I fo pres sagrament de tots los nobles que el primer dia de maig fossen a Salou tots amb llur aparellament per passar a Mallorques, i que no hi fallissen. I aquell dia fom-hi nós, i estiguem aquí entró [fins] a entrada de setembre en aguiar lo passatge, i esperant naus, i llenys i aglees que ens venien: i per ço esperàvem tant que l'estol a Cambrils; i la major partida, on nós érem, fo en lo port de Salou, i en la plaja; i els altres foren en Tarragona, car eren d'aquell lloc. I la quantitat de l'estol fo aital que hi hac vint-i-cinc naus complides, i divuit tarides, i dotze galees , i entre buces i galiots cent. I així foren cent-cinquanta llenys cabdals menys de les barques menudes.

I, enans que moguéssem, ordonam l'estol en qual manera iria: primerament que la nau d'En Bovet en què anava Guillem de Montcada que guiás e que portàs un faró de llanterna, i la d'En Carrós que tingués la reraguarda, i que llevàs altre faró de llanterna. I que les galees anassen entorn de l'estol, que si neguna galea vingués a estol que s'encontràs amb les nostres galees. I moguem lo dimecres matí de Salou amb l'oratge de la terra, car per l'estatge llong que havíem feit tot vent nos era bo, sol que moure nos pogués de la terra. I, quan viren los de Tarragona i els de Cambrils que l'estol movia de Salou, feren vela, i faïa-ho bell veer a aquells que romanien en terra i a nós, que tota la mar semblava blanca de les veles, tan era gran l'estol. I nós moguem en la darreria de l'estol, en la galea de Montspestller, i faem recollir ben mil hòmens en barques que volien anar amb nós, que ningú no hi passara. I, quan nós haguem anat entrò a vint milles de mar mudà's lo vent al llebeig, i vengren los còmits de la nostra galea a nós amb acord dels nauxers, i dixeren:

—Senyor, vostres som naturals i som-vos tenguts de guardar vostres membres i vostres cors, i de donar a vós bon consell a tot nostre saber.

I dixeren:

—Aquest temps de llebeig que nós havem no és nostre ni de vostre estol: ans vos és tan contrari que no en porets pendre en tota l'illa de Mallorques: i per nostre consell vós fariets la volta, i tornariets a terra, que Déus vos darà temps en breu per què porets passar.

I nós quan haguem oïda la llur paraula i llur consell, dixem-los que esta cosa nós no faríem per re, car molts n'hi havia qui eren en llurs naus que per lo mal que els havia feit la mar se n'eren fuits, que no eren gosats passar amb nós, i si nós tornàvem en terra que ens desempararien, si doncs no eren hòmens de valor. " I nós anam en est viatge en fe de Déu, i per aquells que no el creen, i anam sobre ells per dues coses, o per convertir-los o per destruir-los, i que tornem aquell regne a la fe de Nostre Senyor, i pus en nom d'ell anam, havem fiança en ell que ell nos guiarà."

I quan es van haver alçat, els vam dir:

—  Aquesta cosa havem feta en gran secret, i us prego i mano que ho tingueu en secret fins que les gents vegin perquè es fa o perquè no, que jo les he fetes, per això ja que vull poblar lo puig que ara té nom d'Enesa, i tindrà nom de lo Puig de Santa Maria. I ells han destruït lo castell que hi havia, i jo vull refer-lo; i quan l'haurem refet, hi deixarem la nostra frontera bona i enfortida, i d'aquí els guerrejarem fins que València sigui debilitada de manera que la puguem assetjar i que la puguem prendre.

I hagueren altre consell: que n nom de Nos i amb segell novell que ens feren fer, que manéssim cort a Lleida de catalans i d'aragonesos, en la qual fossin l'arquebisbe i els bisbes i els abats i els rics homes de cada un dels regnes, i de cada ciutat deu homes amb autoritat dels altres de ço que ells farien que fos fet. I tots vingueren el dia de la cort, llevat de Don Ferrando i el comte Don Sanxo car havien esperança que cascú fos rei.  I aquí juraren-nos tots que ens guardarien nostre cors i nostres membres i nostra terra, i que ens guardarien en totes coses i per totes. I el lloc on Nos estàvem aleshores era allí on Nos tenia el braç l'arquebisbe N'Espàrec, que era del llinatge de la Barca i era nostre parent, sota el palau de volta que ara és, i llavors era de fust, a la finestra on ara és la cuina per on dóna hom menjar a aquells qui mengen en lo palau.

Mentrestant, enviàrem a la reina dos cavallers que pensés de venir, que Nostre Senyor ens havia feta tanta de gràcia i de mercè que ens havia donat el castell d'Almenara, i que millor estaria aquí que a Borriana, i més segura. I ella, quan li vingué el missatger havia adobat de menjar, i digué que quan hagués menjat que hi vindria. I això era en quaresma. I digueren els cavallers:

— El rei us mana que vingueu, que ell ha aparellat de menjar, i que millor i més alegrament menjareu allà, amb ell, que no faríeu aquí.

I ella, quan ho oí, deixà son menjar, i esperam-la fins que vengué, i eixim a la costa del peu del castell, i nós i ella entram alegrament dins lo castell, i amb gran alegria menjèrem.

E quan haguem estat en Tarragona anam-nos-en Montblanc, et a Lleida, e en Aragó, e si nenguns hòmens del món podien bé acollir llur senyor ab professons, e ab alegria, e ab gran plaer, per tot lloc on passàvem, ells ho feien a nós, e graïen a Déu tot lo bé que Déus nos havia feit.

I va ser així que el diumenge reposéssim en aquell puig del Pantaleu. I sobre l'hora del migdia va venir un sarraí que tenia per nom Alí de la Palomera, nedant cap a nós, i ens contà noves de l'illa i del rei i de la ciutat. I nós manàrem, quan fos la mitjanit que les galeres llevessin les àncores i que cap home no cridés.

I li demanàrem quins ports havia prop de la ciutat, de part envers Catalunya. O ens digué que aquí havia un puig lluny de la ciutat tres llegües per terra, i per mar, vint milles, i aquell puig havia nom la Dragonera, i no es tenia amb la terra ferma de Mallorca, i que hi havia un pou d'aigua dolça; i quan ell hi fou una vegada, els seus mariners en tragueren aigua dolça. I prop de la terra havia un puig que no es tenia amb la terra que havia nom Pantaleu, i havia de la terra fins aquest puig u gran tret de ballesta. I nós diguérem-li:

- Doncs, ¿per què demanem nós altre lloc en què arribà sinó aquell, ja que aigua dolça hi ha i que havent-hi bon port en què podran refrescar els cavalls a pesar dels sarraïns, i aquí vindrà tot nostre estol, i aquí podrem fer bon ardit a qual part nos vulguem?

E anam-nos-en poc a poc tro sus a la serra de Portopí, e vim Mallorques, e semblà'ns la plus bella vila que anc haguéssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren. E, en tant, atrobam don Pelegrí d'Atrosilo, e demanam-li si hi havia aigua on poguéssem la nuit albergar. E dix que oc, que ell havia vist entrar lo vell bé ab vint a cavall, e abeuraven, e ells eren quatre, e no els gosaren escometre. E anam a enant, e trobam aquella aigua, e aquí albergam la nuit. E dixem a don Nuno;

- Fe que deig a Déu gran fam he, que ui no mengé.

E dix ell:

- Senyor, N'Oliver ha parada sa tenda e adobat de menjar, e lla porets menjar.

- Anem -dixem nos-, doncs, on vós vullats.

E anam lla, e menjam. E, quan haguem menjat, veïa hom les esteles al cel. E dix don Nuno:

-Senyor, bon seria, si menjat havets, que anàssets a don Guillem de Montcada e a don Ramon. E dixem nos que fort bé ho deïa. E anam-hi; e haguem tortes e candeles, e trobam-lo que jaïa en almatracs, e un cobertor que tenia dessús; e estiguem aqui una peça plorant, e puis sobre En Ramon altre tal. E quan açò haguem feit, tornam-nos-en en la tenda de N'Oliver, e dormim tota la nuit tro al dia. E com venc al matí dixeren:

- Mudem-nos.

E dixem nós que assajaríem l'albergada, e vestim-nos nostre gonió e nostre perpunt, e metem los aragoneses d'una part e els catalans de l'altra, e la sèquia era en mig, e faem l'albergada tan estreta que no paria que hi albergàssem de cent cavallers a enant, si que les cordes se tenien entrellaçades d'una en altra, si que bé durà, per vuit dies que no podia hom fer carrera en la host.

I va ser acordat que enviéssim don Nuno en una galera que era seva, i en Ramon de Montcada en la galera de Tortosa, i que anessin riba mar com qui va contra Mallorca, i allí on ells estimessin que fos bo lloc per arribar l'estol, que allí arribéssim. I trobaren un lloc qui havia nom Santa Ponça, i estimaren que allí era bon lloc d'arribar, i que hi havia un puig, i prop de la mar, i amb cinc-cents hòmens que hi poguessin pujar no hauríem paor que el perdessin ans seria arribat tot l'estol. I fou així decidit que el diumenge reposessin en aquell puig del Pantaleu.  I sobre això, diumenge a l'hora de migdia, nedant a nós, vingué un sarraí que tenia per nom Alí de la Palomera i ens contà noves de l'olla, i del rei, i de la ciutat.

I sobre això parlà En Ramon Alaman, i digué : -Vós, senyor, heu vingut aquí, i nosaltres amb vós per servir a Déu, i heu perdut aquí, que moriren en vostre servei, tals vassalls, que cap rei no els havia millors: i Déu us ha donat temps per tal que els pugueu venjar, i venjant a ells tindreu tota la terra, car el rei de Mallorques  té tan gran seny, i sap la terra de Mallorques, que si anava Barbaria, amb ço que ell sabria dir, i amb el saber que ell ha aduïria tantes de gents de sarraïns en aquesta terra, que així com vós l'heu guanyada amb l'ajuda de Déu i de nós, i vós que hi podreu aturar tita via, que la'ns podria prendre. I, ja que vostre temps teniu, venjeu-vos d'ells i tindreu la terra i puix no us ca témer de Barbaria.

I En Guerau de Cervelló i En Guillem de Clarmunt digueren tots a una veu:

- Senyor, per Déu us preguem que us recordeu d'En Guillem de Montcada que tant us amava i us servia, i d'En Ramon, i dels altres rics hòmens qui són morts amb ells en el camp.

289

I, quan ho haguem cobrat, demanam a don Eixemèn Peres de Tarassona i a don Assalit de Gúdar, i diguérem-los:

—¿No val més la honta [l'afront] que han presa quan no saben partir la terra, que si ho haguéssem fet a pesar d'ells, i que us haguéssem lliurat?

I ells digueren que ens ho agraïen molt, i que n'havíem pres lo mellor consell. I nós diguérem:

— Nós vos mostrarem ara a partir la terra, i farets-ho així com se féu a Mallorques, que d'altra manera no es pot fer: vós baixats la jovada [1]a sis cafiçades [2] i haurà nom jovada, i no ho serà: i, d'altra part, que d'aquells a qui n'havem massa dat, que els torn hom a mesura segons la valor que han.

I ells digueren que ben deiem, i que altra carrera no havíem, i que així ho farien. I nós els diguérem, encara, que demanassen les cartes de les donacions, i nós, segons que veuríem, dar-n'híem [3] a aquells, segons que llur valor seria: i ho feren  i així partí's la terra. I per tal que sàpia hom quan fou presa València, fou la vespra de sent Miquel, i l'any de mccxxxix.

[1] Extensió de terra que  un parell de bous pot llaurar en un dia. Equival a 299,19 àrees.

[2] Extensió de terra que pot sembrar-se amb un cafís de gra = a 24 barcelles. Una barcella és una mesura per a àrids que equival a 1/6 de quartera. Una quartera equival aproximadament a 70 litres.

[3] En donaríem.

E quan haguem estat en Aragó aquell hivern, tornam-nos-en en Catalunya. E nós en Barcelona, vengren-nos novelles que el rei de Tunis venia passar a Mallorques, e se n'aparellava, e que deien que les naus del pisans e dels genoveses e els crestians se prenien. E sobre açò demanam de consell aquells nobles qui eren amb nós, e els prohòmens de Barcelona, com nos captendriem d'aquelles noves que ens eren esdevengudes; e ells dixeren-nos que seria bo que sabéssem la cosa pus certament que no era, que de llonga terra moltes novelles en comptava hom que no eren veres. E sobre uns pleits que havia En Guillem de Montcada amb hòmens de Vic, haguem a anar lla; e, quan nós haguem estat un dia en Vic, e era prop d'hora de mija tèrcia, venc un missatge que ens envia En Ramon de Plegamans, e amb trasnuitada tota la nuit, e dix-nos que noves eren vengudes per cert en Barcelona que el rei de Tunis devia ésser en Mallorques. E, quan oi'm aquestes noves, fom així cuitats com podíem per temor que no ens en vingués desaventura; e disnam-nos un poc, e no fem sinó cavalcar, e fom hora de vespres en Barcelona, e havíem feita gran jornada, e reposam aquella nuit.

I quan haguérem estat a Aragó aquell hivern, tornam-nos-en a Catalunya. I nós a Barcelona, vingueren-nos novelles que el rei de Tunis venia passar a Mallorques, i se n'aparellava, i que deien que les naus del pisans i dels genoveses i els cristians se prenien. I sobre açò demanam de consell aquells nobles qui eren amb nós, i els prohòmens de Barcelona, com nos captindríem d'aquelles noves que ens eren esdevingudes; i ells dixeren-nos que seria bo que sabéssim la cosa pus certament que no era, que de llonga terra moltes novelles en comptava hom que no eren veres. I sobre uns plets que havia En Guillem de Montcada amb hòmens de Vic, haguem a anar allà; i, quan nós haguem estat un dia a Vic, i era prop d'hora de mitja tèrcia, vingué un missatge que ens envia En Ramon de Plegamans, i amb tranuitada tota la nit, i dix-nos que noves eren vingudes per cert a Barcelona que el rei de Tunis devia ésser a Mallorques. I, quan oïm aquestes noves, fórem així cuitats com podíem per temor que no ens en vingués desaventura; i disnam-nos un poc, i no fem sinó cavalcar, i fórem hora de vespres a Barcelona, i havíem feta gran jornada, i reposàrem aquella nit.

E fom a Borriana, e, quan venc que volguem llevar la host, una oreneta havia feit niu prop de l'escudella en lo tendal, e manam que no en llevasen la tenda tro [fins] que ella se'n fos anada amb sos fills, pus [ja que] en nostra fe era venguda. E enviaren-nos les alzembles, e faem-les carregar de pa, e de vi, e de civada, e compram moltons en la host, e vaques, e cabres que havien amenades de cavalgada; e donam-los ració sempre per a un mes de la carn. E eixim de Borriana, e anam a Tortosa, e entram-hi en dos dies, e faem carregar quatre llenys de pa, e de vi, e de civada, e de carn salada pera dos meses, e enviam-los-ho. E, quan nós fom partits d'aquí, anam-nos-en a Tarragona.

I vaig ésser a Borriana i quan arribà el moment que volíem desplaçar la host una oreneta havia fet niu prop de l'escudella del tendal, i vam manar que no traguessin la tenda fins que ella se n'hagués anar amb els seus fills, ja que havia vingut a cercar la nostra protecció. I ens enviaren les someres, i les vam fer carregar de pa i de vi i de civada i vam comprar moltons i vaques i cabres per la host, i els vam donar una ració de carn per a un mes. I vam sortir de Borriana i vam anar a Tortosa, i vam entrar-hi en dos dies, i vam fer carregar quatre carros de pa i de vi, i de civada, i de carn salada per a dos mesos, i els ho vam enviar. I, quan nós vam ser partits d'aquí, ens n'anàrem a Tarragona.

350

E, quan venc passats los dos mesos envià'ns l'alcaid un sarraí qui havia nom Abolcasim e faem eixir tots los de la nostra tenda per parlar ab ell. E ell, quan veé que no hi havia negú sinó nos, dix-nos que l'alcaid nos saludava e que es comanava en la nostra gràcia així com en aquell hom del món qui major cor havia de servir, e d'amar e d'honrar, e que ens enviava a dir per que el teníem assetjat; que bé sabíem nos que son pare li havia manat que a negun crestià del món ni a sarraí non lliuràs aquell castell si a nos no, si ell lo havia a perdre; e que no ell per nos lo tenia, e que ell jamés no el devíem tenir assetjat ni fer mal que faria altra via sinó la nostra. E nos responem-li que ben sabíem per oïda aquelles paraules que li havia manades son pare, mas pus Déus volia que nos fóssem rei del regne de València, e que Xàtiva era lo pus noble lloc que hi fos de València enfora, que ell ho devia voler, car d'altra manera li poríem nos fer bé, si que ell e son llinatge ne porien viure honradament; altra, que el castell de Xàtiva que faïa per nós, car era clau de l'altre regne, e nós no seríem rei del regne de València, si Xàtiva, no era nostra; per què el pregàvem que ell ho volgués, car d'altra manera nos no podíem partir d'aquell lloc tro que l'haguéssem. E, quan ell ho haja feit costar a nós, ell no serà fora de messió que no l'haja a metre en retener, aquell lloc; e seran dos dans, un a nós e altre a ell, e ell pot escusar açò per la nostra amor ab lo benefici que nos li darem, e açò semblarà mills seu que nos li darem, e Xàtiva semblarà mills nostra.

I, fet això, tornam-nos-en al Puig, pel camí de Morvedre; i, quan vam ser a prop de Morvedre, diguérem si passaríem per la collada que és a sobre del castell de Morvedre, i està prop del castell ben bé dos trets de ballesta, i no més; i, els altres van dir que molt millor si passàvem per la vall de Segon. I un cavaller, de qui ara no recordo el nom, va dir que passéssim per la collada, que abans seríem passats que ells fossin reconeguts, i a nós ens semblà que deia el millor.

185

E quan oïren lo Maestre del Temple e de l'Espital que nos havíem Peníscola, a pocs dies venc lo maestre del Temple a Eixivert, e el maestre de l'Espital a Cervera, per ço com nostre pare e nostre avi les llurs havien donades que fossen d'aquells òrdens. E sempre dixeren als sarraïns de dits llocs que, pus nos havíem Peníscola, que els rendéssem los Castells damunt dits, pus carta havien de nostre pare e de nostre avi, e pus, Peníscola era lo pus honrat llogar que fos en aquella terra, e que s'era renduda, que no hi havia honta ne vergonya de render-se. E tantost els renderen los castels, e puis haguem Polpis de mantinent.

E faem tirar lo ballester a una part, e demanam don Pero Ferrández, e don Atorella; e Ferrando Dieç mentre que faïem tirar los altres, acosta's a nós a l'orella, e dixnos:

-Deixats l'anada d'Ares que Morella és gran cosa, e valdria més que la tinguessen moros que don Blasco, que pus ivaç l'hauriets haüda dels moros que don Blasco: e jassia que don Blasco sia mon senyor, vos sots mon senyor natural, e per senyor que pusca canviar quan me volré no lleixaré a vós de dir lo mellor, que emenals que jo em tinc per vostre natural.

E demanam de consell a don Pero, e a don Atorella, e als altres cavallers, com ho farem. E dixeren don Pero e don Atorella, que pus que aquella anada d'Ares havíem emparada que hi anàssem, e puis que anàssem a Morella, e d'aquell camí que ho hauríem tot. E dix Ferrando Díeç;

- Senyor, jo són aquí dels menors de vostre consell, mas que és que us diga negú, a Morella anats, e manats alforrar los peons de Terol e de les aldees, e que us siguen tant com poden, a que lleixen tots los serrons.

E nos entenem, que deïa ço que mellor era, car enans deu hom atendre a les grans faenes que a les menors. E dix-nos que pensàssem de cuitar, que gran carrera havia d'aquell lloc tro a Morella. [...]

-Ea, senyor, què em volets?

E nós dixem:

-Nós vos direm què, don Blasco; vos hi sots, e sots mon majordom, e hom que nós havem molt amat e ben feit, e que tenits terra per nós,  e Déus, segons que vós m'havets enviat a dir, ha us dat est llogar: ara est llogar és tant for e tan nomenat, que jassia que vós merescats tot bé que haguéssets, est llogar no fa null hom del món sinó a Rei; on vos pregam per la naturalea que vós havets ab nós, e pel bé que us havem feit, e per ço com sots nostre majordom, que vullats lo castell per a nós, en tal manera que nós façam tant de bé a vós e als vostres, que tot lo món diga que bon guardó vos havem retut per lo servici que ens havets feit.

137

E eixí ab quatre cavallers que hi havia a una part, e venc a nós quan se fo acordat, e dix-nos;

- Senyor, ¿volets haver de tot en tot Morella?

E nós dixem;

- Don Blasco, ben podets entendre que volem que nós la haja, que a nós fa, e a vós fa l'als que us havem profert.

E ell dix;

- Pus jo veig vostra voluntat que vós la volets haver, e que em proferits tant de bé, que us seguiré, e que em plau que vós l'hajats; e prec-vos d'una cosa: que, pus Morella volets haver, que em façats tanta d'amor que jo la tinga per vós, que ben és raó, que pus jo la us ret, que la tinga per vós mills que null hom del regne.

E nós responem-li que ens plaïa, e dixem-li:

- Pus així és, anem denant don Pero Ferrández, e don Atorella, e Aceit Abuceit, e els altres cavallers, e sàpien com la tenits per nós.

E ell dix que li plaïa. E anam denant ells, e ell dix que nós dixéssem primer, e nós dixem;

- Don Blasco, deïts vós que a vós fa a dir.

E ell dix:

- Senyor, vós me faés carta que, si jo prenia algun llogar de moros que fos meu; però tant és lo bé que vós me havets feit, e el que em deïts que em farets, que bé és raó que, si jo us pusc fer algun servici, que el vos faça; e és ma voluntat, que pus vós volets que aquest castell sia vostre, que ho sia e jo que ho vull, e prec-vos que vullats que jo que el tenga per vós, que major raó és que jo el tenga que null hom del vostre regne.

E nós dixem-li que li ho graiem, e que li guardonaríem lo servici que ens havia feit. E en tant, fermà los genolls denant nós, e féu-nos homenatge de mans e de boca com tenia lo castell de Morella per nós. E nós estiguem aquell dia aquí, e l'altre dia partim-nos-en, e anam-nos-en a Ares, e cobram-lo, e donam als peons per ço com l'havien emblat als sarraïns, tant, que ells foren pagats de nos.

132

E, quan haguem menjat, e era prop d'hora de vespres, venc a nos missatge que peons de Terol e de la frontera havien emblat Ares. E era aquí ab nos don Pero Ferràndez, e don Atorella, e aquest qui venc demanà albixeres per les bones noves que aduites havia. E nós dixem-li que les li daríem. E don Pero Ferràndez no sabia re en aquella frontera. E dix don Atorella;

- Senyor, gran bé vos ha vengut, que molt havets guanyat ui, que entrada és de guanyar lo regne de València.

E nós dixem;

- Així ho vulla Déus.

E ell dix;

- Senyor, no-hi tardets, que Ares és molt bo llogar e molt fort, e podets-lo retenir a pesar de tots quants sarraïns ha al món; e pensats de cavalcar, e no tardets, que jo sé el llogar qual és, e vós veurets-ho quan hi serets, e direts que jo us he dita veritat.

E aquells que romaseren en la nostra terra faeren cap d'Alaçrac; e venc un dia messatge a nós que combatien Penacadell, e que hi paraven algarrades, e combatient-los sovent e menut, a escut e a llança. E nós érem en València, e enviam per los bisbes, e per los nostres rics-hòmens e per cavallers que hi havia que sabien de feit d'armes, e per los prohòmens de la ciutat, que s'aparellassen d'anar ab nós, que vengut nos era messatge que Penacadell combatien, e que hi volíem anar per tal que els en llevàssem; car si Penacadell se perdia, lo port de Cocentaina se perdria, que no gosaria hom anar a Cocentaina, ni a Alcoi, ni a les partides de Seixona, ni a Alacant per negun lloc e seria gran desconhort dels crestians. E, deçà d'Eslida e de Lleó, que hi havien vençuts bé tres mília crestians que els entraven per fer mal, que eren de les partides de Tortosa, e d'Alcanís, e de Castellot, e d'Ortta, e de Vilallonga, e d'Alcanada, e de Vallderoures, e d'altres llogars que eren vilers escampats; que en aquell desbaratat n'havien morts de quatre-cents tro en cinc-cents. E si deçà prenguessen Penacadell, seria gran desconhort a tots los crestians del regne de València. E els bisbes, e els cavallers que hi eren tenien per bo que els acorregués hom.

360

E, quan açò haguem acabat, tornam-nos-en a València, e volguem demanar a l'Azeit lo dret que ens devia donar de Castalla, segons les cartes nostres. E dix-nos don Eixemèn Peris d'Arenós que no ens calia, que ell la tenia, e que ben se'n porien avenir amb ell. E nos dixem-li com ho tenia ell. E ell dix que don Garcia Peris de Castalla la tenia per ell, e que ell la'ns podia render quan que nós nos fóssem avenguts amb ell. E demanam-li qual avinença en faria. E ell dix, que en lo regne de València que en pendria menys cinc tants que no valia aquell lloc. E fo l'avinença aital, quan molt n'haguem parlat, que l'en donàssem Xest e Vilamarxant. E donam-los-li, e en aquesta manera haguem Castalla. E quan viren que nos havíem Xàtiva e Biar, rendes a nos tot l'altre regne que era de

Xúquer tro en terra de Múrcia, amb covinença que nós los havíem feita que els retinguéssim al regne e així haguem-ho tot.