Edicions Columna (Barcelona), 2000
Àngel, avui fa tres mesos que vas morir. Recordo que, quan existies, cercàvem com podíem la paraula, entre els telèfons, en els racons d'agendes plenes que, no obstant, sempre ens oferien algun blanc on omplir amb tinta els nostres noms. I ara que no hi ets, tot esdevé la necessitat d'una carta urgent, com si fos capaç d'arribar més lluny, o senzillament d'arribar... Escriure és escriure't, mirar-te els ulls en el mirall que retorna el paper.
Àngel, tu vas arribar a ser el motlle espiritual de tantes ànimes que reconegueren en la teva un instant de gràcia que no t'has d'estranyar de veure tanta gent trista. Sentim que no envellirem mai més amb la forma del món que ens vas donar.
Àngel, no vas parar de predicar l'anunci del teu personal evangeli: la bellesa de l'home és que crea bellesa, de manera que convertires el teu temps en una mena de museu on cada sala guardava una col·lecció d'amics o converses, obres i fets guanyats a la vida. I, ara, hi paguem l'entrada.
Àngel, una ciutat és sempre escenari del nostre destí. I ens l'estimem, com un pare o una mare. I ens hi estem perquè tenim l'última convicció que, quan morirem, la nostra ciutat seguirà. I nosaltres amb ell.
I anem a S'Almonia per recollir la sal marina amb l'esperança de donar sabor al nou aliment. I llegim S'Almonia com una pregària que oferim a la mar pels que ens han fet créixer i ens han deixat; pels que ens han ensenyat a plantar llavors al límit dels elements. A arrelar amb la mínima terra i el màxim de mar. Com el fenoll marí.
Un dia vas crear Alexis. Davant d'ell, el capellà de la teva novel·la li va veure un altre gest tan bell, tan el resultat de segles d'avançar l'ésser humà cap a la pura essència de la gràcia... que des de llavors, dins la cambra fosca de la història on hem d'extreure una fotografia de futur seguim amb Schiller els camins de la dignitat.