Revista Pyrene (Perpinyà), 1949
Els plàtans d'Olot
I
Els plàtans inclinats vora la font
són els que tenen mes coqueteria:
es miren dins el riu; i l'ull del pont,
si no fos buit se n'enamoraria.
II
Quatre rengles de plàtans benestants,
són al Firal atents i utilitaris.
Fan ombra a les sardanes i als marxants
i aguanten veles, forques i diaris.
III
Tot just plantat, bastó pelat i viu,
has tret una fulleta verda i tendra.
Vols ésser un arbre esplendorós i altiu
i encara n'has d'aprendre.
IV
Rebrotes rediviu un cop tallat
i ja no ets arbre, sinó munt de fulles,
car neixes com un fènix eixalat
que fa remoure ses vivents despulles.
V
Nuen llurs cimes sobre vostra testa
i estrenyen les arrels sota el trepig;
—Quins arbres més units! —I llur contesta
és: —No hi fa res, amics! Passeu pel mig.
VI
Plàtans del riu, esvelts i agosarats,
que no cureu d'ombreigs ni simetria,
voleu tocar celatges argentats
però els copseu dins l'aigua, que us unia.
VII
A l'ombra fresca de la plataneda
com és de dolç anar-hi a passejar:
l'herba és tan fina com vellut de seda
per on llisca la tarda quan se'n va.
VIII
La terra mig partida i en declivi,
en l'ample desnivell, dóna l'anhel
als plàtans que s'aixequen perquè arribi
a unir-se llur fullatge vora el cel.