Cercle de Lectors (Barcelona), 1993
Per les vores de la Valira, pels solars buits, pels llocs més foscos... Anava caminant d'esma desitjant que s'acabés la nit d'una vegada.
Les perles van tocar una pedra abans de caure al riu, al fons de l'aigua. I es va sentir un crec-crec, quasi res. Valia més abandonar aquell pes inútil.
Estava al límit del meu cansament. Però si m' aturava en algun racó, tenia por d'adormir-me i que em recollís el camió de les escombraries. I llavors, ¿de què em servirien tants diners? Perquè jo ja era rica! El que passava és que no em deixaven assaborir la sensació.
Gràcies a en Coll era rica. l ara ell m'esperava en dos llocs al mateix temps; el Pas de la Casa i la Seu. Mai m'havien esperar tant. En Coll, l'home de la meva vida!
Estava tan esgotada que ja desvariejava. I anar fugint de tot arreu, mirant endarrere, caminant a poc a poc pels llocs més bruts i foscos del país, on era més difícil que em trobessin. Aquella nit inacabable vaig veure que Andorra era ple de rates.
Algunes marxaven esverades quan em sentien. Però les veteranes es quedaven allà plantant cara. Només de pensar que podia trepitjar alguna cua de rata em feia morir de fàstic. I de bona gana me n'hauria anat un altre cop al Dickens o a algun lloc per a humans.
Però no em podia arriscar. Era més greu haver d'inventar on tenia l'heroïna. Imaginar l'escena m' horroritzava. Em feien més por els humans.
Quan per fi es va fer una mica dar, només una mica, vaig sortir de la marginació i vaig agafar els carrers oficials amb la gent més matinera. La humitat m'havia entrat als ossos i caminava encongida.
Em vaig haver de situar perquè això d'anar tota la nit per les vores del riu i pels solars buits, entre palets vells i ferregots, m'havia desorientat.
Davant de la Banca Mir hi havia un bar que obria en aquell moment. La divina providència! Cafè!
A la porta del súper hi havia els expositors de les ulleres de sol. D’aquells giratoris de les postals, però amb ulleres. Totes les botigues d’Andorra tenen els mateixos aparells a l’entrada. Uns més plens de pols que altres. Qualsevol diria que es tracta d’un producte de primera necessitat. Després de les ulleres de sol, hi havia els paraigües. Anaves entrant i trobaves les begudes. Cap a la dreta els productes d’alimentació. Cap a l’esquerra els de neteja i perfumeria. I, al fons, tota la resta.
El Solineu era un supermercat molt gran. Monstruós. Els turistes entraven i sortien que semblava el metro. Compraven amb deliri, tot parlant dels preus de les coses en altres llocs. Tot ho trobaven barat. I és clar, si era tan barat... valia la pena comprar-ho. Sempre queien coses per terra dels carretons abarrotats. I ells sortien carregats fins al capdamunt, i satisfets d’haver-se estalviat tants diners. Les senyores es prenien dels dits els estris de cuina: pelacebes, trinxabròquils, coladors de sèmola, manuals i elèctrics... tot coses molt pràctiques. Els nens cansats d’anar amunt i avall somicaven perquè no els havien comprat... allò! Els senyors s’impacientaven una mica amb tant sucre i tantes galetes. Moltes vegades desapareixien dient:
—Vaig a buscar el tabac i t’espero al bar d’aquí al costat.
—No t’emportis els diners —reaccionaven elles.
—Però si ja te n’he donat.
—És que no sé si en tindré prou...
I ells feien cara de víctimes, i els en donaven més.