Editorial empúries - 2005 - Barcelona
En Toni va arribar a l'esplanada davant el Parc de Mar. Allà havia conegut na Beatriu. Un vespre d'agost que amb els de la penya pillaren un parell d'èxtasis i begueren litrones fins que varen tenir alè. «Na Beatriu la mama bé emperò és molt poma. Li he dit si volia venir amb mi a Barcelona i s'ha posat a plorar a llàgrima viva. Quan li he demanat què li passava, m'ha dit que era un pocavergonya, que només m'havia aprofitat d'ella i no sé quines mandangues». En Toni era a prop del Varadero. Va pujar per damunt les roques. Se sentia un poc marejat. Devia ser el porro que s'havia fet just sortir de ca seva. Mirava les murades, el palau del Bisbe, la Catedral i l'Almudaina embolicades en un fum blanc que s'anava espesseint a poc a poc. «És clar. Així és com et sents quan et passen moltes de coses alhora. Com és que no poden entendre que experiment cada dia sensacions diferents fent les mateixes coses? Com és que mumare quan li he demanat al costat de qui estava m'ha dit: "A1 de ton pare"? Com és que per lluitar contra aquest govern d'en Màtigues que envia Mallorca a ca una puta tothom fa servir el civisme, la bona educació i els discursos? Que no veuen que els del Pepe es compixen damunt les manifestacions de l'Obra, els articles dels diaris i tota la pesca? Els hauríem de tirar damunt canonades de vergonya, bombes de vergonya, perbocar pel davant i pel darrere tota la vergonya que ens fan, hauríem d'omplir el Consolat de Mar de vergonya fins que es temessin del mal que fan. Emperò això no ho entenen ni els de la penya». En Toni ha agafat la plagueta que duia dins la bossa i s'ha posat a escriure. «Aquesta boira que tapa Palma, que tapa la badia, que tapa Mallorca és com una merda clara que s'afica dins els cossos i els amara d'un oi negre que els enverina la sang i el cervell i els converteix en esclaus. Les illes dels esclaus, dels venuts, dels engabiats: així quedarem per a la història. I jo no hi jug!»
Vaig trobar Na Miquela F. per un pur atzar (i ja sé que res no succeeix a l'atzar) a la taula del fons de tot del bar Bosch de Palma. Quan vaig veure aquella senyora que em feia senyes d'enfora no podia creure que les dirigís cap a la meva atenció. Devora jo, a la barra, no hi havia ningú. Per això, com atret per la gravetat d'un xuclador marí, vaig recórrer les onze passes cap a ella amb els arxius de la memòria funcionant a mil. Just quan la tenia davant, per un d'aquests malabarismes de les neures i les neurones que fan que la fragilitat no es trenqui, vaig reconèixer aquells ulls color xampany que als devuit anys m'havien fet fer l'ullastre esbrancat. Ens besàrem com dos amics que no s'han vist de fa molts d'anys i es retroben per causalitat casual en la coberta d'un transatlàntic enmig de l'oceà. Qualsevol oceà serveix mentre hi hagi aigua de plom per totes parts i un cel que amenaça temporal. Els cabells tenyits de ros cendra i aquell vestit jaqueta xanelós m'havien confós. Na Miquela era la moderna de la colla manacorina i la seva cabellera negra conjugada amb unes cames d'anunci de La Perla la convertien en la fruita més desitjada. Parl de molt abans de la Constitució del 78, d'anys abans de la mort del dictador Franco, i fins i tot de per devers una dècada abans del maig del 68. Ara era una mare de família, casada amb un home de negocis potent de Manacor, amb una filla casada de fresc («Un matrimoni humiliant i digne de compassió») i un fill poeta («Un Rimbaud en potència»). Com pots suposar, Lector curiós que has arribat fins aquí, na Miquela és un personatge de novel·la o com a mínim de nouvelle. La intel·ligència d'una dona que sap que no se sent bé fa estona i hi vol posar remei, la memòria d'una dona que no ha oblidat passions i renúncies, covardies i errors, emperò té prou sensibilitat per saber-se viva. «Vaig camí de l'alcoholisme, Biel, no em veus? De bon migdia, et sembla que bec una aigua mineral? No, és gin, pur gin blanc i transparent.
Sempre m'han agradat les estàtues vives. Sí, aquestes que es troben als llocs turístics i representen sobretot els tòpics més lloccomuners amb alguna excepcional sorpresa. El matí del dijous passat vaig anar a la Seu de Mallorca per veure fer fotos l'amic i artista Toni Catany. Per mor d'un malentès no ens trobàrem, emperò vaig quedar fascinat per una estàtua que representava un soldat nord-americà a punt d'entrar en la batalla, que s'havia col·locat davant l'entrada principal. Primer de tot em pensava que era un militar dels del Palau de l'Almudaina. Després vaig veure que no es bategava i tenia unes banderes sobre les quals els turistes tiraven euros. A més a més de la bandera dels Estats Units vaig comprovar que hi havia les dels nou estats europeus amb presidents que escriviren un article a favor de la guerra de Bush. Em va semblar l'obra d'un excèntric i vaig decidir tornar-hi al dia següent. Davall les gegantines punxes neogòtiques no hi havia l'estàtua del soldat guerrer. Vaig pensar que havia agafat vacances. I quan anava cap a la Casa de l'Almoina el vaig veure just davant la porta lateral tot envoltat de guiris que li feien fotos. L'estàtua viva del soldat d'ahir s'havia muntat un escenari amb els quatre genets de l'Apocalipsi, un gran llençol blanc on es podia llegir «Nunca Máis Guerra» i ell, tot ple de benes pel cos, amb un braç en cabestrell i tacat com de sang, estava estirat en terra. L'envoltaven unes senalletes que duien en set idiomes diferents «No a la Guerra». Em va sorprendre. I vaig decidir conèixer-lo. Cal tenir paciència. Pero m'has de creure, Lector curiós, si t'assegur que a les tres i mitja dinava amb ell en una taverna de sa Calatrava. En Vicenç F. A. és de València i es dedicava a fer ninots de falla. Emperò una al·lota el va introduir en el negoci de les estàtues vives. Començà fent del Cid de Samuel Bronston i acabà anant ais llocs més diversos vestit fins i tot de fallera atòmica. M'explicà que els dies que els busos duien anglesos, italians, espanyols i algun nord-americà, es vestia de soldat guerrer. I quan abundaven els francesos, alemanys, belgues o russos, s'ho muntava de soldat ferit.