Edicions Proa (Barcelona), 2019
Va deixar el cotxe a can Maçana. Es va canviar les sabates per les botes, va repassar el contingut de la motxilleta (bitlletera, ulleres de sol, aigua mineral, mocador del coll, protector labial, un parell de peces de fruita) i va començar la ruta.
Caminava a pas viu, com si l'empaitessin, pel sender que s'internava en l'alzinar. Però va haver de moderar l'ímpetu perquè relliscava en els claps de pedruscall i en els trams de roca esmolada per les soles de milers de sabates, lluent com el marbre. Quina ràbia no haver agafat els bastons!, es deia. Deixava enrere la silueta capriciosa de les Agulles i s'enfilava per un trencall que l'obligava a grimpar ajudant-se amb les mans. Fins que va assolir l'objectiu, el gran forat que traspassa el penyal. Va sentir que ho feia amb en Péter, tots dos alhora, com els atletes que creuen la línia de meta agafats de les mans.
La Roca Foradada, el gran trau, una finestra perfectament triangular en un sortint del rocam a guisa de contrafort. Una obertura prou ampla per convertir un replà de pedra i terra vermella en una talaia magnífica. La Mei s'hi va estar una bona estona contemplant la vastitud del paisatge que s'estenia als seus peus. Estava feliç i trista alhora. Havia conquistat la fita en companyia d'un Péter virtual, fantasmagòric. I obligant-se a convertir la Foradada en el símbol de la reconciliació. Hi havia hagut altres reconciliacions, perquè havien renyit unes quantes vegades, algunes amb aires de fractura total, però aquesta havia de ser la reconciliació definitiva. Necessitava pensar en Péter sense recriminar-li res. Et perdono que t'hagis mort i que m'hagis deixat a l'estacada, va pensar. Allà dalt, bo i plantant cara al ventet insidiós, va sentir la presència d'un Péter sorneguer que es burlava dels seus neguits. Relaxa't, no t'ho prenguis a la valenta, dona, no siguis tan quadrada. No t'ofusquis per demostrar a les amigues que ho pots fer tota sola. Decideix sobre la marxa, tal com feia jo. Relaxa't. No et capfiquis amb els pianos. Si els vens a un drapaire o els cremes, no m'enfadaré. Sentia que en Péter li recomanava acceptar les contrarietats, fins i tot les pífies de venedora inexperta, amb bon humor.
Allà dalt les coses es veien amb claredat. Si aconseguia aplacar el neguit de la venda dels pianos i es tranquil·litzava, li seria més fàcil repartir l'energia mental entre la botiga i l'agència. Però de moment no volia veure la Pepa i la Claudina. Mira que si me'n surto tota sola...
La Foradada, les roques de formes capricioses, l'altura, el panorama, el vent fi, tot plegat transmetia placidesa i bons desitjos. Havia arribat el moment de substituir els retrets absurds per un àlbum de records amb els bons moments que havien viscut junts.