Ajuntament de Prats de Lluçanès (Prats de Lluçanès), 1997
Guadi
Una vegada més el cel i l'aire,
els marges verds que enjoien el teu sòl,
els colors transparents de les muntanyes
i el placebo murmuri de les fonts;
Una vegada més el Sol que daura
la dolça pau d'aquest bonic redòs
amb el bo del pagès que empuny la fanga
o amb el ramat que vigila el pastor;
Una vegada més els blats tots rossos
gronxant-se al bes de les nítides llums,
en fredes aigües que als torrents s'aboquen
amb vols d'ocells que la boscúria acull;
Una vegada més dalt la carena
el Santuari de la Verge, blanc,
que alegra els horitzons d'aquelles serres,
d'aquelles serres sota el cel tan blau.
Una vegada més l'amic que em crida
content de retrobar-me; el veïnat
del meu carrer que em rep amb un somriure;
el goig d'entrar a la llar que em vaig fer gran...
Una vegada més tot amanyaga
la benaurança que em té empresonat.
I amb l'encís de l'infant torno a la plana
corprès de les belleses d'aquí dalt.
Als estels
Mirant-vos fit a fit en la serena,
de la nit, que s'escola lentament,
què hi ha en la vostra llum que se m'emmena
la meva ànima, el cor i el pensament? ...
Què hi ha en vostra claror de gràcia plena
que em sobta d'un estrany tremolament? ...
Oh, el benaurat encís de la carean
sumida dintre el vostre encantament! ...
Jo us beneeixo estels. Vostra grandesa,
que sobre de ma testa veig sospesa,
em parla dels misteris de la nit ...
i em fa somniar amb màgiques poncelles
que no gosen descloure's de tan belles,
en el jardí subtil de l'infinit ...
A la Verge de Lurdes de Prats de Lluçanès
Oh Verge de Lurdes, capelleta blanca,
que d'arreu s'ovira brillant com estel.
Sembla esteu sentada a dalt d'una branca
senyalant als homes el camí del Cel.
Teniu per peanya un turó, la plana
d'aquesta comarca del gai Lluçanès.
Vós en sou mestressa, sou la Sobirana
Prodigueu-hi sempre les vostre mercès!
Les fulles del Passeig de Prats
"Les fulles seques fan sardanes
d'ací i d'allà, saltironant ..."
Crec que ballen sense ganes,
però s'acomiaden dansant.
El passeig l'hem habitat
com un recer benefactor,
gaudint la frondositat
dels arbres, plantes i flors.
Oasi de convivència!
Amb jocs i crits dels infants
som més junts del que hom es pensa
els nens, els joves i els grans.
Cauen les fulles a la tarda
que ens encomanen tristor
i, evidentment, fa basarda
veure'ns dins la tardor.
No ens ha dit mai el poeta
que amb l'instint de sobreviure,
elles es fan la traveta
aferrant-se a l'aire lliure.
Arar tot és catifa immensa
que no goses trepitjar.
tanta fulla groga i tensa,
escruxeix i et fa pensar:
tot s'ho endurà una ventada,
després l'hivern al darrera,
pluges, neus i tramuntana ...
però hi ha un ABRIL que ens espera!
A Prats de Lluçanès
Mireu-la la bella, la jamosa vila,
que alegre s'aixeca enmig d'un bressol.
Tota juganera, ja creix i s'enfila;
com ocellet jove que vol emprendre el vol.
Com un nin que enyora estar prop la mare,
ella va enfilant-se a son formós cim.
Oh Verge de Lurdes, més a prop encara
tots volem tenir-vos: cap a vós venim.
Que en sou d'escaient, allà dalt la serra!
que en sou de formosa, en vostre recés!
Vós des d'aquest soli vetlleu nostra terra;
vós sou la Regina del gai Lluçanès.
De dalt d'eixa serra que bé s'hi respiren
els perfums d'orenga, timó i romaní.
La vista s'esplaia, i d'aquí s'oviren
Pirineu altívol, Montseny i el Cadí.
Muntanyes de Berga, serres de Solsona;
Montserrat -les crestes- també d'aquí veig;
Sant llorenç, domino ta gran companyona:
el perfum de totes porta el suau oreig.
Ets laboriosa i molt falaguera;
tos fills de bon tracte i de franc parlar.
tot seguit hi troba, la gent forastera,
la franca acollida i el dolç benestar.
Conserves encara, amb gran gelosia,
la fe dels teus avis. Ells amb devot zel
van edificar-hi, per la rodalia,
formoses capelles que guien al cel.
Aquestes capelles són llànties enceses
que vetllen la vila, la guarden de mal.
Tots precs i comandes seran ben ateses,
si amb fe i amb constància demanes com cal.
De l'antiguita en conserve vestigis,
com són Pedra Dreta, Sant Pere del Grau;
Sant Andreu de Llanars guarda els seus prestigis
i a Santa Llúcia hi ha un castell feudal.
Aquí va la indústria creixent cada dia
com també les arts tenen son conreu;
els bons menestrals ede l'artesania
ja tenen llur fama conquerida arreu.
d'aquesta comarca tu n'ets la Regina;
aquí acudeixen tots els comarcans;
la gent forastera, tant com la veïna,
a tots els estimes com a bons germans.
Els teus camps són fèrtils en el pla i la serra
i el pagès s'entrega al seu bon conreu;
ell amb ses suades rega aquesta terra
i espera la paga; l'abundor de Déu.
Els prats són catifes d'0herbatges frondosos.
Els ramats pasturen guardats pels pastors
que amb llurs cantarelles els fan més formosos,
i unint-s'hipastores, parlen dels amors.
Boscos que et rodegen et fan d'harmonia
i són dolça estada per al visitant;
els ocells t'omplenen amb sa melodia
i les fonts hi canten tot regalimant.
Pradencs, tots alhora! Amunt l'esperança!
Tots agermanem-nos i fem-la ben gran;
que els nostres esforços siguin de gaubança
dels fills i dels néts que ens succeiran.
Ofrena i pregària
Per la restauració de la
Capella de la Bonasort
Si ahir era humil capell
que el pas dels anys destruïa
avui tot l'esforç d'un poble
l'ha convertida en Palau,
i amb goig us en fa l'ofrena
amb sana i bona alegria,
a Vós Mare d'Esperança
a Vós Reina de la pau.
Si el guix tapava les pedres
avui ja són pedres vives,
totes elles amarades
d'una amor per Vós tan gran.
És l'esforç de tot un poble
que a Vós acut i confia.
Beneïu-lo Mare nostra,
que agermanat tiri endavant.
Era bonic quan els veies,
el treball que tots posaven
sobretot els d'aquest barri
que no escatimà esforç.
És el tresor que ells ostenten.
Quan els dius, els afalaga:
- Quin carrer més ple d'0història
és el de la Bonasort!
Accepteu, doncs, avui Mare
el granet que amb joia porten
tots els fills d'aquesta terra
per embellir-ne el casal.
Escampeu vostre somriure,
ompliu el cor de tendresa
i quan ens arribi l'hora
feu-nos entrar al gran Palau.
Capella de la Bona Sort
Reposat carrer de la Bona Sort
on hi ha la capella venerada.
Aquí hi nasqué aquest poble amb tant conhort
que rere els anys s'ha fet vila arrelada.
Racó tranquil de Prats de Lluçanès,
el romànic creà les pedres pures,
la pau que s'hi respira m'ha corprès
i mil anys l'han cobert de cent ventures.
Amb una clau guardada obro la porta
i el rés pietós l'ànima conforta
sense traüt, ni presses, ni recança.
Se'm fa agraït conviure aquesta empara,
recer de fe tan vell i viva encara
de Vós, Mare de Déu de l'esperança.
Retorn a la pàtria
Aquella pau dolça del poble que estimo
oh com la retrobo dins l'aspre camí
dels dies que passen i que ara ja oviro
com posen al viure el dol d'una fi.
les serres grogueigen del sol que declina
i un fons de tristesa s'amaga en les valls;
perquè no m'arriben d'allà a la masia
les dolces tonades i el càntic dels galls?
Si tant em somreien els jorns d'infantesa
saltant a gambades afraus i camins
com és que ara sento mirant la carena
l'agror i dolcesa que em punyen a dins?
Oh pàtria estimada, que tens a tothora
un riure placèvol i un cor bondadós,
i saps de la vida l'amor i la joia
i ets sempre festosa d'un cel tant blavós!
Tu vols l'acollida donar a n'el hoste
que es posa en tos braços joliu com infant,
i acobles alegra els fills a tes vores
car vius de les mares l'amor bategant.
Jo sempre en ma vida t'he vist enardida,
en hores festives i en temps de condol,
si mai la penúria ton cor esllanguia
un raig d'esperança t'ha dut el consol.
Per xò en el retorn a ta falda amorosa
jo prec que m'acullis tot fent el camí
que m'obre un esquinç de ferida i em dóna
l'agror i dolcesa que jo no sé dir.
I així quan devingui la mort no llunyana
perquè ja mos dies s'escolen lleugers,
la fe de mos pares vull dur-la guardada
a dintre la tomba i arran dels xiprers.
Cant de la senyera de l'Orfeó del Lluçanès (fragment)
A prop nostre tenim la Pedra Dreta
que ens diria les gestes dels passats;
Ella, és el veritable anacoreta
que als segles ha guanyat tots els combats.
Però és un símbol fred, i aquesta terra
sent bategar un missatge dintre el cor
que vessa i regalima com la gerra
on es guarda la mel de color d'or.
Visions del Lluçanès
Horitzons de muntanyes amansides
enronden les bellors del meu país.
Mireu l'esplet de roures i d'alzines!
No és tot un paradís?
El cel, plàcid de llum, sembla ensonyar-se;
una vasta quietud omple els sentits ...
Que és bonina la vida de muntanya
sense sorolls ni crits!
Els camins serpentegen les carenes
i baixen a les valls negres dels pins;
les aigües de les fonts són aigües fresques,
d'alegres rajolins.
Cases pairals enjoien la contrada;
ermites seculars alcen el front:
bé n'han sentit de trons i pedregades
mes, que sòlides són!
Dintre unes parets tosques com aquestes
transcorregué la meva joventut.
Que en fou de minsa aquella adolescència
que el pas del temps s'ha endut!
Encara veig la cambra trista i freda,
germana de l'amarga lassitud.
Perxò vaig emigrar a terra més fèrtil,
cercant amor i ajut.
i el viure em somrigué. Prop de l'amiga
ja no em mancà tendresa ni progrés.
Feliços hem forjat la nostra vida,
captius del Lluçanès.
Ens ha plagut trescar per'questes crestes
vellutades de gespa i quietud,
sadollant de antura les facècies
de nostra joventut.
Oh, cota mansament afavorida,
d'ombroses valls i solellats indrets!
A través dels meus ulls encara et miro
més bella del que ets!
En tu tot em corprèn: l'estol de feixes,
com brisalls de colors dintre dels verds,
i el llunyà remoreig de les rieres
que convida al rabeig.
A les postes de sol somniadores,
-quan el crepuscle la visió confón-
el cantussol dels grills i les granotes,
quina delícia infón!
I el goig de les alegres orenetes,
mireu-lo, cel amunt, que és emotiu!
Emigren a l'hivern, però cada any tornen,
geloses del seu niu.
la mirada es sorprèn a cada serra;
el cor ansia anar d'ací i d'allà ...
amb els marges florits i els boscos tendres,
qui no es delejarà?
Oh, tocom lluminós, terra nadiua
de bona gent i romàntics amors:
quina pau encomanes al meu viure,
entorn de tants records!
Natura
Em plau la muntanya brusca
el xisclejar d'ocells i la remor de pins.
Em plau una barretina musca,
passejar per cimboris i camins
Em plau el mormoleig de l'aigua
que pels rocams suau va devallant
i sentir del romaní la flaire
i el contemplar les àligues volant.
Em plau la muntanya pelada
pels intemperis de la neu i el gel,
i l'agafar la truita mal-carada
d'entre aigües cristal·lines com el cel.
I, veure't i viure amb tu, natura
de fraus, arbredes, flors i ocells
i xuclar en el rierol de l'aigua pura
i trepitjar el terrós i els codolells.