Al cap d’una estona va aparèixer als seus peus una fondalada. En Ric-Ric va sortir del palanquí per veure-la millor. Allà tenien la Vella, al fons d’un embut natural, una pinya de cases atrapades entre muntanyes. Es podien distingir les teulades de pissarra negra, els carrers estrets, el campanar de l’església... Per als habitants la perspectiva era una altra: centenars de monstres apareixent en un horitzó elevat; una horda de dimonis amb un cap immens i les cames i els braços fets d’arrels i acabats en ganxos cruels. L’anunci del Judici Final. 

Quan era un nen, a en Ric-Ric li agradava trepitjar formiguers i complaure’s amb l’esvalotament multitudinari dels insectes. Des d’allà dalt la Vella s’assemblava molt a un formiguer trepitjat. La campana de l’església picava i repicava, alertant els habitants d’una amenaça mortal. Però saber de l’existència del perill no els servia de res: homes i dones corrien amunt i avall sense anar enlloc, en un paroxisme inútil. 

El Petitó, que sempre era a la vora d’en Ric-Ric, el mirava amb l’ansietat als ulls. En Ric-Ric notava les emocions del Petitó: volia encapçalar l’atac. I era una maniobra ben fàcil: només havien de descendir per un camí en ziga-zaga, entrar com una tromba pels carrers estrets i assolar la vila.  

Per fortuna per a la Vella, en Ric-Ric era un individu tan temperamental com indecís. La seva determinació durava poc, molt poc, normalment menys que una ampolla. Campanes. ¿Quant temps feia que no sentia una campana? Va ser com si aquell so, tan profundament civilitzat, li recordés que hi havia coses que estaven per damunt de les disputes humanes.