febrer, els senyors Massot valent-se de don Miquel Arbona, em convidaren a passar un capvespre a ca seva. Havien tingut a dinar una parella de noviis, els seus nebots el metge Guillem Massot i Margalida Muntaner, i altres parents. La lectura durà gairebé tot l'horabaixa. Per un gran finestral vèiem a l'enfront els magnífics jardins del palau episcopal. Al final, els germans Massot em pregaren que l'endemà a la nit hi tornàs amb els meus manuscrits, sense que jo entengués ben bé per què. Era que desitjaven que els pares de la novia i altres amistats poguessin participar en una nova lectura.
Si la lectura del diumenge l'havíem feta al menjador, de sobretaula, aquesta del dilluns seria a la saleta millor de la casa; i si la primera havia tingut un to familiar, aquesta segona record que va tenir un aire més solemne i de compromís. Els assistents eren nombrosos i allò ja pareixia un públic. Un petit públic, és ver, però ben triat i senyorívol. Els meus poemes d'allavors, que en part vaig recollir més endavant en el meu primer llibre L'atzur il·luminat, resultaven com a tallats de lluna per a aquell petit públic fàcil a l'emoció i no excessivament exigent pel que fa a la forma.
Així les coses, el dia primer de maig havia de passar pel quarter a fer acte de presència i renovar el meu permís: havia de trobar-me, doncs, a Palma. Els amics Massot em tingueren preparada una vetlada per a la tarda del dia 30 d'abril, que no oblidaré mai: la concurrència desbordava la saleta i calia ocupar, a més, la sala d'entrada i el despatx adjunt. Va ser en aquesta vetlada, que entre la gent jove que hi havia —i n'hi havia tanta o més que de gent major—, hi vaig conèixer aquella amb la qual, amb el temps, faríem amistat i més endavant l'amor ens duria a menar tota la vida junts.
Les vetlades de Can Massot que en aquelles circumstàncies s'encetaren per a mi i em feren irrompre en una mini-vida pública a Palma— les catacumbes no podien donar per a més—, varen ser també per a mi quelcom decisiu i d'efectes definitius en la meva existència humana.
En arribar a Mallorca, a mitjan desembre em va ser organitzada la vetlada que devia fer vuit a Can Massot. Seria la més sonada. Ho vaig dir a En Miquel Ferrà perquè ho sabés, no perquè hi vingués. Mes ell es va prestar a venir-hi. Aquella assistència tan generosa forçat l'havia d'interpretar com un vot de confiança. Tothom me'n va fer comentaris ben elogiosos, i En Ferrà va ser tan discret que si hi va trobar grops, no els va dir. Juntament amb el crític, convivia en ell el cavaller més senyorívol i correcte.
Aquella va ser la darrera d'un cicle de vetlades exclusivament personals. A partir d'allavors començarien les Vetlades pròpiament dites.
Va passar que, en acabar la meva lectura, la senyoreta Massot, gojosa perquè li havia duit d'assistent l'il·lustre poeta Ferrà —que s'hi presenta molt espontàniament—, li pregà amb molta cortesia que com a final també ell volgués recitar alguna de les seves poesies. En Ferrà en això va ser molt cavaller: no volgué que l'auditori se n'anàs amb un regust diferent del de la meva lectura, i se'n va excusar. En ser insistit, digué que un altre dia. S'acordà una data pels volts de Nadal.
Llegia La historia de San Michele, un poc avui i un poc demà, lentament. Don Miquel Arbona m'escrivia el 9 de gener del 1942 dient-me que no anàs de pressa, que l'assaborís amb temps i amb hores. I em contava que feia unes setmanes En Miquel Ferrà havia donat tota una sessió de poemes hivernencs, que Maria Antònia Salvà hi donà una lectura de versos la nit anterior —el 8 de gener—, i que hi havia quedat compromès En Guillem Colom per una altra vegada. I afegia: «Mirau com, sense fer-ne comptes, els vostres recitals íntims varen esser el llevat d'unes saboroses menges de l'esperit, que ens ofereix de tant en tant aquella casa tan acollidora».
Abans de la primavera del 1944 tenia el meu primer llibre al carrer. En edició clandestina, naturalment. Havia anat al gabinet de censura, on m'hi vaig trobar amb un senyor que havia conegut a Can Massot. No sé si un oient vergonyant. En veure'm, em digué que la meva presència l'espantava. Li vaig explicar el motiu de la meva visita i vaig acabar per induir-lo a la complicitat: ell creia que el meu llibre no alçaria cap polseguera. No massa després, aquesta benèvola complicitat ja ens havia duit, a ell i a mi, un profund disgust. Algú hi havia anat amb un afer semblant, amb tan poca fortuna que li va retreure el meu cas, i ens posà en evidència. Passàrem unes males hores. Mes el goig interior que duia de veure publicat el meu primer llibre i en una tan bella edició, qui me'l podia esvair? El llibre va ser molt celebrat en el cercle de Can Massot i fora d'ell, i no solament vaig treure les despeses de l'edició, sinó que hi vaig doblar i més que doblar el guany. No podia començar amb millors auguris.
Per les festes de la Mercè, don Marià Massot volgué donar una sorpresa a la seva germana amb motiu del seu dia onomàstic i li va regalar, què diríeu? Doncs, el primer exemplar d'un seu llibre de poemes, Violetes, que li havia fet imprimir sense que ella en tingués cap notícia. Això motivà que tots els concurrents de Can Massot ens mobilitzàssim per rendir un homenatge afectuós i cordial a l'amiga que tan amablement ens havia obert sempre les portes de ca seva, fent-ne, en aquells anys duríssims, un refugi de la poesia i de la nostra llengua perseguida. Aquest homenatge tingué una expressió molt delicada: Tots els poetes li dedicàrem uns versos, i ens reunírem pels volts de Nadal a la seva llar on, amb pastes i licors, cada u féu lectura de la seva composició.
Pel setembre del 1930 deixava el monestir de Lluc per seguir els estudis en l'escola apostòlica de Sant Honorat al puig de Randa. L'emplaçament d'aquest santuari era admirable a tot esser-ho. Situat a la banda de migjorn, sobre uns penya-segats abruptes, té a sota, albergat en una immensa cova, el santuari de Gràcia, i més al nord, sobre la carena de la muntanya, el santuari de Cura, amarat de llegendes lul·lianes. Des de Sant Honorat, la panoràmica és bellíssima: pobles i ciutats a l'entorn i en la llunyania; a mà dreta, les planures i marines de Llucmajor; a mà esquerra, tot de muntanyoles variadíssimes, plenes de verdor; enfora, la mar que retalla les costes de Mallorca; més enfora, l'illa de Cabrera... En dies de bon temps, el sol hi queia com un roi de mel daurada; a la tardor, el vent hi cantava com un orgue solemne i ple de majestat; tot l'any, una solitud gairebé aplanadora. Encara no hi teníem servei d'electricitat, bé que una instal·lació de carbur la suplia eficientment. L'església, la casa, totes les dependències tenien un caire d'austeritat i pobresa ben simpàtiques, però no s'hi notava la misèria en res ni per res.
Allí vaig començar tercer any de llatí i altres assignatures, entre les quals figurava retòrica i poètica. Aquesta la impartia el pare Antoni Thomàs, escriptor, poeta i orador modèlic, que mantenia bona amistat amb una escriptora de tant de nom com fou Maria Antonia Salvà.
Teníem posada a la vila. I hi anàvem cada dissabte al vespre a romandre-hi, o bé els diumenges al matí, tan dematí que pel camí encara vèiem els estels. Jo, en el carruatge, m'embadalia de contemplar-los mentre la bístia trotava i corria. Els estels, dalt el firmament, també corrien com el carruatge, però en direcció cap endarrere, i s'esvanien en l'abisme sense fons de la meva innocència primera.
A la vila visitàvem sempre, invariablement, l'avia paterna que vivia amb dues ties fadrines. Les ties ens donaven berenar, a la meva germaneta i a mi, i ens entretenien mentre els pares se n'anaven de compres.
Abans havíem anat a missa. Record que un diumenge la missa era solemne, amb acompanyament d'orgue, i jo em vaig sentir commogut i en vaig demanar explicacions al meu pare. Com que era molt menut, el pare m'alçà en braços perquè veiés l'altar i el sacerdot, que aquell dia anava revestit amb casulla verda. Vaig preguntar què era tot allò, i el pare m'explicà que era el capellà, dient-me tot seguit si m'agradaria també ser capellà quan fóra major. Jo li vaig contestar que sí.
A mi, infant de foravila no gens acostumat a cap esdeveniment social, aquella esplendor religiosa em va transportar, amb tota la gentada que hi assistia devotament, amb tota la trompeteria de l'orgue que sonava amb tanta majestat, i amb el vistós paper que hi feia el celebrant. Per què vaig dir que sí al meu pare? Potser era un sí a tot allò que tocava la meva sensibilitat, a tot allò que sobresortia al comú de les coses de cada dia.
En tornar a la masia, ja hora de dinar, contàvem a l'altra àvia —l'àvia materna, que vivia a casa— totes les coses que havíem vist a la vila. Entre aquestes coses n'hi havia una que no oblidàvem mai, i era el nombre d'automòbils que havíem encontrat: un o dos, segons els casos i les circumstàncies, i, en ocasions extraordinàries, potser tres.
Passat el Coll de la Bataia, amb el pont sobre un nou abisme, aviat ens trobàrem a la vall de Lluc. Record, també com si fos ara, aquell portalet rodó per on entràvem als Porxets i a la gran plaça dels Pelegrins. En aquell temps, per a un infant de deu anys que hi venia per primera vegada, i més en les particulars circumstàncies d'aquell dia per a mi, tot em començava a ser feixuc i dens d'emocions.
Par que m'entrevegi encara a la sala de la Infanta, en una primera i ràpida entrevista amb el prior, el pare Josep Miralles, de cara seriosa, que jo vaig confondre amb la d'un retrat a l'oli del fundador de la Congregació. Acordà amb mon pare que en haver dinat «m'entregarien».
Record també aquella primera visita a la basílica. Veia i no sabia què veia. Admirava aquella preciosa ornamentació daurada de les voltes i la cúpula. I aquella estesa de banderes penjades per les parets en pujar les escalonades del cambril. Banderes de tots els pobles de Mallorca, que recordaven el vinticinquenari de la Coronació. I al cambril —que aleshores obrien expressament per cada estol de visitants—, en veure la imatge menuda de la Verge negra, quin calfred dins el cor! Confés que totes aquestes coses, aquell dia, m'imprimiren caràcter i em causaren una impressió inesborrable.
Després, la meva germaneta i jo ens anàrem a fer la volta pel pujol dels Misteris. Admirava aquells monuments d'estil modernista que tant s'adeien amb el paisatge, i el paisatge mateix que era un altre monument gegantí, amb la vall d'Aubarca i la cresta del puig Roig. I en ser a dalt, amb la gran creu que corona el cim, i a sota el monestir als nostres peus, i al davant la mole d'En Galileu, tot de muntanyes verdes que feien redòs a la vall i al santuari.
Les meves ties havien preparat a les cuines un bon dinar i en el menjador dels pelegrins menjàrem millor que en taula de reis.
No massa temps després, vaig ser jo qui, glatint d'emoció, em presentava a ca seva, un casal gran amb uns jardins molt extensos i plens d'ufana. Travessant aquests jardins, hi passava el torrent de Sóller, que a l'hivern venia ple d'aigües escumejants. Jo li duia un ben nodrit aplec dels meus poemes, amb ànsia de poder-los-hi llegir, i, més encara, de sentir-li pronunciar un veredicte orientador. Encetàrem conversa i ell es queda amb els meus poemes. El seu sentit crític no es deixà atrapar amb una lectura superficial.
Un altre dia hi tornava. La seva muller, molt bondadosa, em va rebre cordial i amatent. Colom, malgrat que vivia encensat, un poc absent sobre els niguls, aquesta vegada s'havia mirat els meus versos, alguns me'ls havia revisat, i la majoria me'ls desdenyà i rebutjà. Així de clar: només me'n va salvar mitja dotzena!
Les meves visites a ca seva, com he dit, sovintejaren. Alguns diumenges a la tarda m'hi reunia amb una colla de sollerics amics seus. Em vaig fer de casa. Parlàvem de política. Guillem Colom, evidentment, era molt religiós, dretà i conservador. No podia veure amb bons ulls la persecució religiosa que s'havia desfermada a Barcelona. Però tampoc no es deixava enlluernar per les apariències: sabia destriar les coses bones del catalanisme, el que n'era or de llei, i el que n'eren escorrialles. I per suposat, no li plaïa gens l'atmosfera anticatalanista que s'anava congriant a Mallorca. I d'això en parlàvem cada dia. D'ell n'aprenia lliçons a voler. I m'ensenyà el camí de la resistència.