Editorial Moll (Palma), 1950
La colcada (Fragment)
(Dia 31 de desembre)
Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s'ha perdut...; la Colcada
molts pocs la recorden ja,
d'aquella hermosa diada
dins breu temps ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina...
—Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!
En tants d'anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d'aquella festa tan maca
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d'aquell temps les alegries...;
tothom, tothom ja s'és mort,
i com més transcorren dies
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s'inclina.
—Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!
Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaulos, domàs, festers,
drap-rasos i branques d'om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trui!
I era avui mateix, mesquina!
—Tal dia com vui, padrina?
Tal dia com vull?
—El pobre amb el ric mesclat,
els amos amb sos missatges,
confusos tots els llinatges
passejaven la ciutat.
i els menestrals més antics,
amb los penons de l'ofici,
duien com a bons amics
sense rancor ni malíci'
per conservar més les paus.
els esclaus a la Marina.
—Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?
—Callau, i teniu paciènci'
que tot, tot vos ho diré,
i res més vos contaré
si no escoltau amb silenci.
Doncs sabreu com en memòria
del dia de la Conquista
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien... de la Xina.
—Que ja fa molts d'anys, padrina?
Que ja fa molts d'anys?
—Ja en fa molts; i s'aplegaven
davant Cort els cavallers
i a cavall molts de carrers
en processó transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d'or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí anaven passant
cap a Santa Catalina.
—Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?
—Per aquí mateix, i amb ells
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virells,
i hi anaven els Jurats
amb les gramalles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiment dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
-Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?
La mort dels Montcades
Als camps de Santa Ponça,
no gaire lluny del mar,
al mig d'una pineda
s'aixeca un pi més alt.
Lo cap sobre la soca,
l'esquena en el penyal,
Guillem lo de Montcada
greument hi jau nafrat.
Desfeta la lloriga,
la cinta sens punyal,
vermella i esmussada
l'espasa en té al costat,
la vista enterbolida,
cercant lo seu gemà;
del pit, mentres respira,
n'hi brollen glops de sang;
del Bisbe, qui l'auxilia,
la creu ne du a les mans;
d'alçar-la fins als llavis
no té força en el braç.
Entorn los homes d'armes
mirant-lo enrevoltats,
als altres que hi arriben
lo signen amb pietat
Donzells allí s'apleguen,
barons i capitans
i al mig de tot En Jaume
baixant de son cavall.
—Darrera aqueixes platges
ne veig finir lo sol.
Lo sol d'eixa diada
serà el meu darrer goig.
Plany al qui en terra estranya
lluny de sa pàtria mor.
Adéu lo rei En Jaume,
adéu rei d'Aragó:
amb Vós vinguí a Mallorca,
mes no hi entraré amb Vós.
Plany al qui en terra estranya
lluny de sa pàtria mor.
Mallorca serà presa,
venjat lo nostre afront;
esglésies ses mesquites
i creus ses llunes d'or.
Plany al qui en terra estranya
lluny de sa pàtria mor.
La Roqueta
Anem, companys, ja és hora; deixem la terra plana,
les pampoloses vinyes, les valls i els sementers:
si al cim de la muntanya hem de pujar, feis via;
l'estel d'auba s'apaga... abans que trenc el dia
muntem aquests costers. [...]
Ningú romanga enrere: d'aquest replà ja veuen
brillant, com a de plata, la tavellada mar:
el vent aquí ja siula, la fondalada esglaia,
i travessant les boires la vista ja s'esplaia
per l'ample llunyedar.
Envant per les escletxes de cantelludes penyes!
El cor aviat batega, degota la suor...
Millor! més saborosa serà la reposada.
Companys, l'altura és nostra! ja hem feta l'arribada
al cim del Puig Major!
Quin alenar més ample! Oh estada delitosa
damunt aquesta altura, sens penes ni perills!
Aquí ramada terra tota sencera es mostra
la Pàtria benvolguda, la dels avis, la nostra,
la que ho serà dels fills. [...]
Los qui pel món traginen feixuc farcell de penes
los qui de dol i angoixa senten son cor malalt,
los qui del dubte viuen a dins la fosca cova,
los qui creents enyoren eterna vida nova
que venguen aquí dalt.