L'Estampa (Barcelona), 1926
Vores de riu
Vores de riu... delícia de l'aigua que passa, herba fresca i lluenta, arbres xops —que us degota en cada fulla una mica de cançó— sou l'encant, sou l'esgarrifança de les terres d'Olot. Quan neix l'idil·li del bon temps, quan les granotes puntegen el guitarró i els estiracabells llueixen la filigrana del seu vol espurnejant, vores de riu! Sou la glòria dels qui pasten la llum, dels qui copsen la riquesa del color, dels qui s'emporten el record de la vostra meravella. Capaltard, quan el vermell de la posta encén el tou de l'aigua, les vaques i les eugues s'hi abeuren llargament i l'encís de l'horabaixa, ple de sorolls d'esquella, hi aboca el gran misteri de la nit. I l'aigua s'adorm i salta un peix i plora un grill i riu la lluna. —La lluna!... —diu la noia gentil i ell, agafant-la pel braç, li parla a frec d'orella i segueixen riu amunt. — Després, ve la tardor. L'herba s'ajup, la fulla cau. Mil colors de tapís vell arboren les margenades i, a punta de dia, quan tot just clareja, passen els ànecs salvatges per la conca del riu, camí del mar. —I arriba la neu i les vores del riu s'omplen de boira. Els arbres tenen fred. La molsa de l'hivern vesteix les pedres i una nova bellesa, la bellesa de la solitud, ullprèn els homes pensatius, els qui cerquen la grisor de les hores desmaiades per les seves meditacions... —Vores de riu, esgarrifança de les terres d'Olot, a reveure!