Edicions Proa (Barcelona), 2007
De Beniopa estant, el sol cau a plom darrere el Racó de Bon Dia i el Molló de la Creu. Ambdues s'engoleixen el sol ben prompte, quan encara ronseja a certa altura. Són muntanyes petites, per davall dels cinc-cents metres, però atès que arranquen pràcticament des del nivell del mar i, sobre uns malucs amples, s'alcen formant un mur de pedra colossal. El crepuscle no s'allarga amb la mandra habitual. Com menys ho esperes, agafa un fort ritme accelerat. Llavors es congria una combustió silenciosa darrere el Racó de Bon Dia i el Molló de la Creu. El pintor enorme de la natura llança damunt els blaus del cel, forts o esblaimats, pigments vermellosos, mironians. L'apoteosi roent a l'altra banda de les muntanyes té la bellesa del foc. Si un avió passa per damunt descriu una línia brillant, recta i prima, perquè allà dalt encara regna la llum solar. La netedat de la volta anuncia la prompta vinguda del fred. Si un dia, per contra, el ponent bat enèrgicament, els núvols estenen tot de matalassos bonyeguts, ara i adés barrets vistosos i estrafolaris pels cims de roca. Ja no és possible la interjecció pura de la il·luminació carmesina, però els núvols, embuatats de roig i negre i blau fosc, escenifiquen batalles de monstres, la sabana, un rellotge d'arena i tot el que la imaginació tinga a bé de brindar-nos i sense costar ni un xavo. Quan la nit s'apropa amb les mateixes cauteles que el guepard, el perfil de les muntanyes és l'últim que es resisteix a desaparèixer. Poques coses tan boniques es poden contemplar des del poble, gasivament amè per a les expansions de l'estètica.
Revetla de Sant Antoni
La plaça de l'Església s'ha tornat a convertir per unes hores en el que algun dia no gaire remot va ser: el centre del món, d'un món modest i alegrement agrari. Ací dins, la gent del poble, ha exiliat la conxorxa constant contra la felicitat; no la felicitat abstracta, impossible o metafòrica, sinó la que es materialitza en gests explícits i paraules gairebé comestibles.
A la ratlla del migdia la colla de dolçainers convocava el veïnat cap a la plaça, que ja semblava un mercat, de la gentada i les bestioles que es feien un lloc a la cua per a rebre el pa beneït, les garrofes i els gojos de Sant Antoni. Ben tocades les dotze, ha eixit del temple el senyor rector, els acòlits i tot un abat amb bàcul i mitra, que ha posat un toc solemne en la humilíssima cerimònia de l'aspersió de l'aigua fecunda. A poc a poc, ha passat per davant seu tot un parc de zoologia domèstica: els gats de les teulades i els gats aristocràtics; el conill porigós, la tortuga exòtica i l'ornitologia divertida; quatre cabres amb unes barbiues romàntiques, una ovella de llana neta i tova i, com no, la canilla plural de gossos nerviosos, des del llepafils vestit amb jupetí de lamè anglès fins al perdulari que es passa la vida de gresca i en excursions eròtiques de mal dir. Un silenci admiratiu s'ha apoderat d'indígenes i forasters -entre ells, un matrimoni nord-americà aficionat a les coses antropològiques- quan han fet aparició les cavalleries, i els carros plens de xiquets i les tartanes fines com una brisa de maig. Hi havia el cavall ben mudat i pentinat, una mica senyoret i estufat, i l'haca d'anca poderosa, amb els picarols i els arreus més lluents que el sol.
A la plaça, ja no hi quedaven restes de la revetla. La nit anterior vam plantar cara al fred amb quatre bunyols de carabassa, una copeta de mistela i una foguera que crepitava en el cor de les xiques de disset anys que, per fi, s'estaven de músiques de serralleria mecànica. Sota el vol de les campanes i la pluja de guspires, tots compartíem un sentiment de proximitat, i si la paraula no fóra perillosa diria que d'«identitat».
Però aquesta nit ja no té els sargits de misteri de quan a la Beniopa nocturna unes bombetes moribundes congriaven fantasmes de tísics i ànimes de morts penant un pecat espantós; ni tampoc la fetilleria de quan ens n'anàvem a dormir corpresos pel galop de l'haca guanyadora en la carrera de joies. Els temps no tornen sinó que marxen per fer-nos el coixí flonjo del mite, o del record o, entre valencians, el de l'oblit. Ara bé, en les pupil·les de Blanca i Isabel, i en les pupil·les de tots els xiquets i xiquetes del poble, germinaven futurs records encordats per la màgia, perquè a mesura que les flames s'alçaven fins a il·luminar les mateixes campanes, les seues carones titil·laven com una pedra de diamant, d'aquelles que s'encastava a l'anell el més poderós visir de Bagdad.
Per a elles tot s'ho val, com ara que hàgem recuperat fa uns anys aquesta tradició que es perd en la foscúria dels segles. Era el foc de l'esperança de la llum que creix per Sant Antoni; és el foc també d'una esperança per a un país que es mereix un futur millor. Més avant, a Sant Josep, tornarem a encendre la falla d'un altre demà.
A casa les flames crepiten en la llar. Isabel i les nenes dormen. Els ulls ja no m'aguanten la lectura. Apague el flexo. No hi ha més llum que la de la llar. Els colors de les parets s'han volatilitzat, la decoració exigua i el mobiliari s'han fos en l'ombra. La casa, així, és la mateixa que fa quaranta anys. A ulls clucs endevine on és el taulell de la tenda, els sac d'arròs o les marraixes del vi dels pobres. És la tenda dels Panxaverda: el pare discuteix amb els parroquians; la mare li dirigeix una mirada perquè es continga; l'àvia dorm en la cadira baixa de boga, els meus germans tornen d'escola.
El foc és un déu del temps.
El poble es vesteix d'aromes seculars. És com si Beniopa tornara a la infància, perquè els pobles posseeixen la seua pròpia biografia, i és una història que s'escriu amb lletra d'alegries i misèries, d'esperances i renúncies, de records amables, i a voltes d'un llanguiment que els porta a la desaparició. Sovint ignore si Beniopa respira o jau sepultat sota la llosa de l'oblit. Però els dies que precedeixen la festa de Nadal, pressent la seua vida en la recuperació d'una trama de complicitats, en els gestos cordials i en les xarradetes -«barrets», que en diem per ací- de les dones enmig del carrer, sense cap inquietud per l'avanç de les busques del rellotge. Els barrets s'allarguen melodiosament com un acordió, i només s'interrompen per saludar els veïns i els amics: «Bon Nadal, Vicent», «Bon Nadal, Maria».
A la vesprada és quan les olors creixen i es fan més llamineres. Des del terrat de casa exhale les aromes de tots els pastissets d'aiguardent, de cacauet i d'ametla acabats d'eixir del forn. Hi ha com un tel invisible per sobre el poble, com una flassada de perfums ensucrats, que encomanen un goig de viure. La felicitat humana és consubstancial a una gastronomia enraonada, a condició que de tant en tant la correcció esdevinga joc, fantasia i màgia: transgressió, en un mot.
Vet ací, al cap i a la fi, un dels sentits de Nadal, ara i per sempre golafre. Els homes i les dones, del miserable al prohom, durant aquestes festes han trencat i continuen trencant la rutina dels àpats amb una acumulació de plats i rituals vinculats a la cuina i els aliments que, per a uns, significa l'ostentació més descarada de la riquesa, i per a d'altres una màscara provisional a la gana acumulada al llarg de dotze mesos de privacions. Fins els monjos de Valldigna, cistercencs de regla gens condescendent amb el paladar i el ventre, giraven l'esquena a la monotonia de les dietes i dels dejunis reglamentaris amb l'entrada al rebost monacal de sacs de castanyes i nous, de torrons i neules a balquena, de carns i peixos de categoria. També compraven a les tendes de València provisions d'espècies ben cares, que s'havien de barrejar amb un vi blanc acceptable per a fer la «clarea», un mena de cordial amb què alleugerir la pesadesa del menjar ingerit. Encara que, de vegades, els monjos haurien d'afegir el suplement d'una passejadeta pel claustre i una confessió, no massa urgent tampoc, per haver caigut en les temptacions del pecat de la gola.