ABC (Hospitalet), 1937
Barradas arribà a Barcelona malalt i sense un cèntim a la butxaca, amb només l'esperança d'aconseguir feina com a dibuixant en alguna casa editorial. S'instal·là en el tercer pis d'una casa del carrer del Porvenir, de L'Hospitalet, aleshores una petita població contigua a Barcelona. Hi vivia, amb una tràgica modèstia, en companyia de la seva esposa –una camperola de curta instrucció, apagada, submisa i silenciosa–, de la seva germana Carmen, noia simpàtica i eixerida, una mica setciències, i de la seva anciana mare.
L'esposa mirava els quadres del marit, que no comprenia, amb ulls tristos de bestiola acorralada; la mare asseguda en el seu balancí de reixeta, immobilitzada pel reuma, s'aferrava a les abraçadores com si es volgués resistir que la mort se l'emportés d'allí, i la germana tocava les "Sonates" de Beethoven en un piano empolsinat i desafinat. Mai havíem vist una misèria tan atroç amb un aire de patètica desolació dosteiesvskiana, i suportada amb tanta fortalesa d'ànim, amb tan estoïcisme, amb tan heroisme i, sobretot, d'una manera tan discreta i callada.
Rafael Barradas, a més a més del seu formidable talent, tenia un do veritablement extraordinari d'aglutinació, i casa seva ben aviat es va veure freqüentada per artistes i escriptors. Aquestes reunions no trigaren gaire temps a convertir-se en fixes i setmanals i constituïren l'"Ateneillo" de l'Hospitalet. El 1927 anàvem cada diumenge a l'"Ateneillo" Guillem Diaz-Plaja, Regino Sainz de la Maza, l'escultor Àngel Ferrant, els poetes Sánchez Juan, Gutiérrez Gili, Leguina i Almazora, Josep Maria de Sucre, Federico García Lorca, Màrius Verdaguer, Salvador Dalí, quan venia a Barcelona, i qui aquest escrit subscriu.[...]
Federico García Lorca, per exemple, deixava anar a lloure la torrentada de la seva xerradissa, fluïda, amena, plena de nervi i interès. No hi havia manera d'agafar-li el fil i seguir-la, perquè parlava de tot i per a tot, tenia un criteri personal contundent.