Edicions Proa (Barcelona), 2002
Festa de la Cinta
Desitjo que t'enllores com nosaltres
i obligar-te a la força dels meus versos
a tornar a casa nostra per poblar-la.
—Ara que no et tenim
et volem més a prop—.
Sabríem apreciar tots els teus gestos.
Torna, estimada, ni que sigui
un sol instant per dir que ens reconeixes,
que ens esperes, que ens crides.
I sabràs que ens importes,
que et veiem en la llum
—ens falta un rastre d'ombra
que identifique els teus andàmits—.
Per això no és en va que l'invoquéssem,
ni és una bogeria veure't viva
a les portes beates de setembre.
Al coll de l'Alma
Farem com cada dia
el camí que va dalt, al Coll de l'Alma.
Ja no et doldrà l'anada a la servera
—la fadiga del cor que tafaneja
la frígola, l'espàrec i la ruca—
perquè seràs ingràvida.
Com una lluentor
a la posta de sol,
com el llavi de núvol
anunciant vent de dalt,
com la rasa parpella
de la nit constel•lada,
sempre junts: més encara,
perquè et sento en la brisa
que somou la pinassa,
i et contesto en la calma
quan ja dorm el paisatge.
Perquè et trobo i m'habites
com si fos jo la casa
que ha perdut el seu amo
però resta lligada
als seus ritmes —paraules—,
amb les portes que dringuen
com esquelles somortes,
amb els lleus fregadissos
d'uns peus que ja no pesen,
amb la tendra mirada
de la vida que passa.
Volcà de Santa Margarida
He tornat sol —m'ha abandonat la vida—.
Com una font que s'ha estroncat, no parla
—ni canta, ni refresca, ni espilleja—.
He acompanyat les cendres de l'amor
—enamorat encara per a sempre—
ben conscient que el miracle
m'enganya —dret i viu
sobre el tou del volcà—
sota la cendra inerta, sense escalf,
ja soterrada. Fesa
per un llampec la veu, vençuda i fràgil
com una torre forta ja rendida
—com un arbre solemne i solitari—.