Fungus. El rei dels Pirineus

La Campana (Barcelona), 2018

Autor: Albert Sánchez Piñol
Pàgines: 330-331
Indret: Jardins de Juberri (Sant Julià de Lòria)
El Petitó va tornar enrere i va fer que els fungus l'envoltessin: «Mireu què he portat». I va ensenyar-los la bandera groga amb el ( ) al centre, perforada per les bales espanyoles, tacada de sang humana resseca i de velles espores fúngiques. Estripada, rebregada. Tots els fungus van mirar-se la tela. Durant la Gran Batalla els havia agrupat, ara havia de servir per enardir-los: els fungus van passar mans i dits, mil dits, per damunt la tela. El Petitó podia notar com els records els exasperaven. Els sortien espores, milers d'espores que suraven per l'aire com núvols de mosquits, i es dipositaven sobre la tela. El Petitó, finalment, va retirar la bandera, se la va lligar al pit cilíndric i va dir:
—Recordeu que els homes van matar el Borni!
I va ser així, amb una exaltació i una mentida, com va començar l'atac dels fungus contra la rereguarda francesa.
Els tres centenars de fungus van sortir del bosc, perfectament encaixats en una massa compacta com maons en una paret, decidits, impertorbables. Primer van avançar a pas lent, furiosos però continguts. El Petitó anava al centre i al capdavant. Els humans encara no els veien. La batalla rugia. Els homes dirigien totes les seves armes en direcció contrària. Allò era bo. Trigarien uns instants, uns instants preciosos, a adonar-se que tres-cents fungus queien sobre la seva esquena.
De cop i volta, el Petitó va accelerar el pas. I amb ell tots els altres. Fins i tot en la manera de dirigir la càrrega es notava que eren fungus i no humans: el Petitó no alçava la bandera, la duia arrapada al pit, protegint-la amb els braços. A l'atac. Tres centenars de bòlids furiosos, armats d'unes urpes llargues i punxegudes que podien matar homes com si fossin ratolins. Els seus peus ramificats van accelerar el pas més i més fins que van carregar amb tota la seva ànima. Per aquelles goles sense faringe s'escapaven udols esgarrifosos, com vents huracanats travessant una xemeneia bruta.

Autor: Albert Sánchez Piñol
Pàgines: 168-169
Indret: Casa de la Vall (Andorra la Vella)
En Ric-Ric va fer un gest, i el Petitó va enfilar-se pel carruatge amb la prestesa i l'habilitat d'un escarabat. Va projectar la seva llengua de camaleó, que va clavar-se a l'entrecuix de l'Ordóñez i el va estirar.
L'Ordóñez va rodolar per terra, dotzenes, centenars de fungus van abraonar-s'hi, i en Ric-Ric ja no el va veure més. Milers de dents i d'urpes van triturar-lo. Tot el que va quedar de l'Antonio Francisco Ordóñez Cabrales van ser taques de sang repartides per cinc-centes boques.
Aquell últim assassinat va excitar més els fungus que tots els anteriors. Saltaven, xisclaven i gesticulaven com un manicomi monstruós. En Ric-Ric també se sentia omnipotent, borratxo de victòria. Es va asseure al cap del Borni mentre centenars de fungus ballaven, l'envoltaven i l'aclamaven. Assegut en aquella gran càpsula, home i fungus formaven un tòtem estrafolari. Va disparar el revòlver als núvols, enfurismat i alhora eufòric. Va disparar més bales al cel, anunciant als fungus el següent moviment: baixarien fins a la Vella. I la destruirien. De la Vella havia sortit un exèrcit i a la Vella hi tornaria un exèrcit. Però no el que s'esperaven.
Sí, a la Vella! Llàstima no haver-ho fet abans. Per remota que fos aquella vall, allò seria una notícia d'abast mundial: una població de dos mil habitants, un reducte conservador, devastat per uns revolucionaris vinguts d'una dimensió vegetal de l'existència. Qualsevol podia entendre que allò significava un gir imprevist en la història de la humanitat. Cremaria aquella vila col·laboracionista. Devastaria els seus camps, sacrificaria els seus ramats. I els mataria a tots. No es mereixien res més.
Es moria de ganes de llegir la notícia al Diluvio.

Autor: Albert Sánchez Piñol
Pàgines: 179-180
Indret: Passeig del Rec del Solà (Andorra la Vella)

Al cap d’una estona va aparèixer als seus peus una fondalada. En Ric-Ric va sortir del palanquí per veure-la millor. Allà tenien la Vella, al fons d’un embut natural, una pinya de cases atrapades entre muntanyes. Es podien distingir les teulades de pissarra negra, els carrers estrets, el campanar de l’església... Per als habitants la perspectiva era una altra: centenars de monstres apareixent en un horitzó elevat; una horda de dimonis amb un cap immens i les cames i els braços fets d’arrels i acabats en ganxos cruels. L’anunci del Judici Final. 

Quan era un nen, a en Ric-Ric li agradava trepitjar formiguers i complaure’s amb l’esvalotament multitudinari dels insectes. Des d’allà dalt la Vella s’assemblava molt a un formiguer trepitjat. La campana de l’església picava i repicava, alertant els habitants d’una amenaça mortal. Però saber de l’existència del perill no els servia de res: homes i dones corrien amunt i avall sense anar enlloc, en un paroxisme inútil. 

El Petitó, que sempre era a la vora d’en Ric-Ric, el mirava amb l’ansietat als ulls. En Ric-Ric notava les emocions del Petitó: volia encapçalar l’atac. I era una maniobra ben fàcil: només havien de descendir per un camí en ziga-zaga, entrar com una tromba pels carrers estrets i assolar la vila.  

Per fortuna per a la Vella, en Ric-Ric era un individu tan temperamental com indecís. La seva determinació durava poc, molt poc, normalment menys que una ampolla. Campanes. ¿Quant temps feia que no sentia una campana? Va ser com si aquell so, tan profundament civilitzat, li recordés que hi havia coses que estaven per damunt de les disputes humanes.