Editorial Pòrtic (Barcelona), 1972
La Cova del Soldat Fuit
I retornàrem altre cop al creuer de l'Entreforc i, encaixonats sempre més entre dos alts murs de roca, començàrem la baixada del Torrent de Parells
I quina no seria la nostra impressió quan, a la primera balma de la Serra de la dreta, suspesa a més de cent pams de les fortes revingudes de les aigües del torrent, hi descobrírem, perduda dins el penya-segat, la Cova del Soldat Fuit, altrament més coneguda per la del Soldat Pelut, el popular bandejat de la famosa llegenda de la muntanya. Esglaia, en alçar la vista, només de veure l'asil que se sabé trobar aquell heroi tan temut, a prova de tota emboscada dins aquell desert penyalar. Aïllat del món del fons per la gran esllavissada de les aigües del torrent, i aïllat del món de sobre pels cingles inaccessibles del serral de tramuntana, l'única via possible de davallar del seu niu era una escala de corda, que l'heroi proscrit cobrava en tomar de les eixides per a saciar la fam. En una d'elles, perseguit per la justícia i sense altra possibilitat d'escapolir-se, és fama que va saltar d'un cim a l'altre dels penya-segats més alts del torrent, aconseguint així burlar els seus perseguidors que, mancats del seu coratge, no pogueren atrapar-lo. De llavors ençà aquells cims són coneguts amb el nom del Salt del Soldat Pelut, i esglaia sols de pensar el risc mortal d'aquell salt a través d'uns murs de roca de cent canes de fondària...
Torrent de Parells avall
Fascinats per la troballa de la Cova del Soldat Fuit, prosseguírem la marxa, Torrent de Parells avall, que un cop començada, ja no es pot tornar arrere, tal és l'amuntegament dels xaragalls de roques estimbades des dels cims, de qui sap els milers d'anys... I adés sortejant els còdols d'aquells esllavissaments, adés esmunyint el cos a través d'estretes balmes —sovint plenes de falgueres àvides d'humitat enmig del rocam hostil—, adés saltant entre escletxes ombrejades de llorers i d'englantines salvatges que sols esbrosten les cabres i els bocs orats d'aquells cingles, quan no capbussant pels gorgs d'aigües verdes i gelades on pul·lulen les anguiles que remunten el torrent, arribàrem per fi al delta de la desembocadura, que es desfeia en grans meandres plens d'alocs i de jonqueres, florits entre l'aridesa d'aquell immens arenal.
I després de les dantesques visions de l'Entreforc i de la nit sense estels dels llimbs glaçats de la Fosca, amb quin plaer respiràrem el vent salat de la platja i amb quin goig tornàrem a veure el mar eternament blau de la nostra Costa Brava,
jove com el primer dia
que l'ull de l'home s'obrí! [Miquel Costa i Llobera]
Però jo, poc m'adonava del seu embat reconfortant. Anorreat per la grandesa còsmica del paisatge que havíem travessat —desesperació plàstica dels pintors de l'illa, des de Mir a Rossinyol, de Sargent a Bernareggi—, sols restava obsessionat per la suggestió tràgica dels indrets inaccessibles per on, com ànima en pena, vagà el bandejat proscrit de la famosa llegenda, que tantes afinitats servava amb el personatge del poema de muntanya que amb tota la bona fe de la meva jovenesa tenia en cor de cantar.
Deixant al darrera el Gorg Blau i el seu torrent, que s'avença terra endins entre penyalars abruptes dins les tenebres de la Fosca, davallàrem per Escorca a l'Entreforc, vorejant el torrent d'Albarca. Un esglaiós paisatge de penyals ens envaïa a l'entorn. Un caos aclaparador de roques dreçant-se amenaçadores les unes sobre les altres o enfonsades des d'immensos precipicis dins espaventables fondàries. Una estratificació convulsiva, tràgicament torturada en retorts sinclinals i trencats anticlinals mostraven als ulls atònits les formidables empentes que degueren alçar-los: els uns romangueren drets, romputs o bé fragmentats, encavallats els uns sobre els altres en fuga impressionant, d'altres restaren amorfs, gairebé volatilitzats en fossilitzada escuma,
ones petrificades
del vell món remogut en temporal,
com digué el nostre poeta.
Camí de la Fosca
Des de la gran escletxa de l'Entreforc, que culmina en els alts penya-segats del Cingle del Voltor, intentàrem penetrar dins els hòrrids penyalars de la inaccessible Fosca. Endebades. Immenses roques despreses encegaven el pas a la llum, gorgs negres i pregons, com deuen ser els de l'Estígia, ens tallaven arreu el pas amb llurs grans goles obertes. Impressionants cascades hi abocaven tot l'hivern, i fins ben entrat l'estiu, el seu cabal d'aigües subterrànies per sobre un llit d'altes roques llefiscoses, plenes de la molsa dels segles. Érem a les portes de la Fosca. Molts han intentat forçar-les amb desesperats esforços per escalar les misterioses cambres que se'ls tancaven al davant i, presos d'esglai i pànic, han hagut d'abandonar llur arriscada empresa. D'altres més agosarats provaren d'esmunyir-s'hi des del torrent del Gorg Blau, i han hagut d'anar a rescatar-los amb grans treballs i angúnies. Uns pocs, finalment, ho han aconseguit lluitant entre la vida i la mort. Grans penyals caiguts de dalt i tenebroses escletxes, on l'aigua passa esbufegant per obrir-s'hi pas, ens barren pertot l'entrada. ¿Quin fenomen geològic pogué arribar a fendir aquesta esglaiosa bretxa? ¿Fou l'erosió mil·lenària de les pluges torrencials, escapades de les altes sedimentacions lacustres de Cúber i d'Almallutx a l'Època secundària, o una commoció tel·lúrica que durant la terciària esqueixà en fort terratrèmol les premudes penyes calcàries escindint-les brutalment per donar pas a les aigües? Tals eren les qüestions que ens proposava el geòleg mostrant-nos l'erosió dels xaragalls del torrent i l'exacta coincidència dels dos gegants murs de roca. Però, a tals dubtes i enigmes, sols responia l'eterna nit subterrània, l'obstinada resistència dels alts penyals relliscosos —alguns de deu metres d'alçària—, l'esglaiosa soledat i el més absolut silenci...
Impossibilitats d'avançar una passa més, començàrem a sentir les al·lucinacions i el pànic incontrolat de les desertes tenebres, malgrat la feble claror de les inútils llanternes. Els gorgs negres i pregons ens xuclaven, fetillers, en un esglaiador vertigen; l'atmosfera, saturada de seculars humitats, se'ns tornava irrespirable... I haguérem de tornar arrera, com tants d'altres arriscats que, molt abans de nosaltres, havien temptat debades travessar el fosc Canó de l'Entreforc al Gorg Blau entre aquell caos feréstec de gorgs, roques i tenebres.
El viatge a Ciutat era llavors una empresa. Tant d'hivern com d'estiu havíem de llevar-nos a les tres del matí per anar a prendre a més córrer un seient a la diligència que, afrontant les tenebres de la nit a la llum feble dels seus fanals d'oli, partia invariablement a les quatre de la matinada. No cal dir que, d'hivern, els viatgers no ens coneixíem les cares fins a mitjan camí i, amb tot i estar-nos quatre hores llargues en el trajecte, arribàvem a Ciutat amb totes les tendes encara tancades...
La diligència del poble era, com la de tants d'altres, un transport dels primitius: una llarga galera de quatre rodes amb espigó i balancins per a tres bèsties, dividida en tres compartiments. en el de davant, el pescant, hi anava el cotxer i, al seu costat, els qui més es marejaven; amb el paisatge al davant i el cotxer a la vora –que us contava sempre mil facècies-, era el lloc més divertit, però el més desabrigat, car restava a la intempèrie. El compartiment del mig, la berlina, era el reservat als senyors o a les famílies benestants que volguessin pagar a bon preu les diferències de classe. en el de darrere hi anava el públic que en diríem "de tercera" i, per la barreja de la seva gent, resultava el més pintoresc, però també el més incòmode. El mestre s'allotjà com pogué dins la berlina, i nosaltres en el pescant, vora el cotxer, com a pobres diables.
Aquest torrent d'aigües vives, nodrit en el seu llarg curs pel devessall de tantes fonts –força hidràulica altre temps de molts molins- i segellat pel misteri de la llegenda, ha estat sovint l'amenaça i el càstig de la vila que travessa. A més dels estralls registrats en els arxius a partir del segle XV, el 15 d'octubre de l'any 1885, acrescut per les rieres de la Coma Negra i de la Regana, després de tres jorns seguits de pluges torrencials, inundà la vila baixa i els seus camins i ponts i, eixint de mare amb els altre transformà l'horta en un gran llac i posà en greu perill les vides dels hortolans indefensos, salvats pels veïns de Sóller i pels mariners del Port a força de cops de rem i d'intrèpid heroisme. Desarrelant pollancs i freixes del seu llit i esbaldregant els marges de la vora, l'allau de les aigües desfetes soscavà el peu mateix del mur de casa i s'emportà al mar la terra i els arbres de l'hort, entre ells l'esvelt fasser familiar que abans emmirallava les seves palmes verdes i els seus dàtils d'or dins els gorgs blaus de la vora.
Però per a la meva mare, consagrada en cos i ànima al bon endreç de la casa, no tot eren flors i violes. Calia veure-la llevar-se molts de dies en apuntar l'alba per tenir-ho tot a punt quan el meu pare baixà per a partir a cavall a començar la jornada. si era jorn de pastar, calia llevar-se abans del dia perquè el pa fos tou d'hora i poder-lo treure cuit del forn en el moment de dinar. No parlem dels jorns feixucs de les "matances" anyals, ni de les tasques esgotadores del "dissabte general" i d'emblanquinar la casa, quan venia el temps de Pasqua: car, a més de la feina de sacrificar l'anyell i de coure les panades, els robiols i els crespells, calia bans fregar els trespols amb lleixiu "de capitell" i donar aiguarràs i oli a les portes, als llenyams i a les bigues de la casa. Per a tot aquest trasbals, la meva mare solia aprofitar les absències del meu pare, perquè aleshores no hi havia trast on parar: mobles i arreus de la casa eren traspassats de lloc, i quadres i miralls despenjats de les parets per a fer la gran neteja. eren uns dies d'angúnia per als amos i el servei. Però, l'endemà d'aquest desori, portes, bigues i trespols, llumeneres i quinqués, i fins l'aram de la cuina, tot lluïa com un sol... Quan venia Nadal, el desori es concentrava al menjador, que omplíem arreu de murtra, de branques de pi i d'alzina, de molsa i de troncs d'olivera, per encabir-hi el "betlem" i poder representar-hi Els pastorells. I abans d'anar a Matines, calia encara enraigar els primers preparatius per al dinar de l'endemà –el gran dinar de família-; treure del motlle els torrons, ensucrar totes les coques, picar i embotir el farcit amb els seus pinyons i panses, i sacrificar el gall dindi, criat al corral de casa. Record com si fos avui que un any, quan se'l tingué mig plomat i tots ja el creien ben mort, el gall l'emprengué a picades contra els covards assassins, d'un cop d'ala apagà el llum, i pe a reduir-lo hi hagué un combat campal a les fosques dins la cuina.
Les vetlles de fi de segle
Però allò eren vigílies extraordinàries. La vida normal de la casa era sopar d'hora i anar-se'n al llit en tocar la queda, després de colgar el foc, per a llevar-se l'endemà al primer toc de Matines. El dia era així més llarg, la feina molt més retent i les vetllades més curtes, que la meva mare encara aprofitava per a llegir el sant del dia, les dones de servei per a puntejar o fer calça i el meu pare per a llegir el diari de la nit –la flamant "Última Hora"- i jugar un tuti amb el metge i el secretari de la Casa de la Vila, que venien a escalfar-se i a contar-nos les facècies, les intrigues i les lluites dels darrers cacics del poble.
I l'endemà de bon matí, altre cop tothom en rauge! El pare a les seves terres, els fills a la seva escola, el metge a passar visita als pocs malalts de la vila i el secretari a resoldre els escassos expedients pendents en el Municipi.
Restava sola la mare amb el servei, àrbitre absolut de l'ordre i del maneig de la casa, on com a la muller forta, mai no se li acabà el tros de pa per al pobre ni se li apagà mai el foc colgat dins la llar.
El nou col·legi radicava al capdamunt del carrer Nou. Era un casal gran i fred amb una entrada empedregada i un hort de tarongers on podíem córrer a lloure sense perill de travar-nos. Dins l'entresol s'agombolaven els pàrvuls a les ordres de la filla del mestre, i en el pis tots els altres sota la fèrula del seu pare. Les parets de l'entresol eren farcides de grans cartells de lectura i de greus litografies amb escenes de la Bíblia, i les del pis cobertes d'immensos mapes que s'anaven desplegant amb corretges i politges com els telons d'un teatre. aquests mapes, bo i descrostats pel fregadís de tantes mans, constituïen llavors la meva obsessió.
El port era el lloc predilecte per al seu esbargiment, verge aleshores d'hotels, de bars exòtics i de dancings, presidit solament pels oratoris de Sant Ramon de Penyafort i de Santa Caterina Màrtir, el port de Sóller era llavors un petit empori de la pesca i de la navegació. Comptava amb una matrícula de cent cinquanta velers i eren molts els llaguts que es dedicaven a pescar el peix roquer i la llagosta, la sirviola i la llampuga. D'allà portava el metge grans déntols i bells amfosos, serrans, cap-roigs i escórpores, i sovint qualque cigala o alguna bona llagosta, presents generosos de pescadors agraïts als quals no volia cobrar la visita, car era magnànim de cor. Durant la inundació de l'any 1885, acudí un dels primers al socors de les cases inundades de l'horta i de part del port, salvant amb risc de la vida un centenar de veïns.