PAM (Barcelona), 1978
La llar hospitalària
És trist, dins una ciutat
a on tothom té un forat
i tothom troba un recó
per les vespres i matines,
— en Es Circulo, a Ses Mines
o dins el bar Formentor—,
anar vagant per carrers
oblidats dels femeters,
amb les mans dins la butxaca,
i si et vols fer passar el fred,
compondré qualque sonet
quan passa una al·lota maca;
i dormir sota un cel llis
tombat damunt un pedrís
i de cara a les estrelles,
sentint passar pels costats
els senyors ben abrigats,
tapats fins a les orelles.
Així en desconsol pregon
anàvem errants pel món
poetes que ningú cita.
Però ja tenim la pau
que el nostre cor necessita
gràcies a un bon cor que habita
en el carrer del Palau.
Aquí hem trobat arrecer
devora el foc de braser
d'un saló ple com un ou,
mentres fa vent i no plou
dins el levític carrer.
La mestressa diu: Veniu!
El seu cor és com un niu
a on l'ideal somnia;
a tots acull satisfet,
i en el recó mes discret
s'hi amaga la Poesia.
Bé estam en aquest redós
segur, quiet i ben clos,
lluny de mals dols i de febres,
ignorant si en les tenebres
dorm o està despert el Drac.
Mestressa, Déu vos ho pac!
A Mercè Massot
Senyora: si la música salvatge
ensenyada pel vent a un pelegrí
pot plaure al cant que el vostre violí
aprengué en la dolçura de l'oratge,
vet'-me't ací, retut en homenatge,
gosant beure en la font del vostre vi,
del vostre vi que tant sap endolcir
nostres amargues hores d'esclavatge.
Que us sia grat, senyora, el meu present:
l'he cercat en l'eterna primavera
en què floreix mon íntim sentiment
I ha germinat en l'hora riallera
en què collia la coloma absent
la venturosa branca d'olivera.