Anit, aquest somni: la meva dona enfila el cotxe cap a la pujada que mena a l'Aranyó. En arribar sota el poble, on abans hi havia el cementiri i encara avui hi ha l'església, ens trobem amb un gran embús, però així i tot pot enfilar-se cap al camí que, envoltant-lo, desemboca a l'era del castell. Ens veiem obligats a desviar-nos cap a la cuneta per un altre vehicle que ens barra el pas; en surt l'Albert Manent, el qual ens diu que acaba d'arribar en Pujol. Ens cal esperar, doncs. Se'ns atansa algú altre, d'un altre cotxe; és un xicot jove que m'identifica i s'admira de la meva presència, però no explica el motiu d'aquesta estranyesa tan singular, puix que al capdavall es tracta del meu poble. Al cap d'una estona, nosaltres sempre a la cuneta, comencen a pujar cotxes, dos, tres, quatre, seguits per un altre, totalment negre i amb els cristalls enfosquits perquè no es puguin veure els seus ocupants, en el qual suposem que viatja el president de la Generalitat. Quan el seguici ja ha passat, engega el cotxe d'en Manent, aturat a l'altra banda del camí, i, darrere seu, pugem fins a l'era, on tenim la sorpresa de veure que entre el clos i el camí de Muller, on abans es dreçaven els pallers, s'alça una mena d'oasi amb tot d'arbres verdíssims i d'allò més corpulents, com si hi fossin des de segles enrere. Bo i que els camps a l'entorn continuïn pelats, aquella breu clapa transforma el paisatge. La meva dona aparca a l'altra banda, mentre ens preguntem què se'n deu haver fet, de tots els altres cotxes. No se'n veu cap, i resulta difícil d'admetre que, tants, hagin pogut penetrar fins a la placeta de davant del castell, massa petita per encabir-los. A la façana del darrera de can Sala hi ha una llarga balconada, abans inexistent, on es veuen dues noies, vull suposar que la Roseta i la Teresina, vestides amb una mena de quimonos clars i, darrera d'elles, hi ha més gent...

Em desperto en baixar del cotxe, disposat a esbrinar el motiu de la visita presidencial. Em cal suposar, dic més tard a la meva dona, quan li explico aquest somni, que anaven a col·locar una placa al castell, probablement per recordar que hi vaig néixer... És normal, doncs, que aquell noi s'estranyés de la meva presència a l'indret, si jo ja era mort. I, ara que hi penso bé, també l'Albert Manent feia mala cara, en adreçar-se'm...

Dia 1 [d'agost de 1988]

Els bancs del Pati són plens quan a quarts d'una m'hi assec a fumar un «puret» i a llegir el diari. Els grups, que es renoven al meu entorn, conversen en veu alta, cridanera, i no puc evitar de sentir-los. Tots parlen de propietats, de compres i vendes, de malalties. Ni una sola paraula que sobrepassi els temes d'un interès immediat. I només una conversa una mica diferent: la de tres dones que en veu més baixa, i per això me'n perdo una bona part, discuteixen la roba interior d'una núvia, si no ho he entès malament, parenta d'una d'elles. Són relativament joves i, de tant en tant, es permeten unes rialletes trapelles...

Sota del passeig hi ha la doble renglera de parades dels «marxants» que segueixen els mercats, però ja és tard i alguns comencen a desmuntar els tendals que els protegeixen del sol i a desar les mercaderies que van desapareixent en la panxa de les furgonetes. Roba, sabates, atuells domèstics. La fruita i la verdura es concentren al carrer d'Agoders, per on, en tornar a casa, baixo entre les sobres.

Se'm presenta un agent de compravenda de finques de Tàrrega, amb despatx a Barcelona. Algú, diu, li ha encomanat la compra d'un hort al «callet baix», i com que sap que n'hi tinc un (de fet, són dos) i m'ho vull vendre tot... Li preciso que tot, sí, llevat dels horts i de la casa on vaig viure. S'interessa llavors per d'altres finques i li explico que vaig deixar en mans del mitger de vendre-les totes a la mateixa persona si trobava algú que li permetés de continuar menant-les. Insisteix, en cita particularment una, la de «la Canaleta», per la qual probablement podria aconseguir un bon preu. Em cal desenganyar-lo també: l'ajuntament de Tàrrega s'hi interessa i ja s'ha posat en contacte amb mi. Insisteix encara, perquè és un home persistent. Abans d'anar-se'n em dóna una targeta. Veig que és en castellà i no puc evitar una exclamació: «En espanyol havia de ser!» S'excusa, diu que l'ha agafada equivocadament, que també en té en català, la torna a recollir i l'allarga al noi que l'acompanya, el seu fill, amb aquestes paraules: «Té, la donarem a algú altre.»

És evident, penso, que no ha entès res.

Puc comprovar que els records d'infància, que haurien hagut d'anar tornant en fer-me vell, no abunden pas més en la meva memòria, ni s'hi fan més clars quan hi són, que vint o vint-i-cinc anys enrere. Potser ho fa que no tinc gaires ocasions de pensar-hi, en aquells temps, però tampoc no acuden a Tàrrega, a l'estiu, on haurien de facilitar-los la casa i els indrets on vaig viure de noi.

¿És que per algun motiu he establert una censura inconscient? No em sembla gaire probable, però tampoc no en puc eliminar del tot la possibilitat.

Recordo: tenia setze anys, feia el darrer curs als Escolapis de Tàrrega i celebràvem, em sembla, la festa de Sant Josep de Calasanç amb la representació d'una obreta titulada Els dos sergents francesos davant d'un públic d'alumnes, de pares, de germans, etc. Tot anava prou bé, o sia que declamàvem emfàticament, quan l'atmosfera començà a emboirar-se i aviat es va veure que aquesta boira no tenia res a veure amb la que tan sovint, a l'hivern, remulla les terres de l'Urgell, sinó amb el fum. Discret de primer, no tardà a fer-se tan abundant que els espectadors ja es miraven entre ells, a punt d'alarmar-se bo i que nosaltres, els actors, no mostràvem cap inquietud, ben al contrari, cada cop ens animàvem més. Fins que el director entrà per una porteta a fer investigacions. De seguida va haver de bracejar contra la fumera, tan espessa que, com sol dir-se, s'hauria pogut tallar amb un ganivet. Titubejant, amb els ulls enllagrimats, pujà les escaletes que duien darrera l'escenari i sorprengué, de moment sense poder identificar-los per aquell excés d'atmosfera, tots els comediants que aleshores no estaven en «actiu» (entre els quals em comptava) i potser mitja dotzena de nois més que allí havien vingut a «refugiar-se» per tal d'acompanyar-nos en una orgia de tabac. Sota l'empostissat n'hi havia una altra colla, i ara el fum ja sortia de totes bandes. Fora, la gent abandonaven els seients mentre el bon director es posava a perseguir quasi a les palpentes els disbauxats que s'escapaven. Tot eren pujades i baixades, corregudes cap al cor de l'església, amb el qual comunicava l'escenari. També comunicava, per una porta condemnada darrera tot d'andròmines, amb el capdamunt d'unes escales que pertanyien a un magatzem de fruita en aquella hora tancat, on vaig amagar-me, amb dos nois més, un cop ens hi obrírem pas.

Ens hi vam passar potser una hora, fins que la persecució ja havia cessat i vam poder sortir sense perill. Tinc la impressió que el fum, a la sala, persistí durant un parell de dies.

Dia 24 [d'octubre de 1988]

Aprofitant el veïnatge de la fira de Bellcaire, a la sortida del metro de la placa de les Glòries solen instal·lar-se unes quantes parades, a terra, que venen petits objectes, rampoines, revistes, algun llibre. Inevitablement, la guàrdia urbana persegueix aquestes activitats. Certament que són venedors sense permís, però costa de fer-se càrrec que l'Ajuntament, i els municipals, no facin els ulls grossos quan aquesta gent no perjudiquen ningú. A la nostra societat es tracta sempre de «tenir els papers en regla», de pagar, de sotmetre't als controls burocràtics, la qual cosa potser seria raonable si aquesta societat funcionés. Però no fun­ciona quan genera misèria i marginació i empeny els desposseïts a delinquir mentre els grans delinqüents acumu­len els milions que donen poder, prestigi...

Potser, en el cas concret d'aquesta plaça, es tracta de mantenir la «dignitat» dels jardins, però be es toleren aquestes colles de vells, o no tan vells, que àdhuc s'han fabricat uns petits taulers i els instal·len sobre els respatllers dels bancs dobles per tal de poder jugar més còmodament a cartes, no cal dir que sempre ben envoltats de badocs que comenten les incidències de la partida. Espero, encuriosit, el moment en què se'ls cobri un impost, qui sap si l'equivalent de la consumició que haurien de fer en un cafè. O potser, a la impensada, un bon dia se'ls perseguirà per fer una competència il·legal, puix que es juguen diners, a l'administració, que cada cop viu més del joc!

Dia 13 [desembre de 1989]

BANG!

El doctor Borràs no m'amaga pas  que, a part d'altres afeccions, comparativament menors, hi ha càncer. A casa, la meva dona se m'abraça, gemega: «Què faré sense tu?» L'Adelais, que volia ser avisada de seguida que tornés de la visita, es queda pràcticament muda quan hi parlo per telèfon i al cap de vint minuts ja la tenim al pis amb els ulls vermells, trasbalsada per la notícia. És així que ens troba el doctor Llauradó, el qual també volia ser advertit immediatament i acut molt de pressa a mirar-se les pla­gues i a llegir el diagnòstic. Li sembla, com al doctor Bor­ràs, que una intervenció és absolutament necessària. Li par­lo, com a possible cirurgià, del doctor Pié, un dels facultatius de la mútua, i resulta que el coneix força: anys enrere l'havia tingut d'ajudant i li mereix una bona opinió. Li sembla bé, per tant, i afegeix que ell mateix s'hi posarà en contacte. Abans d'anar-se'n, precisa que no tindrem la certesa que es tracta de debò d'un càncer fins que no s'hagi fet una biòpsia. [...]

I quin és, mentrestant, el meu estat d'ànim? De moment experimento un sentiment d'incredulitat, com si fos impossible que la dissort caigués precisament al meu damunt, i potser això m'ajuda a conservar una serenitat que ja no es desmenteix quan em vaig convencent que sí, que aquest cop sóc l'escollit. M'han dit que l'operació és com­plexa i arriscada, veig molt clar que tinc ben poques probabilitats de sortir-me'n, que fins i tot l'edat juga contra meu. D'alguna manera, m'adono que m'estic acomiadant de tot i, irònicament, penso i manifesto en veu alta que serà ben oportú anar-se'n el dia primer d'abril, en fer exactament setanta-un anys que vaig aparèixer en aquest món.

És una ironia que els altres no suporten tan bé, i s'explica.

Dia 21[desembre de 1989]

Deu tenir setze o disset anys. Al tren de Sarrià, seu al meu davant, a l'altra banda del passadís, i llegeix el Mecanoscrit. Absorta, no alça els ulls en cap parada, ni quan algú entra al seu compartiment, i es mossega els artells de la mà amb els llavis. ¿És un «vici» o bé es tracta que s'ha endinsat per un passatge particularment emocionant de la novel·la?

Dia 9 [gener de 1990]

Dispèpsies. Diarrees. Trajecte final? No sé si pot ser gaire llarga aquesta "recta" que em torna a l'origen. Animal privilegiat, sóc el més desposseït abans d'hora.

Dia 23 [gener de 1990]

Una tarda horrible de mal d'estómac, de mal de ventre, de vòmits, de diarrees i, en conjunt, d'un mareig que em situava als límits de la consciència sense fer-me-la perdre del tot, quan més m'hauria valgut, potser, desmaiar-me per tal d'evitar una veritable agonia. Tot i la meva repugnància, no m'ha quedat altre remei que anar-me'n al llit, on a poc a poc m'he anat assossegant una mica, però no prou per recobrar la normalitat. Feia mesos que no m'havia sentit tan malament i durant tantes hores.

Dia 24 [gener de 1990]

Les seqüeles d'ahir són aquesta lassitud que m'observo en sortir al carrer. Però no puc renunciar a aquest matí, tan assolellat, tan radiant i, d'una manera o altra, aconsegueixo «complir» amb el meu passeig fins a l'hora de di­nar. No em deixa el mal d'estómac, però és suportable, i el ventre s'està quiet.

Dia 10 [de juny de 1988]

Tres telefonades singulars, consecutives. La primera: em pregunten si és el carrer de Calvet i contesto: «Sí. Per qui demaneu?» Pengen. La segona: «El senyor Manuel de Pedrolo?» «Sí, digueu», és la meva resposta. Pengen. La tercera: no em pregunten, sinó que diuen: «Prepara't, que ara et toca a tu», i pengen. M'ha semblat que almenys dues de les veus eren diferents, però ha estat una «conversa» tan curta!

No dic res per evitar enquimeraments que personalment no sento. Vull suposar que es tracta d'una broma. Quan algú et vol fer mal de debò, no t'avisa. D'altra banda, diria que el to de l'advertiment no m'ha semblat amenaçador.

Dia 11[de juny de 1988]

Des de darrera els vidres de la porta de l'entrada observo el carrer. Hi ha poc trànsit. Tres persones a la parada de l'autobús. Ningú, que vegi, aturat a la vorera de l'altra banda. Surto i torno a aturar-me, miro amunt i avall, no veig res d'anormal, ningú que em cridi l'atenció. Me les emprenc carrer avall, el travesso, tombo cap a la Travessera, on faig una llarga pausa ran de paret, per si algú em seguia, a peu. En cotxe no pot ser. Repeteixo la maniobra en arribar a Santaló. Retrocedeixo cap a Casanova, per on baixo fins a la Diagonal, on em giro per desfer camí com qui s'ha oblidat alguna cosa i torna a casa a buscar-la. Cap cara que hagi vist, ningú que adopti una actitud suspecta. En arribar altre cop a la Travessera ja estic raonablement segur que ningú no em vigila i m'oblido de l'afer.