Proa (Barcelona), 2014
Venint de Figueres, a l'entrada de la Jonquera, el cotxe gira a la segona rotonda, supera el riu Llobregat i passa per sota de l'autopista i de les vies de l'AVE, que fan l'efecte d'una frontera: s'instal·la amb força la sensació d'haver entrat en un altre món. El paisatge de gasolineres, supermercats i bufets ha estat substituït de manera abrupta per boscos i camps. Després de zigzaguejar durant quatre quilòmetres per una carretera estreta, el cotxe arriba a Agullana, trenca a l'esquerra i, al cap d'un parell de cantonades, aparca davant la Concòrdia.
Abans de reconvertir-se en bar, la Concòrdia era la mutualitat d'Agullana. Àmplia, de sostre alt, no ha canviat gaire en els últims cent anys (encara es mantenen els penjadors per als barrets). Al voltant del billar i del futbolí hi sobra espai per celebrar-hi un campionat de patinatge artístic. No passaven gaires mesos sense que en Pau i la Teresa hi anessin a dinar, a fer-hi un cafè o un vermut aprofitant algun dels desplaçaments motivats per la tesi. Va ser en aquest local on es van citar el 17 de juliol de 2013.
En Pau no havia tornat a Agullana des d'abans de l'incendi de l'any anterior, que va cremar gran part del terme. L'herba que havia brotat al voltant de la carretera li va semblar un bon auguri.
No es pot descartar que tanta insistència de la Vero perquè la Teresa oblidés en Pau l'acabés de decidir a reunir-s'hi una de les múltiples vegades que ell li va trucar. La conversa telefònica va ser breu i civilitzada. En Pau s'havia esforçat per mostrar serenitat i la Teresa no havia trobat arguments de pes per negar-se a una trobada. No s'havien tornat a veure d'ençà d'aquella entrevista crispada al Federal Cafè -feia quinze dies, però semblava una eternitat.
A la Concòrdia la calor era suportable. En Pau va demanar una orxata i se la va beure tan a poc a poc com va ser capaç. Després en va demanar una altra i va repetir el procés. Era com si el rellotge s'hagués aturat.
La Teresa va arribar deu minuts tard perquè no sabia què posar-se. No estava segura de quin aspecte tenir -de quin missatge donar-, i no volia crear malentesos. A l'últim va triar un vestit senzill de lli i unes sandàlies sense taló. El missatge venia a ser: "No he vingut a seduir-te". Ell s'havia afaitat amb cura, s'havia posat una camisa acabada de comprar i uns pantalons que havia fet planxar a la seva mare. El missatge era: "Sóc formal".
El pou ha deixat de ser útil, però encara es pot entrar en algun edifici, baixar i pujar escales que s'endinsen en la foscor, sentir un calfred quan una fusta corcada es trenca sota el peu.
Al seu costat, una alzina proclama orgullosa que va sobreviure al foc, i un pi es recargola dramàticament sobre el precipici.
Al sud, l'Empordà s'estira mandrosament, amb la via de l'AVE i l'autopista que travessen la llengua negra que va deixar l'incendi. Al fons s'alcen les muntanyes de la Garrotxa.
A uns cent metres per sota, a la banda oposada als Límits, seguint el camí, veuen una cleda. Hi baixen i arriben a un cementiri petit com un hort, tancat per una paret baixa. Hi ha tres xiprers, un pal de bandera i tombes a terra, la majoria anònimes, amb una creu blanca i l'escarapel·la tricolor al mig:
Regrets éternels, 1780.
Després del cementiri topen amb un camí de pedra.
-Eche -diu ell-, la via romana.
Dos cartells en direccions contràries assenyalen la Via Domitia i la Via Augusta. De l'antiga duana, que separava Hispània de la Gàl·lia, només en queden carreus escantonats i les marques que els carros deixaven a terra.
Un moment de reflexió, sisplau. Tothom travessa la frontera, però ningú s'hi atura. A la via romana, tan sols se sent el vent que fustiga les fulles d'un pi damunt les ruïnes. En contrast amb el bullici dels carrers comercials del Portús, a uns centenars de metres, la Teresa i en Cosme no han trobat ningú als voltants de la fortalesa del segle XVII, ni al cementiri napoleònic, ni al camí romà. Al coll de Panissars, per on van travessar els Pirineus els elefants d'Hanníbal, les legions de Roma, les hordes visigòtiques, les bandes sarraïnes i els soldats de França, ells dos semblen els últims habitants de la Terra.
De la Jonquera a la frontera hi ha tres quilòmetres de Carretera Nacional sense altra decoració que una creu de pedra i una masia abandonada plena de pintades. Aquesta desolació contrasta amb el dinamisme del barri jonquerenc dels Límits, format per la vorera dreta de l'avinguda i per tres carrers. El nom del barri facilita els jocs de paraules: passejar pels Límits, viure als Límits... [...]
A les fotografies dels anys seixanta encara es veu l'església de Fàtima, ara oculta per les construccions que hi han crescut al voltant. Amb la massificació del turisme, posseir una d'aquelles llicències comercials es va convertir en una via ràpida d'enriquiment. Avui dia, el vessant francès no pot competir en preus amb l'espanyol, però també en treu profit: el Portús deu ser l'únic municipi del món que té com a negoci principal els aparcaments.
Ara fixem-nos en els noms deis tres carrers dels Límits. El més llarg està dedicat al doctor Subirós, un prohom local. Els altres dos són el carrer Fàtima i el carrer Hanníbal. Segons la placa clavada a la façana, l'església està dedicada a la Verge Pelegrina de Fàtima perquè en algun moment indeterminat "vingué". També "vingué" el militar cartaginès que dóna nom al carrer Hanníbal, que, segons la tradició, va travessar aquesta zona al segle ni abans de l'era cristiana, quan es dirigia a la conquesta de Roma.
El nomenclàtor dels Límits, doncs, presenta una combinació peculiar: un terç de catolicisme portuguès, un terç de medicina empordanesa i un terç de guerres púniques. El referent més curiós és el d'Hanníbal, que segons Josep Pella i Forgas va creuar els Pirineus pel coll del Portús o el de Panissars. Tal com explica aquest historiador, l'expedició estava formada per un total de cinquanta mil infants i nou mil genets. Tancava la comitiva Hanníbal dalt de l'elefant, i l'estat major cartaginès muntat en trenta-set més. Potser aquest fet explica que la Jonquera concentri tantes imatges d'elefants, si bé que no explica que tots siguin de color rosa.