(Badalona), 2005
A Josep Gual, pescador des de la finestra.
L'arena mossega paper de coure, tornen
les filles del mar a besar llibres de roca blava.
No em criden encara, no truquen la porta
ones amb noms de llevant Dret i salvatge
sóc timoner d'una revolta de barques
que apunyalen el vent d'un port de glaç
amb els tres colors de la bandera amiga
de la ciutat amb el sol de la raó,
amb una llàgrima crear un temporal de tardor,
collir palmeres, formar un ram per la Mercè,
menjar calenta la ràbia, obrir paraules tancades
en el nus callat de la vela.
Com ahir, com demà,
el cobrador del gas tornarà.
I la lluna.
Benvolgut Gual,
Avui a la Rambla plou fort i la persiana del teu despatx està tirada avall. Per entre les escletxes no s'hi endevina llum, però, i em diuen que ets fora. Que no tornaràs. I em fot molt haver-te de donar excuses ara. Mira, encara et dec aquells haikús. Em sap greu, però la vida ja se m'havia desbocat furiosa just quan tu deies que se't fonia l'alè. I ara em sento en deute. Com m'hi sentia sempre quan, sorrut, em preguntaves —i tu ja escrius? Què fas, ara?
Només se m'acut, entremig d'excuses i en veu baixa, donar-te les gràcies. Per haver-me llegit i comentat sense embuts les quatre ratlles malgirbades que de tant en tant publicava aquí o allà. I per haver-te entretingut a fer-ne articles i tot. I donar-te les gràcies per la insistència. I per les moltes ganes d'escoltar i per les poques ganes d'aguantar compliments inaguantables. I per aquella sinceritat que aquest món de mones confon amb la murrieria. Ara només et porto tres peces petites, tres pensaments escandits en memòria teva.
I
Passo i no hi és
la silueta grisa.
Potser descansa.
II
Si cos endins
avança la malura
deslliura el cor.
III
Persiana closa.
Llum al portal.
La mort ha hissat la vela.