Autor: Josep Gimeno i Navarro
Pàgines: 7-9
Indret: Inici de la Rambla del Raval (Raval) (Barcelona)

Raval

 

Aquestes sis de la tarda

sobre un barri de raval...

Barri cansat, solitari,

de gent pobra i vestit blau.

 

De mallots foscos que mostren

pits torrats de dures carns

de nens i nenes descalços

i faldilles de percal.

 

Aquestes sis de la tarda...

Rabents, esquincen l'espai

les orenetes que escriuen

pals i ganxos pel cel blau,

 

fugint del fum groc í tèrbol

que puja en una espiral

de la porta de la quadra

des d'on ferren un cavall.

 

I aquella fortor de brea

que del port va relliscant

i que baixa, es filtra i omple

tot el barri de raval...

 

Aquestes sis de la tarda...

Hi ha un barber descamisat

que afaita un home al defora

amb tot el cel per mirall.

 

I més avall, aquell carro

sempre vell i sempre errant,

amb uns gossos i uns gitanos

ordint cistelles d'espart.

 

De tard en tard la sirena

d'algun vaixell que se'n va.

Algun vagabund que torna

de la ciutat, de captar.

 

I el cel és clar, i és serena

la calma crepuscular

d'aquestes sis de la tarda

sobre un barri de raval...

 

I aquell balcó obert a l'aire

tebi i quiet, capvespral,

amb un ocell i una gàbia

de filferro rovellat...

 

I aquella noia que frega

les rajoles per demà,

lluentes, vives, vermelles,

enceses pel salfumant...

 

Pobra noia! Quina pena,

quina tristesa que em fa!...

Que sap que és somni, i espera;

que potser encara no és tard...

 

Que potser serà un diumenge

o potser no serà mai...

O vindrà també una tarda,

cap a les sis, al raval.

Autor: Josep Gimeno i Navarro
Pàgines: 22-23
Indret: Jardins de les Tres Xemeneies (Poble Sec) (Barcelona)

Poema de la vaga

Vindré allà, a la migdiada,
quan patina el sol bullent
per les teules de la fàbrica.

Quan l'asfalt respira el baf
de les dotze i la gent passa
amunt i avall, neguitosa,
per no fer tard a la tarda.

Vindrà allà, a la migdiada,
el cap cot, per la vergonya
d'ésser tu la qui treballes.

Mes la rialla dels teus ulls
farà que et miri a la cara,
i tu em taparàs la boca
quan et digui: «Aquesta vaga...»

I el cistell m'estiraràs,
rient, d'una revolada,
i ens posarem a dinar
a l'ombra amable dels plàtans,
mentre el sol va relliscant
per les teules de la fàbrica.

Després, altra volta sol.
faré via cap a casa,
per la llarga carretera
que hauran regat les brigades,
el cistell buit sota el brac
i pensant: «Aquesta vaga...»

M'eixordaran les sirenes
de les dues de la tarda
i ploraré pel camí
pensant que ets tu qui treballes.

Quan torni demà, i demà,
si encara dura la vaga...
Amor de la meva sang:
ofega'm d'una abraçada!