Quaderns Crema (Barcelona), 1983
Vint-i-sis mesos després, un bell matí de primavera, la gent que sortia de missa —era diumenge—, se n'anava formant estols a ca els pares d'En Jaumet.
Tenien el dol del jove.
Entre setmana era arribada carta d'En Val-Déu, que també servia a Filipines, comunicant la trista nova.
Era mort a l'Hospital. De què? De disenteria, de colerina, d'enyorament...
Ell, En Val-Déu, i un altre paisà, havien assistit a la seva mort i l'havien acompanyat al cementeri.
El dia abans de morir, després d'haver rebut Nostramo, En Jaumet li entregà un brot d'alfàbega resseca perquè el portàs a la Mare de Déu Trobada, i feta la comanda entra en agonia, ple de resignació, fins i tot amb cert afany de sortir d'aquesta vall de llàgrimes, amb anhels per la pàtria eterna.
—En veure N'Angelina —li havia dit—, fe-li a sebre... que me muir... tranquil... i que n'estic... ben content... que se sia... feta monja... Digue-li també... que me pas... qualque... Parenostro...
No sabia que ja era morta.
Que el Senyor els don el Repòs Etern i los il·lumín amb Llum Perpètua.
* *
Fa uns quants anys, si haguésseu visitada la Mare de Déu Trobada, a Sant Llorenç d'es Cardassar, hauríeu vista la devota imatge servant amb la mà dreta un brot d'alfàbrega seca i negra, lligat amb un rosari de vidre rosat, com un enfilall de grans de magrana.
Antany, el dissabte de la festa, el sacristà, adesant la cambrina de la Patrona, tirà el brotet en el munt de les agranadures, tot esfullant-se i perdent-se dins el serradís humit, brut de pols i borra.
L'única petja d'aquell idil·li dolorós desapareixia de la terra, com una flòbia de vapor s'esvaeix dins la immensitat buida del firmament.
La instal·lació i aquell ambient nou esmortuïren l'espaume dolorós del seu cor.
L'horabaixa, el cansament i la son enrere el tenien insensibilitzat. Deixada la feina sortí fins al Mirador, al costat de la Seu a la banda de llebeig.
El temps seguia taliquín; l'atmosfera, carregada i tèrbola. Bufava oratge de pluja.
Se recolzà sobre la paret que fa de parabanda i es perdé en la contemplació de la mar que sostenia su-baix, negrenca, fatídica, lluenta, sorollosa, com una immensa caldera de pega en ebullició. Afonat dins aquell aire de dol i de tristor, el jove sentí la revivalla de ses angoixes que esclataven en enyorança esmicolada. [...]
Part damunt seu s'estenia la color bruna de la nigulada, estantissa, monotònica, sens un gisco de valzia.
En el moll els vapors llançaven fumaroles flonges i erràtiques; vers Porto-Pi guaitaven els primers llums de la vesprada, pàl·lids i porucs.
Dos capellans sortits de la Seu, acabades Matines, se passejaven per l'esplanada del Mirador, lentament, amb indicis de propensió a la pruaga.
Un remolí d'arços de fulla groguenca, remenaven llur rama sinistrament.
Per baix passaven, sense gens de frissor, dides i tetes, amb davantals blancs ben emmidonats, menant gent menuda. Dos artillers asseguts sobre la barana de la murada les brufaven de galanteries.
Una colla de nins jugaven a conillons: formaven l'única nota viva d'aquell ambient funebrós.
El vent remorejava, esqueixant-se planyívolament en el brancam dels arços i en els arcbotants de la Seu. Una campana llunyana vessava amples gotes sonores dins l'atmosfera, pausadament.
De la banda del moll pujaven remors pàl·lides. Un vapor cornà, llançant una espècie de bramul potent de mascle en gelosia.
El conjunt formava una estranya simfonia de funerària salvatge, surant sobre el fons, prenyat de dol i misteri, de la respiració immensament rogallosa de la mar.
Quins temps colà? Un nin del mestre s'era penjat en el braç del jove, fent-lo retornar en si.
—Què tens, Jaume?
—No-res... m'enyor!
Plorava llàgrimes silencioses, evaporació d'una pena serena, dolça, immensa, com el llagrimeig rítmic de les estalactites dins la foscor buida del ventre de la terra.
S'era fet tard.
Per sobre el morro de Sant Carles, sobreeixia enfosquida i tèrbola dins el llunyedar, una inflor de la marina de Santa Ponça, retirant per la contornadura a un gran cetaci vomitat per la platja, dissolvent-se dins una atmosfera pesada de podriment.
Ran del jove s'alçava la massa humida de la Seu destil·lant ombres en concrecions feixugues. A l'enfront, el Palau de l'Almudaina difonia recordances polsoses. Son frontis nu i llis, com un vel de mora, amaga misteris passats, talment una urna guardant cendres fonedisses de luxe, de mollesa, de voluptuositats orientals, vetlades per formes vagoroses d'odalisca. Per sobre guaita vergonyant i esquifida la Torre de l'Àngel, percintada de merlets, evocant saraus i revoltes, venjances i homenatges. L'Àngel de bronzo fa de tallavent, amb lo braç estès, apuntant dins la buidor, amb variança perpètua d'anhel de felicitat humana.
Un sentinella amb l'arma afiançada anava i venia automàticament per davant el portal de l'Almudaina, com un esser en què l'ànima és estada sostreta per un mecanisme.
Una atzabó d'al·lotea els féu sortir en el carrer:
—Ja vénen!
En el portal de ca sa tia Bet Fustera s'hi aplegava un estol de veïnades. Els dos joves s'hi atansaren a esperar... Sant Joan.
Era un fadrí dels més falaguers de la vila vestit lleugerament amb sandàlies, calces blanques, baldragues verdes amb cascavells, camisa blanca, capa folgada i volandera de llustrina de color de carn, i barret en forma de capell invertit, la cofa cap avall i l'ala cap amunt com una gírgola plana. Portava un gallardet en la mà dreta, descansant l'esquerra en la cinta formant ansa amb el braç. Trescava tot el poble acompanyat de dos dimonis descalços, vestits de tela de sac en una sola peça amb pintures infernals d'ocre i almànguera davant i darrera, un picarol penjant al cul, un cap de figuera amb gran banyam de boc i una barra en la mà d'un tronc lleuger de valma-rosera.
Ballaven tots tres: el sant a rompre, però seriosament; els dimonis, amb feixugor, però còmicament, returant-se adesiara i llançant, per cohonestar llur malfeneria, bramuls feréstecs baixos: Hohohoho! —Jesús, sant Antoni!— amb les hhh fortament aspirades com un sacsament de sonorositats minvants.
Darrera ells venien els sonadors, tocant a consciència amb llurs instruments destrempats —flauta camperola, violí, guiterra i guiterró— La tonada de Sant Joan i La Balanguera, que ballaven el sant i els dimonis.