Galceran, l'heroi de la guerra negra

Proa (Barcelona), 1990

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Pàgines: 75-76 i 84
Indret: Plaça Major. Columna del carrer de la Mare de Déu de les Neus (Vic)

« ...i encara afegia davant l'admiració dels contertulians, que algun testimoni desbarrava assegurant que un dels bandolers assassins era en Segimon Mariner que els seus home havien enviat a l'infern feia mig any just i aixecava el cap com per demanar l'ajut de la memòria i precisava, per la Mare de Déu de Març, i abans que els altres haguessin caigut en quina era la Mare de Déu de Març (el coronel en cap de la guarnició de Vic no era gaire fort en calendaris santorals), els feia avinent que tenia ordres estrictes de provocar mort exemplar i per tal d'assolir-ho li deixaven les mans lliures i la seva exquisida fantasia havia rebutjat l'afusellament innocu i el garrot monòton en favor de la forca, l'aparell de mort que segons ell entrava més pels ulls; així que no podien estar-se amb corts, justícies i mandangues, és la guerra; el càstig exemplar apressava i vet aquí que quan la ciutat badallava divendres, hom enlairava, al Mercadal, quinze forques a cops de martell i s'hi congregava gent i comentava en veu baixa la dissort dels rebels, les barrabassades d'en Galceran, l'astúcia llegendària dels embardissats i com és que s'han deixat enxampar com conills?, diu que en Galceran se'ls ha fos, diu que sí i que no saben qui és o si hi és, tu, alça!, que no el troben, vaja, i l'agutzil a un grup de dones, qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i assenyalava les forques.» [...]

«Els penjaren alhora, en Segimon ja mig ofegat de tant riure i en Jaume Galceran, el Queraltó dels Rasos, el trabucaire de Berga, el saltabardisses esperó de deslleials, l'heroi dels matiners, el darrer rodamatolls, dansava la dansa grotesca de la forca, la ballaruca sinistra, els espasmes desesperats de l'ofec i l'escanyament, mans lligades, ulls esbatanats i llengua de pam; dansava la mort fosca i els jaumegalcerans feien el contrapàs, tots junts, acompanyats només del ritme terrible dels tambors de la mort.»

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Pàgines: 72-73
Indret: Museu Etnogràfic (Ripoll)

Quan a un senyal d'en Galceran, en Mitjagalta rebentà el crani del tinent, una pluja de bales, metralla, perdigonada, pedres i crits, escopinades i renecs va caure sobre els soldats. En tenien prou i massa per arrencar a córrer bosc avall els que no havien caigut. Un sergent aconseguí aturar la davallada d'un grup de soldats que començaren a disparar a cegues cap als arbres. El sol queia i era difícil reconèixer les ombres sobre les branques.

—Aquest el vull viu! —va cridar en Galceran, ama­rada la gola de la sentor groc amarg de la pólvora. Mentre la vintena justa de soldats que restaven amb el sergent carregaven les armes, en Galceran saltà de l'arbre i en quatre gambades es presentà davant l'astorat militar. D'altres homes van saltar i comença­ren un cos a cos amb els soldats. El Queraltó dels Rasos, amb el trabuc encanonant el sergent, el comminà a deixar l'arma. L'altre la llançà i aixecà les mans. Dos homes se'l van emportar cap al cau mentre els altres feien neteja d'armes entre els cadàvers. I el Queraltó ja no sentia fressa de timbal a les orelles; la tenia a la sang i no en feia cabal.