Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona), 2004
17 de novembre de 1949
Hem anat amb la dona a l'estrena de L'hereu i la forastera, d'en Sagarra. Ben construïda i molt humana, la veig com un avenç dintre la línia de les més sòlides que escrivia els darrers anys d'abans de la guerra. De les temptatives de fer una mena de teatre més arriscat —el públic no responia— n'ha tret, quan ha tornat a l'ambient del segle passat, més llibertat i més seguretat en ell mateix. Em va dir que l'ha escrita molt de raig: deu o dotze dies. Per primera vegada després de la guerra, l'ha tornada a escriure en vers, i els versos són bons. El teatre era ple a vessar, i l'èxit ha estat formidable, absolut... Si el públic s'engresca amb aquesta mena d'obres —que, per una altra banda, tenen una dignitat humana i un nivell literari molt considerables—, comprenc que en Josep es desdigui d'escriure'n de les altres... I no es tractava d'un públic popular ni del carrer de l'Hospital; hi havia tot el bo i millor del mon barceloní, i molts escriptors i artistes, i tots aplaudien, amb tant d'entusiasme com la gent més ingènua. Ben mirat, potser és això el que avui ens fa més falta. Cal arribar aviat a com més gent millor. L'obra té un valor autèntic. Ja vindran, els innovadors! Potser ell mateix ho tornarà a intentar... De vegades penso que —en un altre nivell, ja s'entén— ens convindria l'aparició d'un nou Josep M. Folch i Torres, que vengués, com ell ho feia, milers i milers d'exemplars de novel·la rosa cada mes. No n'hi ha prou amb els poemes d'en Riba —que en cap país del món no arribarien a un públic extens— ni amb les grans traduccions d'obres mestres.
2 d'abril de 1947
Ahir al vespre, a can Puig i Cadafalch, la festa anyal de l'Institut d'Estudis Catalans. Molta gent; tanta com n'hi cabia. Acabada l'adjudicació dels premis de l'Institut, en Coll, secretari de la SCEH —filial—, llegeix el veredicte del Premi Rubió i Lluch. No el van adjudicar, i van donar dos accèssits: el primer a un treball sobre en Fabra, de Josep Miracle, i el segon a l'estudi sobre la novel·la històrica a Catalunya que hi vam presentar la Maria Teresa Boada i jo. La redacció del veredicte feia la impressió que ens perdonaven la vida; fins el mateix Coll es va venir a excusar. Hi ha una mena d'erudits que, fora de l'erudició, no els interessa res més. Per a ells, un estudi que obre el camí per conèixer un tema i que conté un considerable esforç de visió històrica i d'anàlisi crítica no té cap importància, ni tan sols en els moments que vivim. En Sagarra ens va dir: «Hi ha gent que no saben anar pel món... No en feu cas!» Així i tot, m'ha dolgut. Sobretot, per la Maria Teresa. He portat a relligar una de les còpies i la hi regalaré.
24 d'octubre de 1949
Ahir, havent dinat, amb en Lluís, vam anar a veure el partit de futbol —campionat de Lliga— entre el RCD Español i l'Atlètic de Bilbao; tenia per a nosaltres l'al·licient que, en l'equip de l'Español debutava com a davanter centre l'Ignasi Mas, que havia ocupat el mateix lloc en l'equip del Júnior CE. Sortint, corrents, cap a casa d'en Josep Iglésies, on la Clementina va llegir versos d'ella. Hi vaig arribar tard, però vaig poder sentir els últims que ha escrit. Crec que és una veritable poeta, de les bones que tenim. No s'ha deixat influir més del compte pel seu marit, i manté una senzillesa formal i, quan pot, fins conceptual, dintre de la qual sap dir, amb una gran puresa lírica, les pròpies vivències. I no pas únicament —o romànticament— perquè són les d'ella, sinó en tant que hi troba un valor humà. I, és clar, poètic.
31 de març de 1949
Sopar del premi Joanot Martorell a Les Set Portes: Sagarra, Joan Oliver, Espriu, Aramon i jo. Hi és també l'Aymà fill, en nom de l'editorial. Discussió molt llarga sobre les dues novel·les destacades: El cel no és transparent, de Maria Aurèlia Capmany, i Agràs, de J. F. Ferrer i Coll. En tercer lloc en venia una altra de poc madura en l'expressió. En Sagarra, tot passant, comentava: «Diu... "Es va ajaure sota els pins..." En tot cas, es devia ajaure sota un pi...!» Ell i l'Espriu combaten la de la Maria Aurèlia, tot i que l'altra, almenys per ara, no és publicable: tracta d'amistats tèrboles en un internat. Quan han deixat ja força precisats els pros i els contres, intervinc i argumento a favor de la Maria Aurèlia. I, alhora, deixo anar la possibilitat de donar un resultat de tres vots contra dos, que no obliga en Sagarra i l'Espriu a votar a favor. Tabola agradable. L'Espriu deia: «Mai més no seré d'un jurat on hi hagi un advocat!» L'oposició d'ells dos m'ha semblat excessiva; la novel·la de la M. A. Capmany, irregular i tot, té molta mes força. Guanya, a l'últim, per tres vots contra dos. Hem passat molt bé el vespre.
23 de novembre de 1948
Aquest matí, a les onze, he anat a la Via Laietana, a la Jefatura de policia, he demanat per don Pedro Polo, comissari cap de la Brigada social —i política—, i li he fet passar una targeta. Quan en vaig parlar a en Roda i Ventura, no li vaig dir ni poc ni molt el motiu de la visita que mig havia pensat de fer. En Polo no m'ha fet esperar gaire. És baix i prim, i té una cara de cigró, petita i arrugada, com de funcionari castellà dibuixat per un caricaturista del segle passat. Ha mirat la targeta i, amb una expressió enigmàtica, com si mai no hagués sentit parlar de mi —¿li ha advertit alguna cosa, en Roda?—, m'ha dit, només:
«¿Qué desea?» Sense preàmbuls, li he dit que la policia fa recerques sobre Miramar, i que jo en sóc el cap de colla: «¿Y eso, qué es?» Li ho he presentat com una «penya», on fem lectures, converses, excursions, ball —no es pas fals!— i ho he anat reduint al mínim possible. I quan he vist en la seva cara els símptomes d'un somriure sarcàstic, com per fer-me entendre que no es deixaria enredar, he dit, amb la major innocència possible: «Pero, claro, esto sí, catalanista...» El somriure d'ell ha canviat de color; s'ha fet divertit i, d'alguna manera, cordial. Com si em volgués dir que amb mi podríem parlar. De fet, tinc prou experiència per saber que molts policies, acostumats a què tothom els tracti com si fossin el papu, solen agrair que els vagis a trobar amb confiança o, si més no, sense por i com uns funcionaris normals. Però, a més, m'he adonat que tractava amb un home intel·ligent i que coneix bé el país. Hem parlat, amb una considerable franquesa, prop d'una hora i mitja. Sabia bastants coses de mi; entre altres, que he anat a les reunions del famós «Consell...» a can Pous i Pagès —per cert si no m'erro, només sap que hi anés a partir del moment que hi van començar a anar aquells suposats representants de la CNT—, i ha acceptat que li digués que vaig deixar d'anar-hi —fa temps que no hi vaig— perquè em vaig adonar que tot allò només era xerrameca i jo tinc altra feina. Com que sé que coneix bé la Barcelona dels temps anteriors a la guerra —hi era des dels anys vint-i-tants, i s'hi va quedar en temps de la Generalitat, si bé situat a l'oficina de passaports del Carrer Ample—, en un moment donat, li he dit que ell sap perfectament que, a Catalunya, el catalanisme pot ser vist com una força d'ordre. M'ho ha acceptat. Li he precisat, en els aspectes que era possible, el que fem a Miramar: no pretenc haver-lo enganyat en els altres aspectes, però ha entès que no li produiríem problemes d'ordre públic. De fet, hem quedat amics. M'ha dit que, si passava alguna cosa, Panes a veure. I aleshores ha cridat un dels seus segons i, davant meu, li ha donat l'ordre que, si en alguna ocasió volen alguna cosa de mi, no em citin per anar-hi, sinó que em demanin hora per telèfon i em vinguin a veure al despatx. Després s'ha alçat i m'ha acompanyat fins a la porta... Bé, em fa l'efecte que la gestió ha estat útil. N'estic content.
L'anada a Sant Sebastià tenia una doble utilitat: el repòs, i la possible visita a Josep Pla, que, segons em van dir, feia pocs dies havia arribat del seu viatge de tres mesos al Brasil, Uruguai i Argentina. Per una banda, m'estimava més la tranquil·litat, de soledat absoluta; per una altra, m'hauria dolgut no assegurar la possibilitat de completar l'amistat, tan ben començada, amb el gran escriptor. Feia prop de tres anys que tenia el propòsit d'anar uns dies a Palafrugell per a veure'l, i ell hi insistia, i per dues vegades li havia dit que hi anava i me n'havia hagut de desdir. Així, doncs, quan vaig baixar de l'autocar, i abans de prendre el taxi que m'havia de portar a Sant Sebastià, vaig entrar al restaurant Reig —a cal Tinyoi— on ell sol anar, per veure si hi era, o per deixar avís de la meva arribada. I hi era. Sopava amb uns quants amics d'ell i, en gran part, meus, com eren en Pep Pratmarsó i senyora, en Xavier Montsalvatge i senyora, i també desconeguts, la senyora Mestre —Jeannette Alexandre— i l'Ortínez —casat amb una noia Tosa i Fina—, tots ells del mateix grup. L'acollida d'en Pla va ésser cordialíssima, però de seguit em vaig adonar de com la beguda el tenia enterbolit en aquell moment: volia de totes passades que anés a dormir a casa seva, i en vaig fugir, amb excuses fàcils —l'hora avançada—, però així i tot em vaig quedar tanta estona amb ells que després, quan el taxi em va pujar al far, l'hotel era tancat, no ens van sentir i vaig haver de tornar a dormir a Palafrugell, a cal Tinyoi mateix.
L'endemà al matí, el taxi em va pujar a Sant Sebastià. La casa, gran i esbalandrada, té un pati magnífic, però poques condicions com a hotel: hi feia un fred terrible, fora de la sala de baix on cremaven grans troncs. El vent sonava sempre, gairebé humit i martellejador.
14 d'abril de 1958 [fragment]
Bé, el cas és que l'estada al far —a l'hotel que hi ha sobre el far— només va durar dos dies. Hi vaig arribar dijous dia 3 al matí, i el dissabte dia 5 a dos quarts de dues me n'anava convidat per en Josep Pla. El divendres a la tarda havia baixat a casa d'en Pla, per a veure'l. No hi havia estat mai, i em va acollir a sota l'enorme campana de la llar de foc i a sobre d'una mena de tarima que forma com un presbiteri a l'extrem de la immensa sala —uns divuit metres per deu, almenys—, tota blanca amb mobles vells de caoba i llibreries i sostre de volta, i a terra una estora trenada i flexible d'espart, em penso, tot d'aquella manera que cada cosa destaca pel propi color natural i com si no pogués ésser disposat en cap mes ordre. Van venir visites: gent de Palafrugell, i la germana d'ell, i en Vergés amb la dona i els fills.