Escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres, que no semblin rosegons de pa dur, et deixes anar, et falta alè i t'imagines que ets una gossa que treu la llengua tota xopa de suor, sabent que no s'arriba al fi­nal de la cursa, no tens gaire fe en el teu talent, no vols que t'afalaguin, et suïcidaries davant una mala crí­tica... t'aniries a emborratxar de gust, esnifaries una ratlleta de coca de la bona, convidaries a sopar la veïna per seduir-la. Has llegit que tornes a viure a través de la literatura i endevines que això no es sinó un consol, i ben ximple, i anotes que, volent viure, és la vida que se t'escapa... Descobreixes que no podem captar el temps en la seva puresa i, tot d'una, el delit de captar el temps en tota la seva puresa t'ha atrapat. Barrines que la lògica de la realitat quotidiana és una enganyifa, però que no en tenim d'altra que ens serveixi per a construir el somni. I, aleshores, tornem-hi. Escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres, que no semblin...

Passen els anys i cada vegada tires una pedra al pou en lloc de fer volar les paraules. No podem entendrir les estrelles, com diria el mestre Flaubert. Però repetim que l'ofici d'escriure no és pas més dur que el de metge, del metge de debò que perd el son darrere un diagnòstic incomprensible. Falsament humils, els escriptors/escriptores anunciem que els científics sí que són intuïtius, ells s'han cremat les celles per a resoldre el gran enigma. El sofriment dels escriptors/escriptores no és pas mes estètic perquè el cuinem amb metàfores. Hi ha les catedrals gòtiques fosques, uterines, imponents. Però també hi ha llum a l'arquitectura; s'escapa pels vitralls altíssims, s'escola entre les columnes de les mesquites. La foscor persegueix la llum i la llum busca la foscor.

Sempre he envejat els escriptors que han nascut al món de les paraules davant l'espectacle, sorprenent, canviant, immens de la natura. És la màgia del desordre natural davant el rígid ordre humà de les ciutats. Perquè quan triem l'ofici d'escriure triem, també, la soledat. I aquesta és difícil de sentir en un espai urbà.

Un dels meus personatges, en Màrius d'El temps de les cireres, camina pels voltants de Santa Maria del Mar i té la sensació que hi ha viscut en altres temps. A mi també em passava: ho vaig sentir un dia, quan encara era molt jove, un dia en què vaig veure roba estesa al carrer de Sombrerers. O potser era el nom d'aquest carrer, que avui ens sembla teatral? No, cada vegada que passejo per Santa Maria em veig a mi recordant-me en altres temps, en aquesta mescla de memòria i oblit i, aleshores, sense ni com va ni com ve, també em veig a mi llegint, en plena adolescència, un poeta jove que va morir tuberculós al sanatori de Puig d'Olena, als 32 anys. Per això vaig batejar el meu personatge amb el nom de Màrius, en record de Màrius Torres. Perquè el poeta també volia oblidar una ciutat que, en 1939, s'enfonsava:

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, / que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, // batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze / que de torres altíssimes s'allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

No em pregunteu per què associo aquest poeta amb Santa Maria del Mar perquè no ho sé. Potser perquè la foscor de les llums somortes que volten la catedral i l'alçada dels vitralls, que ens els fan inaccessibles, em duien a somniar una altra mena de ciutat. O potser perquè quan començava a anar sola pels carrerons que a penes si recorden antics aires mariners descobria el poeta que somniava una altra ciutat on les campanes elevaven el cor i escalfaven els peus dels pelegrins. Mai no podem explicar aquestes associacions: jo no havia viscut la guerra civil com Màrius Torres, jo vivia en un temps de quietud. Màrius, el meu personatge, no ha llegit el poeta, no sap qui és, però quan passeja pels volts de Santa Maria sent un estrany buit a l'estómac i pensa que hi ha una altra manera de viure en algun altre lloc del món. ¿És la façana de Santa Maria, que potser em recorda el mar i l'aroma de salobre que convida a l'aventura? No ho sé... Però el Partenó del Gòtic, com diu Miquel Tarradell, l'arqueòleg, sempre em produeix una nostàlgia inexplicable. Sóc filla de les restes de molts somnis i qui sap si no m'ha arribat algun somni mariner d'aquesta ciutat, molt abans que Barcelona no es tornés capriciosa i comencés a fer la viu-viu i a viure de renda en temps de l'anomenada decadència...

Hi va haver un temps en què els meus somnis sempre s'esdevenien al mateix escenari: al pati interior de la casa familiar. M'hi vaig passar moltes hores, en aquest pati, jo era una nena que tenia prohibit jugar al carrer. Hi havia jardins a sota, m'arribava l'aroma d'un llimoner i tocava les flors dels baladres, que no fan olor i que els grans deien que enverinaven si hi passaves la llengua. Als somnis, tornava a mare a través del pati. Voltada de cases altes, sota l'indefectible pedaç de cel blau, m'hi sentia protegida. Els somnis eren harmònics, tot s'aturava, tot era etern. Però, quan ho recordo, els ulls de la ment em duen a la postguerra —noció que he après a través dels records dels altres, dels llibres d'història— i l'olor d'un llimoner em duu al poema In memoriam de Gabriel Ferrater:

«No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no

trobàvem interès en els parracs

de vella pell. Oloràvem la por

que era l'aroma d'aquella tardor...»

El llimoner sempre serà, per a mi, l'aroma de tar­dor, la postguerra. Però, com diu Maria Aurèlia Capmany al segon volum de les seves memòries: «Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc, ningú no et podia ro­bar el sol i el mar i la pell de l'altre.»

En aquell pati, no existia Franco, ni la misèria, ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d'un quadrat de l'Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa, posa en ordre la seva vida, i se la inventa.

Una història per a narrar des de la galeria estant, quan entrava la llum tamisada d'un capvespre de postguerra. Veig l'àvia asseguda a la galeria en una butaca de vímet. Llegeix històries de reines destronades o decapitades tot movent els llavis. El moviment de la seva boca em recorda el temps en què les històries es contaven en veu alta, el temps esborrat de la literatura oral. Ella llegeix amb els ulls i la boca —la forma més completa de llegir. Els ulls, en el seu cas, enraonen. O bé li escolto, mentre ella fa ganxet, aquella fabulosa història de les senyores de Barcelona durant el Carnestoltes, en què es disfressaven de dides i així tenien l'excusa de mostrar, davant tots els senyors, les mamelles rodonetes, turgents, incitadores pometes per a la mirada masculina. Recloses a la part del darrere d'uns pisos immensos, les senyores de l'Eixample idearen com sentir-s'hi bé. Com diu Witold Rybczynski, des del segle XVII, en què s'introduí la idea d'intimitat a les cases, el paper de la dona en la definició del «confort» ha estat decisiu. L'interior holandès, com el saló rococó i la casa sense criats foren el resultat de les invencions de les dones. Les senyores de l'Eixample sabien que, al davant, hi havia el despatx del seu home, advocat o fabricant de filats. Ella va construir tot un món a la part del darrere, a les galeries, a les saletes i als menjadors. Allí s'hi escolava, en diversos capítols de vegades deslligats, tot un cabal de literatura parlada.

Mentre els senyors de Barcelona, que veurien com es derruïen les muralles, passejaven i finejaven pel carrer de "Fernando", tot fent marrada cap a la Plaça Reial, o bé baixaven dels carruatges amb cotxer i lacai per prendre pastissos en platets de Llemotges i porto en co­pes de baccarat a les pastisseries de la Rambla, pels carrers estretíssims d'una Barcelona acinyellada s'apressaven, al segle passat, aquestes xinxes, amb el cabell esbullat, el vestit ple de borra i una desagradable sentor d'oli. La gent les veïa brutes i per això les anomenava «xinxes», com el paràsit d'animals de sang calenta, que apareix amb la misèria i quan no hi ha neteja ni higie­ne. Segons el diccionari Fabra, xinxa és sinònim de dona bruta en la primera accepció. En la segona, «és una dona que treballa en una fàbrica, sobretot de filats o de teixits, que sol anar bruta i fer olor dels materials amb què treballa».

La xinxa, prou que coneixia el carrer! Les novel·les populars de començaments d'aquest segle, algunes anònimes, ens expliquen com vivien aquestes dones, les primeres proletàries de la Revolució Industrial: treballaven de les cinc del matí fins a les vuit del vespre, sempre sota l'ull amatent del majordom i el contramestre, sense lleure ni per respirar. Diuen, també, que no tenien temps ni de rentar-se ni de polir-se, que no sabien què era el caliu d'una llar, que no tenien esma d'aprendre res perquè el treball les deixava extenuades, però que tenien l'instint de la rebel·lia, «perquè qualsevol canvi que vingués no podria ser pitjor que aquell viure sense dignitat».

Les xinxes corrien i corrien per aquests carrerons del Raval i la Ribera que avui ens desperten tantes nostàlgies. Deixaven, de bon matí, «l'infantó pernejant al bressol, perquè si no haurien trobat la porta del treball tancada (...) A l'hora d'esmorzar, corrien com esperitades, amb el deler de cuidar la mare vella o d'alletar el fillet —que, tan petit, i ja coneixia les misèries del viure— i que al cap de poc refeien el camí amb l'esmorzar a la mà, corrent sempre, i menjant i ennuegant-se, com si aquell viure fos una maledicció».

Narcís Oller, que era novel·lista i no gramàtic, assistia a dues tertúlies ben diferents a la Plaça Reial. Al cafè Espanyol, cantonada del carrer dels Tres Llits, es reunien els partidaris del plural en as. A l'altra banda de la plaça, al cafè Suís, es trobaven els propugnadors del plural en es. Narcís Oller anava d'un cafè a l'altre i, tot prenent una xicra de xocolata, escoltava les raons dels dos bàndols. Dubto que la baralla dels plurals l'empenyés a escriure novel·les en català. La raó del novel·lis­ta, la desconeix el cor del gramàtic. «Quan escriguis, oblida't de la gramàtica..., encara que en sàpigues», li va dir, al meu pare, en Pompeu Fabra.

Les ciutats són com les persones: és bo que ens amaguin secrets. Durant anys, vaig viure amb indiferència el miracle del modernisme, d'aquest moviment que Puig i Cadafalch definia com «el símbol d'un temps d'esplendor de la nostra època». A prop de la casa on vaig néixer, van recollir un Gaudí que agonitzava. Vestia tan miserablement que a l'hospital no el van reconèixer al pri­mer cop d'ull. Esplendor d'una època i misèria alhora: un geni moria esclafat per un tramvia. L'esplendor de les tribunes ventrudes, les cornises retallades al capvespre, el ferro forjat dels balcons, les cariàtides que sostenen les cases dels benestants i els Cupidos dels burgesos que tenien cor de pagès..., tot això, per a mi, es redueix a l'ull d'una dona vella que mira per l'espiera i que té por del món exterior. Avui, aquesta Barcelona modernista és pertot arreu fins a l'embafament: als catàlegs, als llibres de luxe que ningú no llegeix i que només serveixen per a mirar sants, als anuncis i tot. Rètols pertot arreu que desfiguren la ciutat de la infantesa. Rètols a la plaça de la Llana, rètols a la capella d'en Marcús. Barcelona comentada, explicada, disseccionada amb el bisturí dels arquitectes. Les geografies literàries, però, no penetren com els raigs làser, no fan radiografies ni ecografies. Cal veure la ciutat com a impenetra­ble perquè no es redueixi a un conjunt d'edificis on s'amuntega una aglomeració de geni.

Una vegada, vaig veure Barcelona des d'un helicòpter. L'espectacle era bonic. Un medalló verd i esponjós eren les fonts tancades de Montjuïc. La Via Augusta, un quadre de Paúl Klee. La Ciutat Vella ens podia fer recordar una transparència de la kasbah. Els vents feien canviar els colors de la ciutat, el vent del nord la feia lluminosa, el del sud la contaminava i la impregnava d'una atmosfera irisada. Però no era la meva ciutat. La meva ciutat va començar en un univers clos on les paraules no podien volar. Per a escriure ens hem de sen­tir, alguna vegada, expulsats. I la ciutat actual, com to­tes les ciutats actuals, expulsen els qui la narren. I això és bo: perquè hi retornes després, d'una altra manera. Aleshores sí, aleshores pots construir una ciutat, diferent i semblant a la vida, que és la ciutat literària. Una ciutat inacabada, com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit.

Records pobres, geomètrics, els records urbans d'un barri de Barcelona. Sempre he envejat els escriptors que coneixen els noms dels ocells i dels arbres, els que s'han criat a pagès, els que miraven muntanyes màgiques que canviaven de color segons l'estació i el dia, els qui tenien horitzons infinits. Però en un retall de cel, hi cap tot l'univers. Una filera de cases és l'horitzó del mar. Lluny, se sentien els trens que marxaven i les sirenes dels vaixells. Hi havia altres mons més enllà, mons que sorgien tot observant els nervis d'una fulla de llimoner.

Acluco els ulls, malalta de present, i em vénen els colors de la infantesa. Les darreres paraules que va escriure Antonio Machado, en un tros de paper mig rebregat, foren: «Aquel sol de la infancia, aquellos días azules...». Aquesta és una de les definicions més precises de la tristesa, de l'exili. Sol i dies blaus, heus ací la felicitat perduda. Davant de la desolació i dels paisatges erms, davant d'un mar que no et vol escoltar, retorna la llum, retorna el color de la infantesa.

Jo vaig néixer a la dreta de l'Eixample, quan al meu carrer encara hi havia llambordes, i els plàtans eren d'un verd lluent i esponjat. Avui agonitzen i creixen raquítics, esgrogueïts. Alguns ja són morts. Pels celoberts s'alçaven les olors de totes les cuines —col bullida, peix fregit, brou a l'hivern... Em vaig acostumar a les espieres modernistes, als sostres estucats, a la peça de ferro treballat per a treure el fang, als dracs de les baranes. Tota la Barcelona modernista en va plena, de dracs.

També em vaig avesar a la diversitat dels dibuixos dels ferros dels balcons. En Josep Pla els detestava. «Aquests ferros de barana us punxen el front com una corona d'espines, o us furguen en la boca de l'estómac amb una persistència maligna.» A mi m'agradava contemplar-los —ben aviat em vaig acostumar, a l'Eixample, a mirar cap amunt, i pensava que l'originalitat de cada ferro amagava una vida diferent de les altres més enllà del balcó. Darrera de cada porticó, hi havia una història per a narrar.

No recordo quan vaig començar a caminar. Crec recordar, en canvi, quan em van venir les paraules —potser m'ho invento: tot començament és una invenció. M'ho han dit i m'ho crec: primer vaig ser jo i després les paraules. Les paraules venien a mi, les conjurava com el nen d'Antaviana de Pere Calders. En conjurar-les, els objectes m'anaven prenent forma. Un dia, per exemple, vaig tancar els ulls i vaig dir: «soldat». I vaig sortir al balcó: al cap de poc temps, va passar per sota una desfilada de soldats. Jo feia la llum com el Déu del Gènesi. Creava. El llenguatge poètic consistia a fer aparèixer allò que no era real. I aleshores em veia tan poderosa com els adults.

Les paraules entraven en mi amb suavitat quan encara no sabia quina era la meva llengua. I creia que el món acabava d'inventar, amb mi, un guió. Tot era harmònic, la prohibició encara no existia. Wittgenstein, molts anys després, m'ho aclariria: entenem el significat d'una paraula quan la sentim o la pronunciem; de sobte, la comprenem. I, tanmateix, allò que comprenem d'aquesta manera és diferent de l'ús que s'estén amb el temps. Els soldats eren joguines que m'estaven prohibides, jo havia de jugar amb nines. Ignorava l'ús històric de cada paraula. Però després, en pensar-les, les vestia i, així, des de la màgia de les paraules arribava al concepte: l'àvia era l'amor. La nit, la por.

I m'havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats. L'Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors de l'Eixample havien fugit cap a la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l'Eixample, s'hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d'aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis mes aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un barri ple de senyo­res Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no hi ha manera que se'm morí. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, es etern.

La ciutat, potser la meva ciutat imaginada, és feta d'aquests sons. Només cal aturar-se i escoltar-los, com hi és el plany de Martí l'Humà, el qual, des de Bellesguard, mirava el mar blau en calma tot sabent que el seu fill no tornaria mai més de Sardenya: «Viurem tots temps ab sobirana tristor e dolorosa vida.» No puc imaginar-me que tot allò que he oblidat, i que em retorna sota la forma de les paraules, prengui la vida de la literatura en una altra llengua que no sigui la meva.

Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramátic a l'Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d'Esther i els savis em deien que, l'obra, era un gran monument a la llengua literària, pero jo no n'entenia ni un borrall. Hi feia el paper d'«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l'escenari tot cridant:

«—Glorificat toqueu matines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»

I prou. Aleshores seia en una butaca i esperava que l'assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava il·lusionat en veure que li representaven l'obra. Venia moltes nits, a l'hora de l'assaig, i també seia en una butaca. Ens avorríem junts. Un nit, s'adonà que jo existia i em va preguntar:

—I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?

—No ho sé... M'agradaria escriure... potser. Em va mirar amb gravetat d'hipocondríac i, després d'un silenci, va fer:

—Doncs, miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m'usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d'antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!

Aquesta paraula, voraviu, em va venir un dia com de vegades m'arriba la remor perduda dels tramvies. Per a escriure, hem d'estar enamorats de la nostra llengua, només d'aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.

Tan real, doncs, és la paraula «voraviu» com allò que ja no veiem amb els nostres ulls. De petita, jo «veia» l'estàtua de Rafael Casanova. Estava feta de les parau­les del meu pare, quan m'explicava qui era aquest per­sonatge en travessar la Ronda de Sant Pere. M'assenyalava el buit de la cantonada amb el carrer d'Alí Bey i jo veia l'estàtua. L'estàtua estava feta de paraules, d'unes paraules molt diferents d'aquelles que les monges em feien aprendre de cor. Quan em feien escriure mots ensucrats en una llengua que, aleshores, em semblava que elles havien inventat. El pare no era el papaíto querido, ni l'àvia l'abuelita. Tot allò que em feien es­criure amb cal·ligrafia anglesa, i que jo no entenia ni un borrall, ha desaparegut. Però tampoc no recordo ben bé què em deia, el pare, de l'estàtua de Rafael Casanova i, si em retorna, ve com la remor del vent: en forma de sons que troben recer en la paraula «voraviu».

Molts anys després, i sense recordar per res el conte, tornaria al personatge de l'innocent de qui els altres es rifen a La veu melodiosa. però l'escenari ja no seria el bar d'aquesta facultat. El protagonista descobreix la realitat al pati de la facultat de lletres, on hi havia un estany brutíssim. Enmig d'uns nenúfars decandits, suraven papers de diaris, burilles i trossos de plàstic. Per què tornava al personatge de l'innocent, l'individu que és rebutjat de les tribus, educat en la fe i la nostàlgia del seu avi, incapacitat aquest per a viure dins el món real? No ho sé..., i potser no sóc jo qui pot explicar les meves obsessions i els meus fantasmes.

A La veu melodiosa, se m'aparegueren dos personatges com se m'apareixen sovint els personatges de les novel·les: sense jo demanar-los-ho. Puc confegir amb multitud de notes i esquemes els personatges princi­pals, però n'hi ha d'altres que burxen i burxen fins que no prenen la paraula. ¿Retalls perduts d'aquesta memòria, d'aquest oblit? Potser. Així, en aquesta novel·la, venien a veure'm els sacerdots de la tribu aleshores il·lusionada, els estudiants que volien una altra mena de món. Però aquests dos sacerdots prenien la forma ma­terial de dues persones concretes que havien quedat tam­bé oblidades davant l'estany dels nenúfars: en Josep Elias, el poeta que moriria de càncer fa pocs anys, i un estudiant alt i bru, tan esvelt com un tuareg, que al cap d'un temps se suïcidaria.

El meu aprenentatge literari va ser molt diferent. Va iniciar-se en un local tancat, ple de fum i que feia olor de salsitxes de frankfurt. Era en el bar d'aquesta mateixa universitat, que no era tancada per la grip sinó que, aleshores, bullia. Al meu voltant, res de silenci, sinó una vèrbola incessant, eixordadissa d'eslògans, discussions interminables, corredisses, ganes d'aprendre i una mica d'innocència. De la vida, no n'enteníem ni un borrall. Asseguda en aquest bar, voltada de gent que cridava, vaig començar a escriure un dels meus primers contes. Li vaig posar un títol ambiciós i un pèl emfàtic: La ciutat dels tristos destins. I jo no descrivia cap ciutat ni cap trist destí, sinó el que veia el protagonista enmig del desgavell. Al seu voltant, una pila de joves universitaris pretenien construir un món diferent del dels nostres pares i, alhora, emborratxaven el més feble només per riure-se'n una mica. Asseguda al bar, i mentre escrivia aquest conte, sentia tot de veus inconnexes que m'arribaven entre la ferum de tabac i la sentor d'oli ranci. [...]

Al bar de la Universitat, per on s'arribava després de travessar el pati de lletres, hi vaig fer mitja vida. No hi havia vinyes roges, d'un roig madur, ni un xiprer que somniava. Ni res es desfeia, a ponent, en suc de taronja. Només hi havia parets d'un color groc dubtós, una llum color cendra que s'escolava per unes finestres brutíssimes i unes taules que pudien de tanta suor acumulada. Si ho veig amb la distància del temps, diria que érem un munt de matèria jove que ens encofurnàvem en aquell espai tancat perquè així no teníem tanta por. Però potser no era així, perquè ens divertíem, i els grisos, encara que apallissaven a cor què vols, eren un pèl matussers en l'estratègia de la dissuasió per la força.

Barcelona s'estenia cap al Raval, encerclada per la tercera muralla de Pere el Cerimoniós. El Palau Reial Major ja tenia un saló majestuós, el Tinell, que s'esqueia amb la grandesa del moment. S'estaven enllestint les obres del Pi i de Santa Maria, engrandien la Casa del Consell i les drassanes reials, treballaven a l'Hospital Nou, a la Llotja dels Mercaders, construïen la Casa de la Canonja, apareixen places noves i d'altres es feien més grans.

A tot arreu s'hi feien obres. Alguns carrers quedaven esventrats per les clavegueres. Els carreters traginaven la pedra de Montjuïc, i el repiqueig de les pedres en col·locar-se es devia confondre amb els sons de l'Honorata i les altres campanes, el xiulet del batre del cotó, el so esquerdat de la trompeta del pregoner, els esvalots dels cridaners, i amb el clinc-clinc, tossut i metàl·lic, del mall damunt l'enclusa dels ferrers.

Potser, parant l'orella, es devia sentir també el rugit dels lleons del petit zoo de l'esposa del rei en Pere. L'esperit renaixentista envaïa la ciutat, i els consellers, quan la gent no moria per les pestes, es preocupaven més que res d'embellir-la. Els viatgers s'aturaven abans d'entrar, tot fent marrada pels immensos palmerars que diuen que hi havia, i contemplaven l'espectacle d'una ciutat voltada d'horts i vinyes amb les torres que emergien pel damunt dels vergers i els jardins dels convents. De lluny, devien pensar que la ciutat desprenia una flaire suau i perfumada de murtra i taronger. Quan s'hi endinsaven, descobrien que la ciutat pudia, com totes les ciutats, a escombraries, fems, ronya, orinades i freixures d'animals esquarterats i abandonats a les pla­ces dels mercats.