Editorial Selecta (Barcelona), 1964
Per què sou boscana?
Verge santa del Vilar,
que us heu volgut fer de Blanes:
¿com havent-hi riques planes,
heu preferit habitar
entre comes selvatanes?
Jo també per la foresta
sento grans aficions:
s'hi troben tants d'aranyons
i tant d'or viu de ginesta
i tants de nius d'ocellons!
Ara, que bada a la llum
ses floretes la bosquina,
el nas hi frueix l'ensum
d'un inefable perfum
que conforta i enllamina.
I quan la tardor daurada
va passant acompanyada
de pluges i dolços freds,
el bosc és una faldada
d'esplendorosos bolets.
Més tard, quan els munts són blancs
i els herbeis lluents de gebre,
el bosc, dins els seus barrancs,
cria molsa i gallarancs,
perquè en guarnim el pessebre.
Sempre estoja coses belles,
amables per als infants:
nius, bolets o cassanelles:
un tresor de meravelles
no esquerpes a nostres mans.
Això els nostres cors hi atreu.
Mes a Vós, Mare de Déu,
que fruïu goigs de l'Empiri,
cap goig terrenal i breu
no us pot pas moure a venir-hi.
Crec que per a la vostra imatge
heu volgut la soledat
perquè, lluny del mundà onatge,
quan us retem homenatge,
pensem en l'eternitat.
I crec que vostra favor
tan lluny de Blanes s'aplica
perquè el blanenc que us suplica
us provi la seva amor
cansant-se abans una mica.
Aviat haguérem de prendre un rumb més forà per remuntar el cap de Tossa, i heu-nos aquí al davant del tros de costa, de les meves amors especials, el qual jo designo amb el nom de Costa serena. És un ribatge que, per la magnitud i esquerpor dels seus penyalars, mereixeria certament ésser qualificat de brau, si no ho desmentissin la calma que sol regnar-hi, les flaires de ginesta i de pi que l'embaumen i la pau deliciosa de les seves amagades platgetes. Resti el nom de Costa brava per a la feréstega, sublim, despullada i perillosa que va des del terme de Cadaqués fins al de França, i permeti-se'ns el de serena a la que, essent notable per la seva lluminositat i la constant serenor dels seus aires, té de la bravesa l'aspecte pintoresc, però no la malícia. Blanes s'hi arredossa en l'extrem meridional.
La senyorívola Lloret i la vetusta Tossa hi apareixen al bell mig, arrenglerades dins obertures del seu penyaler a faisó de torres guerreres que guarden els indrets esportellats d'una formidable muralla.