Edicions Proa (Barcelona), 2006
La Torva es va treure d'entre els pits una bosseta que duia enfonyada i, després de desembolicar-la amb molta cura, com si tingués por de trencar una peça de cristall, va allargar al Gabriel l'objecte que hi guardava. Una bala de fusell intacta.
—¿D'on ho has tret, això?
El pit de la Torva havia transferit la seva tebiesa a la dura llisor del metall i el seu contacte va produir un estrany i instantani efecte d'enervació en el Gabriel, com si les cames es neguessin a sostenir-lo i el seu cap fos a punt de rodar; de sobte, un esclat de sol declinant contra el bronze del projectil va fer que la seva mà es tanqués instintivament de cop per retenir la lluentor dins el puny, i l'energia recuperada d'improvís va tibar de nou el cos del noi amb un tremp desconegut fins aleshores. La Torva era d'aquella mena de dones que, en comptes de ficar-te la clau al pany del cor, t'hi fiquen una bala.
—Hòstia, noi, que n'ets, de tòtil! Del Camp de la Bota, ha sortit. ¿D'on, si no?
Ell sabia que el mític Camp de la Bota queia per aquests topants, però mai no l'hauria pogut trobar tot sol. La gent de La Farga no en parlaven mai, del Camp de la Bota. Ni tan sols el bocamoll de l'Avel·lí. A casa i al barri, era com si no hi fos, aquell espai de mort, però certs noms creuaven l'aire com ombres: Parra, Belmonte, Bernal, Quiles...
—Què, ¿véns amb mi o no? [...]
Nou anys! Si la Torva en fregava els divuit, la bala podria provenir d'algun afusellament dels primers anys cinquanta. Quan el pare de la noia devia trobar la bala, ja feia més de deu anys que s'havia acabat la guerra, i encara mataven gent legalment al peu de les barraques de cartró, tova i llaunes, a la vora de la mar: allí, a dues passes de la via del tren, a tres de can Girona i del dipòsit del gas, a quatre de l'estació de França, a cinc del centre de la Gran Encisera, cap al sud, o del passeig de Mar de la seva vila, cap al nord... [...]
Ell podia córrer força, però, a l'hora de fer una cursa a la platja del pont del Petroli amb els companys, no n'hi posava gaire, de voluntat; en canvi, el José Romero solia guanyar perquè a l'instant de sentir «ja!», sortia com una fletxa, el pit enfora i la barbeta fendint l'aire, esbufegant com un cavall de carrera mogut per l'únic afany de guanyar, sense cap pensament que el desviés de la meta desitjada. Ben mirat, al Gabriel, no el temptava guanyar curses.
—¿Què ens hi juguem?
—Ho sabràs si em guanyes...
La Torva va assenyalar al sud, cap a on s'aixecaven les barraques de teulades carregades de pedres.
—¿És allà on vius? —va preguntar el Gabriel.
—Sí...
—¿El Camp de la Bota...?
—Sí, el Camp de la Bota... —va dir la Torva mirant-lo fit a fit.
—No vull veure el Camp de la Bota.
—¿Te'n dónes de menys?
—Tant li fa, perquè tu no ho entendries —va dir el Gabriel girant-se cap a l'espigó.
—¿Què és el que jo no entendria? —va dir la Torva—. ¿Que et neguis a veure les coses tal com són? Ets tu, qui no ho entén, xicot. Aquí afusellaven gent des que tu i jo vam néixer, i a la nostra barraca he ajudat la meva mare a rentar un germanet mort. Plácido i Simón, diu que es deien els dos últims afusellats, però el meu germà no va arribar a tenir nom. En moren molts, de nadons, aquí, rere el mur on afusellaven gent. M'he despertat mil vegades de petita, en plena nit, sentint la sordesa dels trons que es confonen en un de sol, que unes vegades era de debò i d'altres es repetia aquí, al fons del cap. I també m'han despertat els plors dels nens afamats. Jo també he plorat de fam. ¿Vols fer la cursa o no?
Va arribar la nova que a les barraques de les platges hi havia hagut morts. Commocionat, el Gabriel va pensar en la Torva. Per la drecera que un dia els va menar a la platja, el fang pastat per les petjades de gent que anava i venia, colpida i desorientada, feia la marxa feixuga i desplaent fins als camps incultes convertits en fangars, des d'on es podia contemplar la innúmera deixalla acumulada sobre les petites dunes creades pel temporal de llevant amb la sorra arrabassada del fons del mar.
Va arribar al paisatge que s'havia promès que mai no havia de veure. A l'esplanada del castell de les Quatre Torres, visitada de tant en tant per senyors amb gavardina que hi projectaven plans municipals de reallotjament i per fotògrafs amatents a reflectir la crua realitat de la desídia municipal i universal, una fortíssima depressió atmosfèrica s'havia deixat caure sobre la crònica i humana malenconia dels habitants de les miserables barraques formant-hi una destructiva barreja objectivada en cataclisme. Sobre la terrassa que dominava la platja, s'hi podien distingir les línies negres que assenyalaven, com en un croquis, els límits de les casetes desaparegudes en un tres i no res, habitacles que les gents de la Cabília haurien rebutjat per la seva angostura i que haurien espantat per la seva foscor les tribus més endarrerides de l'Àfrica tropical; allí havia quedat enregistrada l'empremta de morades insalubres per a un llàtzer, que les aigües, amb més misericòrdia que el llunyà poder local, provincial o nacional que les tolerava, havien arrencat com arbres podrits, havien enderrocat com ninots de pim-pam-pum, havien desmuntat com maquetes infantils de cartó pedra, havien desfet com capses de mistos; allí podria alçar la imaginació més esmussada sostres i parets arrossegats amb tota la forçadel senyor de les Catàstrofes fins a baix a platja, on s'havia format una runa de tova, maons i llaunes que componia un informe monticle sobre l'estesa de materials i objectes portats per la riuada al damunt de la capa anterior de brossa, regularment abocada a la sorra des dels talussos pels moradors de les barraques fins a encatifar la sorra ran d'aigua; i aquell quadre pintat pel mateix desconcert d'una naturalesa immòbil davant la seva pròpia obra devastadora causava el mateix efecte que si les cruels divinitats infernals del suburbi haguessin aplegat aquell magma per alimentar les ones, filles voraces que es disputaven el tribut al seu furor atropellant-se, abraonant-se, esqueixant-se, rebregant-se per aconseguir el botí d'una flota de deixalla embarrancada i endur-se'l per pair-lo mar endins, lluny de tota mirada impertinent.
Ha estat en va que parents i amics, coneguts i admiradores— fins i tot la incondicional Adelina, malgrat tanta displicència com n'ha rebut—, clientes i veïnes tractessin de tòrcer la voluntat del Gabriel. ¿Quan s'és vist, en efecte, que el plançó d'una tenda pròspera —bé, força menys des de la mort del Boni —surti de casa de matinada, plogui o nevi, per davallar la sòrdida drecera del Clot del Sorral fins al Vidre infernal; que, un cop superada la malencònica estació de Mercaderies, s'endinsi en el fosc passadís natural de la Muralla de can Cros, que l'abocarà als descampats paral·lels a la via del tren i, amb pols o pluja, per fangars i canyars, sota fumarades i entre tomaqueres, perdi de vista les grans fàbriques químiques de voramar que envegen el recte camí celestial de les xemeneies en construcció de la Tèrmica; i finalment que, un cop creuada la perillosa passera del pont del tren sobre el riu, prengui el caminet de l'amenaçadora barriada de l'Energia i arribi al peu de l'alta reixa on campegen les lletres negres i gegantines de la solitària foneria de LA FARGA?
Som en el 21è any triomfal de la dictadura més sagnant que ha conegut el país i al quadrant superior dret de les vint-i-cinc hectàrees del barri de Guifré i Cervantes, limitat al sud-est pel Clot del Sorral; al sud-oest, pels esbarzers, hortets i jardins del Campecico; al nord-est, pel camp de futbol de mossèn Anton; i al nord-oest per la fàbrica del Cul del Mono i la plaza de las Regiones (futura plaza de las Escuelas Cristianas). Terreny d'al·luvió de varietats regionals espanyoles i terra obrera de prometença, la població autòctona, que a tot estirar deu constituir-ne una tercera part, té per representants eximis una peixatera, dos cansaladers, un farmacèutic, un pastisser, quatre dels sis adroguers, els taverners de cal Celler i de ca la Cecília, els bodeguers de cal Vives i cal Domènech, l'amo d'un dels dos cafès, un espardenyer i l'encarregat d'una corderia, la mestressa de La Garbancera, Gertrudis-la-modista-més-fina-del-barri i les seves germanes, tres flequers, les episòdiques senyoretes de l'escola de caganers de l'Ateneu, alguns pixatinters de can Clos, de la Pintura, i dels bancs Central, Hispano-Americano (amb l'infeliç Pepinelli al davant) i Popular del centre de la Vila, dues merceres -una d'elles, mare del dibuixant Eugenio Giner, creador de l'inspector Dan de Scotland Yard-, la tia Casilda, vident famosa, la majoria d'oficiales i tots els encarregats de fàbriques i tallers tèxtils i mecànics, tres saltataulells de les botigues del carrer de Mar, a més de don Bonaventura, consiliari de l'Oratori de Maria Auxiliadora, i un noi que imita el cantant Luis Mariano amb molta voluntat.
El rovell de l'ou del barri es troba entre les cantonades que, en el sentit de les agulles del rellotge, ocupen el cafè de la Nèlida, la botiga de l'Antoñito, el Laberint, i la fleca dels Font, formades per l'encreuament de dues vies: a) un cardo maximus, o carrer de Guifré, llarg, frondós i principal, que, procedent del nord, a tocar de la riera de Martí Pujol, on rep el noble nom de carrer dels Arbres, ve a morir al sud, un cop passades la bòria de les Vint Cases, la fàbrica de la Pintura, coronada amb els tres ànecs de sengles brotxes regalimants al bec, i les denses moreres del carrer de Tortosa, sota el camp d'esports de can Clos, límit meridional de l'empremta civilitzadora a tocar dels camps de panotxes, les balses i els abocadors que un dia hauran de desaparèixer per deixar pas a la vergonya suburbial de Sant Roc, enquistada en la discreció indiana del barrí d'Artigas; i b) un decumanus que correspon al carrer de Cervantes -sense cap arbre, si en descomptem els quatre tancats dins la cort del mas ensotat de la carretera Nova-, una línia dreta nascuda a ponent sota els costers del turó d'en Caritg i acabada a llevant, vora la fàbrica de coto de la Borra, on la tapia de la via del tren frena el seu desguàs natural a la platja del pont del Petroli. I el fòrum on es creuen cardus i decumanus és la cruïlla de Guifré i Cervantes.
Vorejant els camps inundats, resseguint la via del tren inservible, salvant canyars i esbarzers, torna al lloc on l'estiu anterior, entre la fàbrica de pintures americanes i les xemeneies en construcció de la Tèrmica, va improvisar un sudari d'herbes per a un peu humà oblidat per la justícia.
La línia continua de la Muralla de can Cros marca l'únic traçat que la memòria es capaç de reconèixer. Tots els rastres deixats en el camí d'anada han desaparegut: la veu consoladora de Dionís el Foll, els esquinçalls de Robín i Cascares, Societat Limitada, els somnis alliberadors del pobre Hortensi, les fantasies orientals del gran Li-Chang... A l'estació de Mercaderies, el vent portat per la pluja bat els maons nus de la façana amb les cortines xopes d'aigua de les finestres desllorigades, els ombrívols forats de les quals omplen l'atmosfera d'un incòmode sentimentalisme col·lectiu al compàs de l'obertura excessivament lenta de Tannhäuser procedent del seu interior, on un Gabriel més alerta hauria pogut endevinar certs senyals del somni de l'Angustias —únic mirall on duplicar-se– entre l'aixovar del vell Lagunas.
Els cossos esllomats dels operaris de nit del Vidre ja no trobaran el consol reparador de les Tres Gràcies, refractades per la cortina de pluja, que rebaixa el vermell sang desafiant de la muntanya Roja a humil argila de bòbila. I no és clar que el seny de la terra en tregui l'exemple pertinent, amb els esperits dominats per la rauxa productivista que assotael món.
El fondal del Clot del Sorral és un estany gris i pla, un pastís d'aigua i llot guarnit amb les línies descompostes de tanques i casetes de pagès, al redol del qual han vingut a posar-se, com un estol d'errabunds ocellets de paper, centenars de documents abandonats per algun comptable ociós. En arribar a la cantonada de Ponent amb Guifré, el cor del Gabriel encara pot acompanyar una volada d'estornells, camí dels camps de panotxes, carrer Tortosa enllà, abans que les llances negres de les reixes dels soterranis del Laberint el traspassin de nou a les envistes d'El Rancho Grande, il·luminat per una resplendor vermella que fa cremar el vel de la nit prematura.
I ha vist els bombers que pugnaven per obrir-se pas entre la densa fumera, la façana de la botiga a punt d'esfondrar-se; tot seguit, una patrulla ha sortit de l'interior de la botiga portant dos cossos carbonitzats; hi devia haver lluita, diu el cap de bombers, algú va sentir que cridaven: «Que em mata, que em mata!», sense saber qui matava qui; i quan la cuina començava a cremar, es devien precipitar al soterrani, abraonats, per la balustrada de la terrassa gran.
Els enderrocadors han iniciat el seu treball, patim-patam, patim-patam, patim-patam, entre els comentaris i murmuris dels veïns, fins que han trobat als fonaments de l'edifici els esquelets d'una dona i d'una noia inextricablement soldats, les restes que cap Home no podria separar —ni el mateix Boni renascut—, com no va poder deslligar la Dona i Nena, unides mes enllà de la mort, l'Home de la casa del Sorral, en el relat de l'Eulógia. «Si no haguessis marxat, no haurien mort», canta el vent que baixa de Sistrells.
Marià Castells era un ajudant del primer oficial al forn elèctric de La Farga. Tot just casat, la seva dona el va empènyer de seguida a demanar que el pugessin de categoria; encaterinat amb la seva Filo, el noi no va parar d'emprenyar Belarmino Peña, l'encarregat del forn, que al seu torn va haver d'emprenyar el mestre de taller, Ramón Vaquero, que al seu torn va haver d'emprenyar el cap de fàbrica, Josep Massarré, que al seu torn va haver d'emprenyar l'enginyer-director Carlos Massapoc. Bon jan de mena, el pobre Castells s'havia tornat un pesat. Un dia, el Massarré i el Peña van discutir sobre el moment i l'oportunitat de canviar, com exigien normes de rigorosa aplicació, els maons refractaris de la volta que cobria el forn; el Massarré es negava a fer-ho per estalviar i guanyar-se la prima anual, però el Peña, d'acord amb el primer oficial, Héctor Salgueiro, i el maquinista, Justo del Castillo, no va voler engegar; el Massarré va fer una maniobra de distracció i, amb la promesa de promoure'l a escoriador, va aconseguir que el Castells, pensant abans que res en el goig de la seva dona, acceptés substituir, a les ordres directes del cap de fàbrica, el primer oficial del forn. De ser un xicot senzill i solidari de mena, el Castells havia passat a ser un esquirol. Quan la volta del forn es va enfonsar en el moment que el flamant nou «primer oficial», guarnit amb els dubtosos galons de la cobdícia, es disposava a escoriar, l'erupció de metall impur el va agafar de ple i en va fer una teia humana.
Com a bon riu mediterrani, el Besos sembla bona part de l'any un rierot que només serveix per proveir d'aigua recs i pous dels trossos de conreu alineats a la seva riba dreta, merenderos avall de Santa Coloma, fins al pont sota la via del tren. Aigües amunt, en un toll sota el pont de la carretera general, vora el camp de futbol del Colegio del Sagrado Corazón, s'havia ofegat, dotze anys enrere, el pobre Jaimito, i el Gabriel, que era a classe allí mateix, com qui diu, no ho va saber fins a la nit. I com va trobar a faltar el pobre cos del germà, que ja no tornaria al llit on dormien tan calentons! Perdut per sempre dins un Aqueront il·lusori! Ni un Càscares no hi era, a guisa de Caront, per ajudar el marrec a fer el pas definitiu a l'altra riba!
A prop de les boques, el cabdal d'aigua que passa pels ulls del pont sota la via del tren és tan escàs i tan romancer que les aigües de la mar han de sortir al seu encontre i, compassant la barcarola d'un estol de peresoses gavines, l' animen a barrejar-s'hi perquè compleixi la missió exigible a tot riu que mereixi d'un mínim de respecte.
A la terrassa on va estudiar el comportament de les abelles; des d'on va saltar a la teulada de la fusteria que va cedir al seu pes per fer-la caure, ingràvida, camí d'una mort ajornada pels sacs d'encenalls; on cantava «Ay Tani, Tani, mi Tani...» quan feia la bugada a l'escalfor primera de l'estiu: allí, en aquell espai obert al sol i a l'aire i a la breu felicitat deis anys primers de matrimoni, l'Angustias va pressentir les estacions del seu gran dolor, vinga córrer de botiga en botiga en veure que el nen no li tornava de l'escola, la dèria de pescar al riu, cert, senyora, un nen ros, el dependent de la ferreteria davant el consultori del doctor Obiols, li havia comprat un ham, les tres monedes de deu cèntims que havia trobat a faltar al moneder: vinga preguntar de pagès en pagès, sí, el nen xerraire, pescant una bona estona als pous d'aigua del riu, no, se'n va anar cap allà, aigües avall, no, que va ser cap allà, aigües amunt, amb una canyeta que ell mateix es va fabricar: vinga buscar i rebuscar pels canyars, fins que vora un pou trobava la cartera del col·legi amb el dibuix del gat amb botes, ella, que sempre vigilava el minyó quan sortia de casa vorera amunt, fins que el veia entrar al col·legi, es devia amagar rere la porta, el Jaimito, pensant quan la mare es retiri del balcó me'n vaig a pescar, i no en van recuperar el cos, quins misteris l'havien pogut fer desaparèixer, potser un pou que comunicava amb un corrent subterrani, com el Guadiana, va dir l'urbano, se'l devia endur mar endins, pagesos de merda, més importants els vostres enciams que una criatura sola i innocent: i tu, riu maleït, que arrabasses amb tot, quan surts de llera i vols treure't la set amb les llàgrimes d'una mare, aigua negra, aigua pesant, aigua que t'empasses les ombres, eres allà, vas ser allà d'immediat per al pobre Jaimito, amb la teva olor terrosa de llot i d'arrels, el teu son que dissol, que digereix, que exprem a poc a poc les fulles mortes que plouen dels arbres tardorals, immens dolor de l'Angustias, a punt de parar boja. I ara, ella pensa que el seu fill gran, l'únic fill baró, haurà de creuar el pont del tren a uns quants centenars de metres del lloc on va trobar la cartera del Jaimito, i no sap si dir-li «que Déu l'acompanyi, fill meu» o «que Déu et perdoni, fill meu».
Des del pont del tren, el panorama fluvial desprenia aquella qualitat de la naturalesa quan es fa peresosa i l'activitat humana s'hi acobla sense miraments. A sota el pont, el riu presentava les característiques d'un cabal mediterrani, aquí caic, aquí m'aixeco. A vegades, la maror remuntava les boques i les gavines suraven, tranquil·les, en una aigua de plom. Quan el riu baixava crescut, l'aiguabarreig era impetuós entre el pont i la platja, i aleshores l'escuma agafava un color castany en el límit de la sorra amb l'aigua verdosa del mar. A ponent, el riu era com un rec d'horta, amb els seus pous, corrents subterranis, i una franja de trossos de conreu, aigües amunt, cap al Colegio del Sagrado Corazón, i més amunt encara, fins al merendero del Molinet. Hi havia llocs on els horts es desplegaven en terrasses, seguint el perfil dels marges i, en arribar sota el pont de la carretera Nova, un talús d'obra protegia un passeig retirat de bancs de pedra i arbres foscos, on els ocells no hi niaven.
El pont tenia una superestructura tipus "meccano" i, a banda i banda dels rails, sengles passeres de ferro, protegides amb baranes, permetien el pas als vianants. Entre els rails i les passeres, la distància era a penes d'un metre, i els trens de mercaderies, arrossegats per locomotores de vapor, arribaven al pont a gran velocitat, de manera que l'indefens caminant que s'hi trobava a mig passar havia de córrer i córrer per estalviar-se la por que aquella bèstia negra, sorgida de la foscor de la nit, tot acer, carbó i vapor traspassant, cremant i removent l'aire, no se l'emportés, entre bufades, esbufecs i xiulets, amb la seva força descomunal.