Editorial Barcino (Barcelona), 1955
Trucaren a la porta. Ningú no contestava. Tornaren a trucar. Finalment, s'oí el "qui hi ha?" tan esperat, dit per Palau, el mosso d'esquadra, i contestat amb els mots "L'alcalde de Barcelona!".
Nou silenci. L'alcalde de Barcelona no era cap de les persones a qui es podia obrir. Altra vegada a trucar i a invocar el nom de l'autoritat. Finalment, Josep Mumbrú, el gendre de Miralles, obrí la porta. El doctor Torrents també s'havia aixecat del llit.
Amat i Mumbrú passaren sols a una cambra. L'alcalde mostrà la carta que havia rebut unes hores abans. Mumbrú posava dificultats, però hagué de rendir-se a l'evidència. Digué l'alcalde:
—Vostè entrarà amb mi a l'habitació de mossèn Cinto, i jo li faré la pregunta següent: "¿Vostè m'ha enviat avui algun encàrrec?" Si em contesta que no, jo "foto al camp". —
Pujaren tots a la cambra del malalt. En entrar-hi, el poeta va incorporar-se amb una vivacitat i una alegria que feia dies que no manifestava, i va dir:
—Gràcies a Déu que ja sou aquí! Ja estava amb ànsia.
Mumbrú i Amat s'aproparen al capçal del llit, i aquest darrer, després de saludar el poeta i recomanar-li que no s'impressionés, ja que es tractava, simplement, de posar en clar un dubte, digué:
—Vostè m'ha enviat algun encàrrec?
—Sí senyor, per En Josep.
—A quina hora?
—No puc dir-ho fixament, però devien ser cap a les set o quarts de vuit.
—I quin encàrrec era?
—Una carta. Sí, l'he escrita jo, i li agraeixo molt que hagi vingut. Us esperava amb molta ànsia.
—És de vostè la lletra?
—La de la firma sí; la carta l'he dictada al meu criat.
—I què hi deia, a la carta?
—Li deia que pugés vostè amb un notari i el senyor Moles, perquè volia fer testament.
—¿De manera que vostè no devia tenir les coses arreglades al seu gust i ara vol fer testament?
—Sí, senyor, ho vull.
—Doncs miri, ja pot fer-lo quan vulgui. Aquí té el senyor Borràs de Palau, que és notari, i està a la seva disposició.
—Sí, valga'm Déu! Ja en conec de familiars del senyor Borràs. Fem-ho tot seguit, com més aviat millor. Ara estic tranquil, i ja puc obrar amb llibertat i segons la meva consciència. —
El notari, apropant-se al capçal del llit, li pregunta si era veritat que ja havia fet testament.
—Sí. Dies passats em van fer firmar a corre-cuita un testament que no era la meva voluntat. Crec que me'l portaven de bona fe; però des de llavors que no estic tranquil. Sento necessitat de fer-ne de nou, d'acord amb el que he decidit després de molt meditar-ho. —
Els doctors Torrents i Mas de Xaxàs certificaren que el malalt es trobava en perfecte ús de les facultats mentals.
—Es necessiten dos testimonis — digué el notari —. Indiqui vostè mateix qui vol que ho siguin.
—Vostè mateix — dirigint-se al senyor Amat.
—Be. I l'altre, qui serà?
—Aquest senyor — assenyalant el majordom de l'Ajuntament.
—Ja el coneix, vostè?—digué Amat—. És el senyor Coria.
—Tant se val! És igual — conclogué el poeta. Tot seguit, obeint a una insinuació del notari, sortiren de l'habitació tots els altres. Mossèn Cinto signa amb pols ferm i lletra segura, i digué, en acabar:
—Gràcies sien dades a Déu. Quin pes que m'he tret de sobre! Ara ja puc morir tranquil? Ja he complert amb les lleis divines i humanes.
El vespre del 2 d'abril, l'endemà d'allitar-se mossèn Cinto, fou cridat a consulta el cèlebre metge i il·lustre polític catalanista doctor Bartomeu Robert, que ja llavors establí el diagnòstic greu de la malaltia. Confirmat posteriorment per l'anàlisi d'esputs verificada pel doctor Turró, el qual trobà pneumococs i bacils de Kock en gran quantitat, així com el que va fer, quinze dies després, el doctor Calleja, amb els mateixos resultats.
Dotat com era de gran simpatia, animava molt el poeta amb la seva aguda i humorística conversa. No es doncs estrany que acudís a veure'l també els dies 5, 7, 8 i 9; diàriament, doncs, des del greu col·lapse que el malalt sofrí el dia 7. El dia 10 li féu la visita a darrera hora del vespre; a continuació anà a visitar un altre malalt al Passeig de Sant Joan, i assistí a un àpat d'homenatge que uns metges amics li oferiren; en acabar de sopar, tot fent el brindis, morí de sobte.
Aquella desgràcia fou molt sentida arreu de Catalunya, però mossèn Cinto no en tingué esment. L'hauria afectat tant, que tots estigueren d'acord a ocultar-l'hi. Sovint preguntava: —¿Com és que no ve En Robert? Que és estrany que m'hagi abandonat!...—. Van dir-li que havia hagut de marxar de Barcelona, per una feina urgent; més tard, com que insistia a preguntar per ell, li digueren que havia hagut d'anar a Madrid, amb tota pressa i sense poder-se acomiadar, per gestionar la llibertat dels catalanistes detinguts.
A les darreries demanava més que mai el seu il·lustre amic, que l'havia atès amb tant d'afecte, i potser va sospitar la veritat, perquè ja ningú no sabia quina excusa donar-li.