Edicions Destino (Barcelona), 1980
Jo formava part de la tropa guerrillera i, en un llibre publicat on es dona la llista completa dels voluntaris, jo sóc el més jove: vint anys. Així ho vaig escriure en un article publicat fa uns quants anys a Barcelona. Dies després rebia una carta d'un meu conciutadà de Figueres, amo ara d'un gran hotel a Andorra, en la qual m'assegurà que el més jove era ell: tenia unes quantes setmanes menys que jo. He perdut, doncs, aquell «rècord» de joventut, però em consolà saber que el meu contrincant era empordanès!
Tots els detinguts fórem conduïts, sota la vigilància dels gendarmes i una companyia de soldats negres del Senegal, llavors colònia francesa, en una caserna abandonada que serví de presó. El 15 de novembre, vuitanta-sis dels detinguts foren expulsats de França i la resta conduïts a la presó de París, La Santé.
Després d'una sèrie d'interrogatoris, foren processats disset membres de l'expedició i jo sortia de la presó abans de Nadal. Els «soldats» de Macià anaven vestits d'excursionistes. Un dels meus encàrrecs fou precisament fer-los socis del Touring Club de França, i tots disposaven de la documentació oficial, de l'uniforme i els seus banderins. En petit grup i per línies de comunicació diverses, ens podíem públicament dirigir a Perpinyà, sense despertar cap sospita: érem alpinistes que anàvem als Pirineus. De fet, ens trobàrem al tren amb membres autèntics del Club, i la nostra dificultat fou precisament donar detalls de la nostra filiació i del nostre itinerari als «companys» que ens acolliren germanívolament!
Vaig sortir de la presó, doncs, amb «l'uniforme» de guerriller català que ja havia estat popularitzat per la premsa francesa i mundial. Perquè cal insistir en el ressò simpàtic que la gesta «romàntica» de Macià i els seus homes tingué a tot el món. Fou l'acció anti-Primo de Rivera més esclatant i la que més contribuí a fer conèixer el problema de Catalunya.