Edicions Proa (Barcelona), 2013
A casa no van haver de patir, durant els anys de guerra, les privacions i la gana que sense dubte haurien patit al carrer del Triador: tenien animals de corral abundants, l'embrió d'una granja futura, tenien un tros prou gran de terra, i això vol dir que podien menjar, i fins i tot baratar pollastres, ous o conills per altres queviures i productes escassos. Entre els quals el tabac, que mon pare arribà a procurar-se plantant-ne algunes mates clandestines en un racó de l'hort, mates que algú va delatar i van ser descobertes, i mon pare, denunciat, anà a parar breument a la presó de Montolivet, convent de tristíssima fama, però llavors, per fortuna o per alguna coneixença en el lloc oportú, l'acusació no va fer camí, i sobretot no arribà a barrejar-se amb altres de més perilloses i greus, com hauria sigut la filiació dretana del denunciat per conreu prohibit. Així, si ma mare recordava de tant en tant els dies que anava a Montolivet a portar-li un farcell de menjar i de roba al marit, ho contava com una anècdota més, sense afegir-hi gens de dramatisme i sense cap sentiment de rancúnia: eren coses «del temps de la guerra», i no tenia ganes d'explicar res més.
L'adreça era Camí Reial de Madrid, núm. 421 (abans 311, després 455, després no ho sé: els nombres també són funcions de la història), i el casalot ocupava el centre d'una filera curta de cinc cases, totes amb pati o corral, excepte la nostra, que a més d'un pati tancat en tenia un d'obert, i a més a més una granja i un hort. En un extrem del rengle de cinc hi havia una casa modestíssima i grisa, casa de la senyora Virtudes, la paret lateral de la qual donava ja als camps, al canyar i a una séquia amb un toll o parada; després, al costat de la meua, la casa de la senyora Neleta, amb finestrons llargs de vidres i reixa als dos batents del portal, i un pis amb escaleta pròpia independent que la meua família tenia llogat; després la nostra casa, que era bastant més antiga, ampla i alta que les altres, també amb escala a part i amb dos pisos damunt, molt modest el primer i molt pobre el segon, on vivien una família modesta i una altra de molt pobra; després la fusteria, amb un pis interior; després la casa del senyor Manuel, amb estable i cavall. Un rengle curt de cinc cases (de color gris apagat, de color de terra o de color de pols, tal com solen o solien ser, quan no eren blanques, les cases d'aquestes vores del Mediterrani, mai de colors vius i llampants com als països del Nord), que era com un tros autònom de carrer, com un embrió de carrer amb vocació d'estirar-se i de créixer, que en aquest país dels valencians és vocació universal.
Tal com cada matí feia davant de ma casa ma mare o la fadrina, i com feien les dones de les dos cases de la dreta i les dos de l'esquerra, sense que cap de totes passara la granera ni arruixara sobre un sol pam de l'espai de la casa veïna. I aquesta és també una forma d'entendre la vida en societat, un racó peculiar d'una cultura: sóc responsable només d'allò meu, del meu espai particular, no del tros del veí, però el veí ha de ser tan responsable com jo, i entre tots preservem el bé comú. Així, el nostre espai comú de vorera, entre la via del tramvia i les cinc cases, estava sempre agranat i polit, mentre que la llarga vorera d'enfront, la del taller del Ministeri d'Obres Públiques, no l'agranava ningú.
Els diumenges, sobretot durant la llarga calma vespertina, el trànsit de la carretera era tan poc, tan escàs, que entre el pas d'un vehicle i d'un altre gairebé hauríem pogut jugar a pilota enmig de l'empedrat, ja que de carros no en passava cap, de camions tampoc, i únicament algun cotxe de tant en tant trencava la buidor i el silenci del carrer. A la vora del qual, just davant i a tocar de la meua finestra, les dones del nostre petit veïnat (la senyora Virtudes, la senyora Neleta, que ja era molt vella i portava una toca negra als muscles i mocador negre al cap, la senyora Bibiana de la fusteria, la senyora Pilar, ma mare, i la tia Conxa d'Alzira, que passava temporades amb nosaltres i duia els cabells grisos amb una trossa alta i ampla com les dones de mig segle abans) feien llargues partides de cartes al solet de les tardes d'hivern. Treien una tauleta de cuina i cadires baixes amb cul de boga o de corda trenada, i jugaven a la brisca, al cinquet o al set i mig, amb moviments distrets i sense pressa, amb guanys i pèrdues que no es comptaven per cèntims, quinzets i pessetes, sinó en cigrons o fesols, alentint les partides amb la conversa pausada o interrompent-les del tot quan les paraules tenien més interés que la jugada; perquè aquelles poques hores de calma tranquil·la de diumenge podien ser les úniques de què gaudien en tota la setmana, les úniques sense haver d'ocupar-se dels fills, del marit, del menjar, la neteja o la roba, només aquell temps curt de descans perfecte, conversa i cartes al sol feble d'hivern o, si l'oratge era plujós o rúfol i desagradable, dins de la nostra saleta al voltant del braser i de la taula camilla. Si la partida era al sol tardoral o hivernal, en la vorera de cara a ponent, cada mitja hora Festrèpit del pas del tramvia ocupava tot l'aire amb vibracions creixents, fins que passava quasi a tocar de les jugadores i el cobrador, o el conductor mateix afluixant la marxa, treia mig cos fora de la plataforma i saludava les dones amb un «hui qui guanya?» o «com va la partida?», mentre ma mare em tenia aferrat pel braç fins que el comboi s'allunyava i jo podia tornar a córrer lliurement entre les vies o a mirar si venia algun cotxe i saludar amb la mà quan s'acostava.
De tant en tant, enfront exactament de la meua finestra, s'obria la gran portalada lateral del taller d'Obres Públiques, eixia o entrava algun camió o camioneta, i si jo, abans d'obrir-se del tot la porta metàl·lica grisa, sentia una remor poderosa, com un terrabastall trepidant i un soroll de cadenes, d'explosions, d'esbufecs i de ferros, ja sabia que havia d'aparéixer per aquell portal la gran bèstia mecànica, l'aixafadora, l'esclafadora, la màquina amb rodes més gran i pesant del taller, la que rebia el nom històric d'apisonadora. Era un enorme animal sense pell, el més estrany i singular dels vehicles, amb un gran cilindre de ferro al davant, corró de diàmetre tan alt com jo mateix, i dos rodes massisses de ferro darrere, més altes encara i molt amples, i el cilindre rodant portava un bastidor o marc rectangular soldat a l'eix, amb dos cadenes, una a cada costat, que anaven a parar a un tambor amb maneta a banda i banda del conductor, el qual, enrotllant o afluixant la cadena d'un costat o de l'altre, feia girar el corró davanter i així la bèstia pesant maniobrava lentament, molt lentament, tombant a l'esquerra o la dreta, com un gran animal sense vista que busca temptejant el seu cami. L'aplanadora no era moguda per un motor regular d'explosió, sinó per un mecanisme de locomotora, una màquina de vapor com les dels trens, amb caldera horitzontal, forn i dipòsit de carbó, i fumeral a la part de davant, tot governat pel maquinista que conduïa dret sota un petit sostre o tendal i avisava dels seus moviments amb una petita campana de bronze. L'apisonadora era un monstre negre i gris tan pesant, amb tant de ferro lentíssim vibrant, que quan eixia del taller o garatge al carrer, quan molt a poc a poc girava sobre el paviment irregular de llambordes, els vidres de la meua finestra tremolaven violentament tot el temps que durava la maniobra, com si una commoció molt profunda sacsejara la terra sencera. Quan algun dia festiu o diumenge corria pels patis i garatges del taller amb la filla menuda del director, jugant a amagar entre camions i cotxes, o imaginant aventures i viatges remots, la meua felicitat més gran, el meu objectiu prohibit, era pujar a l'apisonadora, ocupar el lloc del maquinista i fantasiejar allí dalt que jo conduïa la bestia mecànica, més pesant i potent que cap tanc japonés o alemany dels tebeos de guerra, Hazañas Bélicas, dirigint jo aquella màquina lenta que tot ho arrasava i damunt de la qual ningú no m'hauria pogut aturar. Un objectiu de protagonismes heroics, o fantasia prematura de poder, al qual vaig haver de renunciar per sempre el dia que, vestit amb roba neta de diumenge, camisa blanca i pantalons de color clar, vaig saltar del lloc de comandament de la màquina i vaig caure damunt, o més ben dit vaig caure dins, d'una gran pila de carbó amuntegada allà mateix com a combustible.
L'ofici de fuster m'agradava, el de mecànic no, perquè el taller d'Obres Públiques, exactament enfront de casa meua, si per fora tenia una façana de pedra i rajola rematada amb merlets i amb dos torres als extrems com un castell (d'aquell estil de la bona arquitectura de magatzems i fàbriques de primeries del segle XX o finals del XIX, tan sòlidament decorada amb un bon gust elegant i robust), per dins em semblava un espai tenebrós, amb la poca llum grisa que hi deixava passar la tela metàl·lica bruta i espessa de les finestres, amb el paviment quasi negre del tot per l'oli brut dels motors i pel greix trepitjat amb la pols, i amb les parets pintades d'un vernís de verd fosc esvaït: la claror era tan escassa i polsosa que sobre els bancs de treball quasi contínuament tenien encesos els pàmpols blancs per dins i verds per fora amb pàl·lides bombetes de llum groga, i hi surava una olor mineral d'oli negre, de ferralla i de raspadures de metall del torn. Els obrers duien granotes brutes de color blau fosc, portaven d'un lloc a un altre peces desmuntades de cotxes o camions, traslladaven motors sencers penjats amb cadenes de carrils elevats, i sobretot treballaven amb el cap inclinat als seus bancs de mecànic en faenes i amb gestos que jo no entenia, i per a mi eren figures anònimes, iguals, vestides amb el mateix uniforme blau greixós, movent-se lentament sota el control rigorós i continu del director darrere dels vidres d'un despatxet quadrat en un racó d'aquell espai inhòspit.
El dia de la meua primera comunió hi hagué a casa, per voluntat de mon pare, la més gran festa que la família havia conegut mai ni coneixeria, amb una traca que un pirotècnic disparà en el moment que jo eixia solemnement cap a l'església trepitjant una catifa de murtra i de flors, i amb una petita banda de mitja dotzena de músics que m'hi acompanyà tot el camí: una forma de celebració com no se n'havia fet ni se'n feia per cap altre xiquet de la Torre, i que jo vaig percebre clarament com una mostra de l'amor singular de mon pare, com un privilegi atorgat a la meua petita persona, vestida aquell dia de blanc marfil elegant, no de marineret ni d'almirall amb cordons travessats sobre el pit, la meua petita persona que era, sense cap explicació ni raó manifesta, l'alegria i l'orgull del meu pare, i que rebia, també sense explicació, uns honors excessius que no havia guanyat: no és un bon precedent per anar per la vida. A casa van obrir els dos portals, el del carrer i el del pati de dins, i tot l'ample espai central era ocupat per una taula llarga on van seure a dinar oncles i ties, cosins i cosines de València, d'Alzira i d'Albacete, i molt especialment els meus padrins, el tio Ismael i la tia Alfonsa d'Hellín, que em regalaren uns botons de puny d'or, brillants i platí: el meu padrí era un dels oncles rics, i tenia aparcat un gran Packard negre al costat de la porta de casa. De vesprada, vestit amb una camisa blanca i uns pantalons curts blaus, vaig recollir un bon grapat de pessetes com a propines dels oncles i ties, a més dels altres regals (com ara uns coberts de plata amb les meues inicials, dins d'un estoig folrat de vellut verd) i, mentre continuaven les converses dels grans al voltant de la taula, jo em vaig posar la meua nova riquesa a la butxaca, em vaig sentir per primera vegada independent i una miqueta important i, sense avisar ningú, me'n vaig anar al Casino Recreatiu de la Torre, que era un petit local trist on calia pujar per una escala estreta, amb un taulell de fusta i mitja dotzena de tauletes de marbre, i vaig demanar per a mi tot sol una llimonada fresca i una ració d'o1ives sevillanes. Jo era el protagonista del dia, acomboiat, besat, afalagat, i amb tots aquells diners a la butxaca pensava que era lliure i podia fer la meua voluntat. Prop d'una hora després, en tornar a casa, ningú no em va preguntar res sobre la meua breu desaparició, ningú s'havia adonat de la meua absència, i jo vaig sentir-me llavors decebut, apagat i insegur de la meua importancia.
Aquell col·legi nostre amb el claustre sever no era, i no és, un col·legi qualsevol, era un edifici compacte d'aire perfectament conventual, regular i simètric tal com correspon a la segona meitat del segle XVIII quan va ser construït per dedicar-lo, segons que ens explicaven els bons pares escolapis, a l'educació dels fills dels botiguers, fusters i teixidors de la seda d'aquell barri de Velluters, història que ens presentaven com a punt d'orgull i amb l'honor hipotètic de ser un col·legi popular, tan diferent dels nostres quasi-veïns jesuïtes, que (amb una hostilitat que no gosaria dir-ne «de classe») consideràvem col·legi de rics. Però la poca o molta mística que aquells anys anava criant-se i creixent dins de mi, no naixia de l'honorable historial del col·legi, ni de l'aire conventual del claustre o dels corredors amb les cel·les dels pares, ni de les classes de religió, assignatura on sempre vaig traure una nota excel·lent: la mística naixia de l'església, que és tant com dir de l'estètica.
La nostra església era –és- un espai circular, amb una cúpula que sabíem que és de les més grans d'Europa, de la bellesa i dimensions de la qual (les recorde: vint-i-cinc metres de base i més de quaranta d'alçària) estàvem justament orgullosos. Però és sobretot una església italiana i encara barroca, amb marbres reals o fingits de color de carn tendra i de rosa, amb un altar que, quan s'il·lumina, té reflexos de glòria i de llum celestial: com les que a Roma, anys després i en tot temps, no m'he cansat mai de visitar. I tot plegat, la redonesa, la cúpula, els colors tendres, els capitells daurats de les columnes, l'altar i la llum, em produïa sovint sensacions confortables i tèbies, com si allà dins em trobara en un espai poblat d'àngels i de sants on era possible sentir el contacte proper amb un món superior tan eteri i tan sobrenatural com perfectament físic, real, mirar l'hòstia blanca i redona en la consagració i saber amb certesa que allò era el cos de Crist, sense que cap núvol pogués projectar ni una tènue ombra de dubte sobre una veritat tan clara com aquella. I era possible, molt especialment, sentir la presència de la Mare de Déu i la seua amorosa protecció des del cel, sobretot els dissabtes en la «sabatina››, quan abans de l'eixida cantàvem el Salve, Regina, vita, dulcedo et spes nostra, salve: vida, dolçor i esperança, mentre els llums de l'església brillaven, l'altar resplendia i la cera cremada i el fum de 1'encens escampaven aquell perfum únic (olor d'església viscuda i vivent, no d'església museu apagada), que jo respirava com el fum o el vapor d'una droga i que em feia sentir, quan cantàvem «illos tuos misericordes oculos ad nos converte», que la Mare de Déu realment em mírava amb els seus ulls compassius. Sense aquelles emocions, els quatre o cinc anys que vingueren després -després de la mort de mon pare- no haurien estat els mateixos. Quan eixia al carrer, tanmateix, quan travessava el barri de Velluters ja mig decrèpit, ple de putes i buit de telers, quan passava per dins de l'antic hospital, quan pujava al tramvia, era -almenys els dies que m'havia sentit més místic- com descendir veloçment de la glòria fumosa dels núvols del cel a la duresa de ferro i d'asfalt i d'empentes i crits de la terra.
Com que a la Torre llavors no hi havia parròquia, ni capellà ni església, només una ermita menuda, em batejaren a Sant Joan del Mercat, una de les dotze parròquies de la ciutat intramurs, ampla nau gòtica sobre el lloc on hi hagué una mesquita, amb la rosassa més gran de València i amb un exuberant recobriment barroc, església que cinquanta anys més tard havia d'aparéixer en un passatge de la novel·la Els treballs perduts, quan el protagonista, el bibliotecari Jesús Oliver, rememora també el seu bateig, memòria que reduiré ací una mica, sobre el text de 1989, any del meu mig centenari: «Aquest Sant Joan són dos, Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista i el dia del bateig l'església estaba cremada, l'església estava fumada, no quedava ni un sant als altars ni un sol dels dotze apòstols als pilars, o no, no eren els apòstols, ara que Jesús hi pensa, eren els caps de les dotze tribus d'Israel, no podien estar presents al bateig perquè alguna colla de desgraciats anònims els havia destrossats tres anys abans d'aquell dia, el capellà segurament mirava els frescos de Palomino o la cúpula, la glòria del cel són ara núvols plens de sutja, Jesús, ¿renuncies al dimoni?, el rei del cel tenia la cara fumada i renegrida, tants anys que fa i encara no han acabat de restaurar les pintures, aquell dia pels països d'Europa rebentaven milions d'ànimes bombes canons, després jo tota la vida renunciant, quina olor freda de fumat i de cendra mullada devia fer Sant Joan aquell matí, l'olor d'humitat encara li queda, i la fredor blanca per dins, tan torrada i humana i valenciana com és aquesta església per fora, i per dins no, quina pal·lidesa d'algeps sense pintar, de color queden només les restes de l'Apocalipsi de sant Joan pintada en les altures...». Després el curt seguici del meu bateig va eixir de l'església cremada, i no hi hagué ni llançament de caramels, ni improperis festius als padrins i a la criatura, ningú no cantà els versos brutals que xiquets encara salvatges haurien cantat al barri de la Torre: «Padrí ronyós / ha parit un gos. / La padrina picolina / ha parit una gallina. / Si no tiren confitura, / que es muira la criatura». La criatura, en tot cas, aquells mesos i els següents, pareix que va tindre una vida precària: no rebia prou llet dels pobres pits de la mare, dona de cos resistent però escàs de volums, i l'alimentació i fins i tot la supervivencia del petit batejat esdevingué un problema que calia resoldre d'alguna manera, vist que tampoc no trobaren cap dida que em poguera oferir llet sobrant de les seues mamelles. De manera que els meus germans, durant algunes setmanes o mesos, van haver d'acudir regularment als serveis de socors de l'Auxilio Social, obra de santa memòria, on les senyoretes de la Sección Femenina de Falange Española, uniformades de blau fosc, els proveïen de llet condensada: havien d'agafar dos tramvies fins al Grau, mig destruït pels bombardeigs del port, fer una llarguíssima cua, presentar no sé quin document o cupons o cartilla, i tornar a casa amb l'aliment per al germanet després d'haver perdut gairebé un dia sencer.
Podia ser per la festa de la Mare de Déu, també en hora matinera, un any que em dugué a esperar davant de la basílica o de la porta dels Apòstols de la Seu l'arribada dels genets de la Correguda de la Joia, joves de l'Horta que muntaven rossins al galop, sense regnes ni sella ni estreps, vestits amb saragüells, amb una tralla de cuir en cada mà i sense poder agafar-se a les crines ni al coll, cridant com els indis salvatges dels films de cowboys, i jo sentia l'estrèpit dels cascos venint pel carrer de Navellos abans que arribaren les bèsties corrent desfermades i que els genets que les guiaven únicament amb els peus i els genolls entraren agitant els braços en la plaça on només un d'ells guanyaria la Joia, que jo imaginava, en efecte, com una joia d'or i que mon pare, amb gran decepció meua, em va dir que era potser un mocadoret fi brodat o un ram de flors amb una cinta, un premi gloriós i simbòlic com en el temps antic de torneigs i cavallers. I abans d'esperar els cavalls, mon pare, que no era gens de missa, s'agenollava davant d'una de les finestretes baixes amb barrons verticals que la porta lateral de la basílica té per a aquest ús extern dels fidels, i s'hi estava un moment contemplant la imatge il·luminada de la Mare de Déu dels Desemparats rodejada de flors i de ciris encesos: jo, que també mirava per l'altra finestreta igual, no sabia què calia pensar o resar, i menys encara què pensava o resava mon pare per dins, ja que no pronunciava cap oració perceptible en veu baixa, ni tan sols movia els llavis.