Columna Edicions (Barcelona), 1988
Sant Pol de Mar
Morera, que ha plagut sempre la dansa
de l'amistat.
Quan gira la sardana amb alegrança
tot és deixat.
Hi entra i ne surt qui vol. Tothom s'hi ajunta
en l'Empordà.
Del mocador de seda hom veu la punta
aletejar.
Si refila el tenor, ai!, quina plena
sonoritat!
Diu que el pastor, per veure la sirena
s'és acostat.
Quan somniem sota un tancat de canyes
i quatre pals,
tot blaveja i Sant Pol en les muntanyes
és blanc de calç.
I quan som junts, amb cada alè que passa
sobre el mar,
tots dos sentim que és viva nostra raça,
i Déu la guard.
Les muralles d'Illa
Illa tenia abans una doble muralla:
de l'una encara hom veu les torres i portals,
a on, en la velló, desfeia los assalts
Bonifaci, lo sant vestit d'espessa malla.
Mes l'altre mai ha vist la ferrenya batalla:
era de torangers florits i verginals,
i a l'entrar de la nit bandades de pardals
hi solien armar una alegre baralla.
Quin goig, al dematí, quan l'estela ha brillat,
feia de travessar lo bosc embalsamat,
travessar lo bosc blanc amb la blanca tartana!
I encar, d'ací d'allà, s'enlaira sus d'un hort,
sense por del cel d'hivern que blaveja en la plana,
l'arbre verd clapejat de bona fruita d'or.
La casa abandonada
Filla d'anar rítmic, al pany posa la clau,
que guarda del passat una olor enyorada,
i veuré, silenciosa, la casa abandonada,
guarnida amb pedra-marbre, morena en el cel blau.
M'has dit que dins el pati tarongers plens de pau
donaven fruita i flor, reparo a la niada...
Ara, en el celler fosc la tina és ensorrada,
és mort el llum de ganxo, i la filosa jau.
D'aquells olius amargs ne treurem l'oli fina,
algun dia d'hivern, per emplenar la tina,
per donar nova vida al llumenet petit.
Les hores seran bones. I tota l'estelada
veurà el taronger jove en un corn ajupit
i la llàntia en la cuina de nou emblanquinada.
La nit rossellonesa
L'aire dels flabiols de la Festa Major,
l'aire dolç, l'aire agut pels teulats de la plaça
és ma sola musica i tota la il·lusió,
i el goig franc i nerviós on se complau ma raça.
Les velles, ací i allà, s'assenten su el graó,
testa un xic acatada i mirada un xic lassa;
mes quin ruixat de Maig, quina alegre abundor
en el ram escollit de minyones que passa!
L'espardenya lligada al cim del clavillar,
vetaquí la Maria i la Joana i l'Elena,
guapa com una rosa a punt de s'esfullar,
i un impuls concertat a la dansa les mena.
El teu davantal groc, Elena, bé me plau!
quan danses, bé me plau l'espardenya que gira!
quan danses, ta faldilla, Elena, té un vol blau,
quin serà el sentiment que ta dansa m'inspira?
La Joana és la morena i té al llavi un clavell.
És una muselluda i una alegre minyona;
la Maria és la fina i baixa su el clatell
la blanca netedat de sa cofa rodona.
Les fanaletes fan un joc de tot color,
part d'ací, part d'allà, tremoloses a l'aire,
llum porprada i nocturna. L'ombra clou al cantó,
secreta pels bertols que ha parats el fringaire.
Com un pastor bruixot, el flabiol burlaner
su el prestatge refila, i sap mil malifetes,
i se'n riu! i se'n riu! i si li ven a bé,
s'atura amb una frase aixís com els poetes,
una frase ampla on puja un cor enyoradís!
sona, sona, flabiol! Ara el goig ens deslliga;
el llavi perfumat de vi ranci i d'anís,
un vell rumia encara a la Venus antiga.
Quan danses, blanca Elena, amb un aire posat,
quan gires l'espardenya i quan tothom te mira,
quan danses, ignorant ta fresca voluptat,
quin serà el sentiment que ta dansa m'inspira?
La cloba ara s'aplica a flautejar el Pardal,
l'aire que plau el més al cor de nostra raça,
i on viu l'amor secret i dolç del Riberal,
i per l'oir tothom s'atura sis la plaça.
On és aquest Pardal, Elena, i on fa remor?
Els teulats pels carrers deixen llur ombra caure,
i dansen els estels pels cims del Canigó,
i algun pastor isolat descuida d'anar a jaure.
Les fanaletes fan un joc de tot color;
l'una tremola un xic i l'altre cau encesa.
Pels carrers tot és nit, clariana, il·lusió.
Oh clars records de ma vida rossellonesa!
El mes de març (fragment)
En el raconet del teu hort
collim les darreres mimoses;
el març tot vestit de raigs d'or
ens fa l'oferta de ses roses.
En el teu hort del riberal
els perers són com l'estelada,
i la llur blancor verginal
d'aiguatge és tota perlejada.
Brunzinen en cada cantó
la vespa fosca i les abelles;
la favera per llur fiçó
ja desclou ses pal·les parpelles.
Canten sota el cel de safir,
en la bosqueta negres merles,
i el puput del teulat veí
de quan en quan gita dos perles.
Manyaga, el teu cor s'obrirà
com una rosa embalsamada,
i el teu llavi moll me dirà
lo que ja deia ta mirada.