Editorial Arrels (Maó), 2015
Calescoves
Medites el camí,
les coves altes
com ulls badats a la roca,
les formes en què l'home
deixa el seus morts.
Aquí, de cara al mar,
com si encara poguessin
omplir-se amb les aromes
que arriben de la riba
amb la claror de l'alba.
L'amant dalt del turó
que escampa al vent les cendres
d'aquell cos estimat
en un últim desig
de fecundar la terra.
Es Convent
Avui és patrimoni, però abans
servia d'habitatge a gent humil
al preu fet del lloguer. Un àmbit dens
tot de cases petites, la pobresa
en l'escaquer dels somnis agreujada
per la desfeta, la repressió
cruel de la postguerra, un aixopluc
trist i acubat, d'intimitat escassa,
un frec a frec sentit en tantes coses,
de recollida d'aigua al pou central
o de la roba estesa enmig del pati.
Sovint d'al·lots anàvem al Convent
(també en deien sa Lluna) per jugar
o córrer, amunt de les escales fosques,
les llargues galeries, el misteri
que capta la mirada de l'infant,
entre el caliu humà llescant les penes
i encara el feinejar d'alguna fàbrica
o el cant improvisat dels sabaters.
Als 70 hi tornàvem, a l'estiu,
amb música d'arrel i cantautors
i la festa dels temps que pressentíem.
Havia començat una altra gent
a llogar-hi les cases, alguns joves
sorgits de les revoltes dels seixanta,
convivint, recelats, entre els que encara
es retenien als sargits del temps,
aquella promiscuïtat estranya
del estadis incerts quan s'origina
la capgirada dels costums. Llavors
es desplega pletòrica la música
on vibrava el país i les cançons
que expressaven el poble i la denúncia.
I, entre el record de tants, el cant pouat
de les arrels més nobles de la terra
en els magnífics sons de Traginada,
o aquell posat senzill de na Maria Àngels
que cantava els poetes de Menorca,
només una guitarra i el poder
de la veu desplegada en l'esplendor,
una fiblada al cor que ens traspassava.
La imatge d'aquell pati és una foto,
nucli d'un món petit amb mil històries
que retorna a la pedra d'antic claustre
les voltes de marès i les columnes
de l'ésser del convent. El que hi visquérem
son fulles seques en els plecs d'un llibre
desat entre la pols de la memòria
quan la tardor ja emmudeix els colors
amb les aromes ocres del capvespre.
Calesfonts
II
Una terrassa amb poetes
Aixecava la nit l'aire del mar
i el fred ens arraulia a la terrassa
en un àpat lleuger, mentre trobàvem
l'escalf més pur de la paraula encesa
i l'artista ens brindava el seu enginy
amb un cor generós. Va ser aquell any
que començà el mil·lenni i no pensàvem
que el temps acostaria la ignomínia
i encara hi érem tots.
Potser sentíem
que era possible viure com els altres
agombolats per fi en aquesta parla
que volen dividida i ajaguda
i sap d'odis antics i de renúncies
vergonyoses.
El vi de la conversa
ens embarcava en la lleu placidesa
de la tranquil·la cala, en noble guany
de la lletra sagnada en fondos hores
cap a la plenitud del cant que s'alça
per fer-nos més humana la travessa.
Avui potser només en aquest guany
ens retrobam.
La resta, una confusa
onada contra el sorral de les pèrdues.
Punta Nati
Ens torbaven, com batec de l'immens
en aquesta ampla plana de la Menorca
seca, ja arran dels grans penya-segats,
el vertigen de les geometries,
el far com un esquinç de la mateixa
roca, la simetria de les formes
-un rar esqueix dels clàssics,
un món fora del món—,
les velles bateries,
el record de la guerra enfront del mar,
i els naufragis antics.
I beguérem a glops de la grandesa
tràgica, a glops aquesta soledat
que ens fascinava.
També ens arribaria entre arideses
una altra soledat sense bellesa,
sense èpica al paisatge.
I la sabérem fonda
perquè, a la fi, comprenguérem.
Sínia de Cala en Turqueta
La roda ja és de ferro, rovellat
per l'abandó. Ni el ecord dels catúfols.
Damunt la mota s'enfila l'herbam,
l'humitat de la pedra. El caminet
més clar, fressat pel voltejar monòton
de la bístia. Ara ja no n'hi queden,
però encara he vist el catúfols a pler
omplir amb l'aigua del pou la pastereta
i l'ase taciturn movent la roda.
Avui és patrimoni que salvam
d'un oblit que s'estén inexorable
i d'aquells mots que ja no entén ningú.
Cala Galdana
Allà començà tot. O potser no.
Però sí. El cop almenys. La certitud
d'un món que s'acabava i l'envestida
ferotge i sense escrúpols, l'ombra primera
del polsim devastat com fang plujós
per voreres del sud, la gran fal·làcia,
el nou paisatge encès pel trau immens
que engolia el pinar fregant la platja.
Abans que aparegués la negra llengua,
en lent descens travessàvem camins
de serpenteig humil cap a la cala
d'una feliç jornada de diumenge
sota els amables pins que engoliria
sens pietat el cos feixuc del monstre.
Potser començà tot, potser m'ho sembla.
La retinguda imatge de l'infant que hi era
roman inalterable al pas dels anys,
com el torrent que baixa d'Algendar
davant els ulls encara fascinats
pel fluir permanent que vivifica.
I en el record hi va la paradoxa
fixat al cor mateix de la gran cala
que feren santa abans de ser venuda.
Llatzaret
Hi ha una fatiga llarga en cada pedra
que encercla entre les torres els espais
consumits pel dolor.
Els dobles murs
tanquen oblits que a ningú no interessen,
el brancam esqueixat del lament,
el record de la por que bufa encara
als pavellons antics, la zona fosca
de la mort sense nom.
Dins la muralla
també hi cap la bellesa de la pedra,
com la forma central del belvedere
destinat a capella il·luminada
pel color que destil·la l'esperança,
l'incert camí de l'home.
Aquest espai
fora del temps, avui sap privilegis,
la placidesa de les nits d'estiu,
el pas del visitant àvid d'imatges,
potser el batec més festiu de la carn.
Però aquell que s'hi endinsa solitari
i assaja una mirada compassiva
en percebrà el batec que s'encomana,
multiplicat entre el esqueixos fràgils,
en l'estesa del vidre esmicolat
pel cop inesperat de la ventalla.
Sa Mesquida
Casa de pescador,
el vell pont enigmàtic,
anys de festeig, frisances,
sol oblidat d'altres estius
en tempestes d'agost
i banys incendiats.
Com assumir el lent trau
de la devastació
en la quietud de l'aigua,
l'esplendor d'quests cossos?
Maó
Amb el seu nom malmès d'empelt estrany,
que lluny el seny del seus fills més il·lustres,
entram a la ciutat acollidora.
En el moll canviant on hi beguérem,
quan érem estudiants i ens hi perdíem,
el gin dels mariners en gots dubtosos,
ens envaeix el neguit de la ruta
que s'acosta a la fi. Veurem la llum
com es reposa amb lentitud enllà
de la Colàrsega tot envoltant
la lassitud del port ataronjat
amb perfums d'aiguardent i camamil·la,
mentre altre cop, intensa, ens sobtarà
la brevetat que talla amb dents d'acer
el benestar suspès en mans de l'èxtasi.
Favàritx
Hi ha una bellesa tràgica en la roca,
en l'entorn turmentat d'aquest paisatge,
en el fosc cromatisme que s'imposa
contra els blaus i els terrencs i el verd escàs,
mentre enfiles el cap en pur oblit
de tant renou que et pesa i de la infàmia
sobre l'ésser que tu ets i et dignifica.
Aquí el que veus recorda el bell orgull
en la mirada altiva de l'heroi
que retorna vençut, solcat de traus
i del dolor trencat de la memòria,
i et despulles de tot, deshabitat
com el vell far, només sentits, empès
com un polsim fora del temps, confús
entre l'ebri batec de l'alta onada
en un deixar-se endur sense ancoratges.
I així lleuger recordes el bell vers
de Leopardi e mi sovvien l'eterno
o la mirada del pastor en la nit
d'Homer, amb les fogueres dels troians
contra els estels en fregar la victòria,
i et perds en la grandesa inaprehensible
mentre el vent salabrós que esborra límits
et llepa la ferida del sublim.
S'Albufera des Grau
He vist el vol del corb marí,
planar l'àguila peixatera,
l'alta figura de l'agró,
el pas suau del rabassot,
l'ocell migrant i el sedentari,
l'esclat de vida entre les aigües
i el verd encès de l'albufera,
el cromatisme que s'impregna
en la ferida de la llum
sobre la pell d'aquest paisatge,
el fondo alè vital guanyat
al preu pudent de la ignomínia.
Vetlaven tones de ciment
grisos despatxos dels setanta
ben fermentats de noms exòtics
i rapinyaires de corbata
amb l'avidesa del guany fàcil.
Era dictada la sentència
quan fou llençat el crit d'alerta
i s'aixecà potent l'onada contra
aquells murs especulats,
la fel de projectes salvatges.
I res no ens fou donat. Guanyàrem
a pols l'envit de s'Albufera
i encara el record d'aquell clam r
essona en la gent que el visqué
com l'eco intens d'una cançó
entre la son dels anys primers.
Absort en la llum de l'hivern,
en el record del que aprenguérem
i de la gent i d'aquells dies,
els ulls es fixen sobre l'aigua,
respir aquesta pau i sé
que mes enllà dels anys que es
perden el cicle recomença
impertorbable
en el difícil guany de l'illa.
Port de Maó
Escampa el port el seu perfum
de marinada fresca,
de mar solcat de llum
i sons entremesclats
de vaixells, estibaires i gavines.
El luxe immemorial
d'atendre el despertar
solemne de la vida en el port
encén l'anhel urgent
de la mirada.
Per un moment, indecís i magnífic,
s'escampa entre la broma
la percepció subtil
de l'harmonia.
Contempla, però, enmig d'aquesta encesa
de colors i contrastos,
el vaixell de l'edat que ara passa
embegut de desig
—i de temps i tristesa—
i endevina el treball
adolorit
de la travessa,
el cabotatge inútil de les hores.
Sanitja
Has retrobat la rada que t'acull
esquitxat per l'escata a pell de sal
al capejat retorn de l'alta onada.
Amb l'olor penetrant de mar endins
en el redós del vent has fet balanç
del que has deixat per sempre en el trajecte.
En xarxes desfilades de mal temps
reculls les nanses buides del desig
i emproes en silenci la mirada
cap al paisatge roig del nord encès
i els ormeigs escampats com una estesa
de fragments inconnexos de sentit.
En enfilar també l'altre crepuscle
cercaràs el recer, ple d'avidesa,
que et puguin donar encara uns altres braços
o una paraula amable on ancorar
entre els esculls que ja no salvaràs
quan sentís fiblar amb força la ventada.
Cap de Cavalleria
Ens buida la grandesa,
l'etern retorn del mar al fons,
la crida de l'abisme,
el punt de l'horitzó,
la llum morent rere els illots
i el sec aire netíssim
que prenem a glopades.
Hi ha un desig de no-res
que atura el pols,
un anhel d'aprimar tots els sentits,
un gir cap a l'absurd.
La ruta és el dolor,
la vida.
Illa de l'Aire
Et venç com lent verí la placidesa
d'aquest contorn precís
i el perfum del silenci
t'emmena entre els seus braços intangibles
com la pell més lasciva
abeurada de líquens i melassa.
T'hi sents un món a part
enmig dels negres corredors, amb l'ombra
del vigilant estàtic,
fal·lus fendint la foscor del gran ventre
entre els humits batecs
que sempre recomencen,
iguals i diferents,
en el retorn perpetu.
Igual i diferent també en el temps,
per un desig incert de retrobar-te
com anelles ocells
has anellat la vida
i en el gir de la llum en altes hores
fas el recompte inútil de les marques
que han estergit els anys en la travessa.
Ja saps que no ets l'ocell que migra
i torna il·lès del seu trajecte.
Són massa els traus que t'han solcat
la pell i la mirada
i massa el que no entens.
Ja no et pots reconèixer
en l'altre que va ser
a l'inici vibrant
d'una empenta perduda entre els esculls
i les malmeses fustes del naufragi.
Però entre aquest silenci que s'imposa,
reprens vençut el gest acostumat
i amb un desig que mai no es fon
maldes encara un altre cop
per anellar la vida.
Salines de Mongofra
T'ha inundat un repòs sense respostes
enmig d'aquesta estesa de miralls
encalmats, la vibració de l'aire
pels caminois entre les aigües lentes
i el desig transparent, la plenitud
d'una hora trista com les hores breus
dels líquens compartits al punt de l'èxtasi.
Si aquí el batec és lent, tanmateix passa
tot l'incendi dels ulls i la dolcesa
que sobreïx pels porus astorats,
el fluid mineral a raig de sòl
des de la fonda cova, el blau intens
del trenc febrós a dosis de vertigen
quan torna el pas cap a prades de sal
sobre les crosses del temps geperut
i els fulls en groc corgirats en descompte.