Editorial Selecta (Barcelona), 1984
Lletja com un pecat, la seva cara era com una coca de blat de moro amb un veritable laberint de ratlles que es creuaven en tots sentits; una prominència feia de nas i unes cavitats feien de boca i ulls. Aquests últims, que eren verds, tenien per mares uns parpres sense pestanyes i enribetats de vermell, eren grossos i moguts, i quan es fixaven no mancaven de certa expressió donant a la seva fesomia un aire de bondat que reconciliava amb la persona a desgrat del seu aspecte a primera vista repugnant.
Quantes vegades les meves aficions m'havien portat al bosquet de sota casa seva, sempre l'havia vista treballant com una negra a desgrat dels seus anys, ja anant a la font, ja rentant roba o abeurant els porcs, fent, en una paraula, totes les feines dures i pesades d'una mestressa de pagès.
De vegades em feia pena en veure-la tan afeixugada trontollar amb el pes d'una perola enorme o bé d'un feix de roba que feia més tossa que ella, i li deia: «Padrina, treballeu massa, no arribareu pas a vella». A la qual cosa ella contestava sempre de bon humor: «Ca, no senyor, ho faig per agafar gana», i la infeliç se'n reia.
Altres vegades cantava. La seva veu cascada i rogallosa repercutia dolçament per aquells entorns plens de verdura i frescor, i les seves notes malencòniques caigudes una a una com les gotes d'una aixeta mal tancada, s'estenien, s'engrandien i fins semblava que s'emmotllaven a les circumstàncies d'aquell lloc solitari. Cada soca d'arbre, cada pedra, cada balma era un eco que responia afectuós a aquella veu amiga, omplint entre tots l'espai d'una harmonia estranya i salvatge que a mi m'arribava al cor. Per un contrast singular, aquella dona que sempre responia de bon humor, escollia per esplaiar el seu esperit les cançons més tristes del repertori català. Per exemple, la de la mort de D. Dalmau, la dels Estudiants de Tolosa, i altres pel mateix estil.
El bes de la mort (fragment)
El nostre jove estava adelerat i de gran conquista. Una mascareta, rigorosament tapada, el feia bogejar. Era prima i lleugera com una daina, i quan ballava semblava que no tocava a terra. Anava esporuguida com si temés ésser coneguda, i confessà trobar-se allí sense el consentiment, a les dotze en punt havent de ser a casa seva.
No es necessitava pas tant per encendre els mals instints del nostre calavera, qui jurà seria la seva conquista, animat pels llampecs que, sortits dels ulls de la desconeguda, li regiraven el cervell.
Quan la va veure esmunyir-se pels corredors i escala, sortí en persecució i l'emprengué darrera d'ella per carrers foscos i travessers fins al carreró dels Bous.
Semblava que el vent se l'emportava, i el jove no podia amb prou feines seguir-la. Així passaren per sota les tàpies de l'hort dels Caputxins, creuaren per davant la font dels Clusells i prengueren el camí de Morató fins als Desemparats. Allí es va parar, cansada, la màscara, i es deixà caure en un setial de pedra. El perseguidor, pres pel dimoni de la luxúria, ja no tingué fre per les seves passions, que declarà amb tot desvergonyiment, arrambant-se a la seva víctima, que es feia pregar.
De prompte, aquesta s'arrencà la careta i es llançà en braços del jove, besant-lo a la boca. Un gemec ofegat, comparable només al que exhala l'infeliç agarrotat quan l'argolla li premsa la gola i que sols és perceptible pel botxí que tomba la maneta, sortí del pit d'aquell desgraciat en sentir sobre el seu rostre el contacte d'una calavera. Els seus llavis toparen amb dos rengles de dents clavades en unes genives sense carn, i el seu nas s'endinsà en unes fosses nassals de les quals sortia una fetor de tomba irresistible. Els seus ulls toparen amb una mirada fixa que sortia d'unes òrbites sense globus, i aquesta fou l'última sensació que experimentà en aquest món, puix el seu cos va caure aplomat. Era mort.
Quan els seus companys, que havien observat la maniobra i el seguiren de lluny, tal volta amb igual intenció que el xacal, en el desert, segueix al lleó quan va de caça, és a dir, amb la d'aprofitar-se de les despulles del festí, veieren venir en direcció contrària la desconeguda, quedaren sorpresos, però més s'horroritzaren quan vegeren que aquella elegant dama no era més que un esquelet cobert de seda. En passar prop d'ells els mirà amb una rialla estranya i el seu cos cruixia com un feix de garbons. En aquell moment tocaven les dotze.