Mirador, núm. 294 - 1934 - Barcelona
Fa tres setmanes que em lamentava elegíacament de la transformació que aquests darrers anys han sofert les nostres platges més estimades, i concretava els meus planys al paisatge del Port de la Selva, que és allí on tinc costum de venir a treballar i a somniar una mica. L'agost, com a tot arreu, ha convertit això en una imponent mascarada nacional i internacional. El paisatge i el clima, per adaptar-se una mica a la mascarada i al fum i al tuf d'oli dels autos i dels autocars, ha vestit la muntanya de boiroses calitges, ha estat pròdig en maltempsades de vent i d'aigua, i les espatlles nues, d'un esnobisme baratet, han agafat al capvespre la qualitat d'aquella clàssica pell de gallina engendradora de refredats i altres molèsties. L'agost a les acaballes ha adoptat, però, una temperatura més enraonada, i, a mesura que l'aire s'ha anat descongestionant de les màscares de l'estiueig i del turisme, s'ha tornat cristal·lí i diàfan, d'una diafanitat tèbia i meravellosa. Ara som a mig setembre, i tota la gent explotadora dels paisatges de postal i de l'emoció fàcil ha desaparegut completament. Els estiuejants s'han acabat, i el Port de la Selva, amb els seus habitants naturals i la seva natural bellesa, em posa cada matí als llavis aquell gustet de sal i d'algues podrides que és exactament el mateix gust que em va commoure la primera vegada que vaig arribar a aquesta platja.
Com que es pot dir que, dels forasters, se n'ha anat tothom i només quedem dos o tres gats coneixedors de la malícia de les espines del país, em passa que quan de bona hora vinc de l'estanc o de cal carnisser de comprar una terça de botifarres de perol i em trobo els mariners estibats al carrer, vestits amb la roba negrenca i pelada de la tardor, em solen mirar amb uns ulls mig d'estranyesa mig de burla. I em fa l'efecte que les mirades dels mariners em diuen: —Què fas, beneit, que no te'n vas? ¿No veus que això ja no és per a tu? Au, cap a Barcelona, a treballar, gandul!