Pagès Editors (Lleida), 1996
Al mestre, anys més tard el varen traslladar a l’escola d’Escaldes-Engordany. Abans d’anar-se’n va fer una visita a casa del Josep i mantingué una conversa amb la família. Els digué que el seu noi «apenetrava molt» (sic), que tenia bon cap i que se’l volia emportar amb ell. La proposta els agradà, de manera que li varen buscar dispesa a cal Biscariet, a Andorra la Vella. També va baixar amb ell el Cremat d’Anyós, el seu gran amic de la infància.
Algun cap de setmana pujava a Sornàs, pocs, els altres els passava amb la família dispesera, els diumenges el Biscariet li ensenyava a parar paranys per agafar fagines.
En aquell temps, una de les coses que més cridava l’atenció del Josep era «el cabrer» d’Andorra la Vella. Era un home de cal Rosselló de la Comella.
A la planta baixa dels habitacles del barri antic i de la plaça (on ara hi ha comerços), a les «cases de baixa mà» (sic), hi havia un corral on tothom tenia una cabra per la llet i un ruquet per a la feina.
Al matí, quan el Josep se n’anava cap a estudi, sovint coincidia amb el cabrer, que passava pel carrer tocant la corneta. Els veïns engegaven les cabres a fora, ell les recollia i les duia a pasturar.
Un dia les portava a l’aubac, i un altre dia a la solana del terme. Cap al tard tornava amb el ramat al poble i cadascú recollia la seva cabra. Per aquest servei li pagaven uns diners.
El procediment era més pràctic i més barat que mantenir una vaca. Aquest cas curiós s’esdevenia cap a l’any 1922.
D’Andorra a Escaldes no hi havia carretera, la comunicació es feia pel «camí vell», situat a l’obaga d’Andorra, per tant a l’altra banda del riu Valira i del centre habitat. Varen haver de construir un pont per travessar-lo; el pont anava a Andorra a l’alçada del Fener —nucli urbà desaparegut a causa d’un terratrèmol, el 16 d’abril de 1865.
Un oncle del Josep —germà del seu pare— era l’encarregat de vigilar el pont. Calia amortitzar les despeses de la construcció. Per gaudir d’aquest pas s’havien de pagar deu cèntims per persona i un ral per animal.
Al seu nebot, naturalment, no li cobrava i el Josep tampoc deixava que pagués el Cremat, el feia passar quan el vigilant feia el distret.
—Noi, aquestes sortides no me les facis —li deia l’oncle, en adonar-se’n.
Els joves reien i feien la seva.
El Josep anà a estudi fins als setze anys.
De tota manera el Ventura se’n va servir, de l’euca!
Decidit a marxar, cavalcava dreçat com sempre ho havia fet, si bé aquesta vegada notava un lleu encarcarament al coll. Anava més corbat que de costum.
En arribar a la vall de Sorteny, el sol era rosat i tebi, els vents adormits, l’herba humida estava pigallada de flors i als cims hi havia la presència blanca de la neu.
En veure-ho, el cor del «vell Margarit» bategava amb el cor de la vall. Ple d’essències i de tendrors.
Baixà de l’euca. Els seus ulls, entelats pels anys, se li aclariren un xic. Va somriure amb una alegria incontaminada.
—Ara és quan m’agrada aquesta vall, a l’estiu fa massa calor. Agafaré algunes plantes remeieres per casa. Ens hem quedat sense, dempés de l’hivern.
Amb aquests pensaments, alçà la vista muntanya amunt per descobrir els animals. Va ser endebades, de cop li vingué una nuvolada espessa al cap. Llavors l’abaixà, i a terra vegé com dues grandalles es descabdellaven. Era un home llest i va tenir la certesa que la «seva visió» no era encertada. Per tant, decidí de tornar a la borda. No va poder pujar a l’euca. Caminava davant d’ella, ella el seguia. Tots dos es dirigiren al camí de baixada.
Per sort, un jove d’Ordino, el Marti Vila, anava per aquells paratges i el trobà. El fet que al Margarit li hagués desaparegut el color de les galtes, l’inquietà. El pujà a l’euca i el va lligar.
—Margarit, no estem gaire bé, veritat? —demanà.
—Estic cansat.
—No vos amoïneu. Jo vos portaré.
El Margarit quasi no hi veia. Els seus braços impotents queien a la llarga del seu cos.
Sornàs és un poblet situat a 1552 m. d’altitud. Es troba en un declivi suau i limitat pel conflent que forma el Valira nord i el riu Sornàs a un quilòmetre d’Ordino, cap de parròquia.
Set cases i la petita església dedicada a sant Roc formen el casc vell d’aquest nucli urbà on trobem casa Margarit.
L’hereu i propietari n’és el Josep Font i Fijat, hi va néixer el 5 d’abril de 1908.
Viu sol i és autosuficient. Els parents pròxims ja han desaparegut. A pesar d’aquesta situació a mi no em sembla un home solitari. Té per companys la seva pròpia personalitat, un gat i un gos.
Ens espera. Passem a la sala menjador i ens instal·lem al voltant de la taula, davant de la finestra. Parlem d’això i d’allò.
La casa és vella i senzilla però rica en tradició. Tot és net i endreçat. Del mobiliari, el més rellevant és un moble plater —ben ordenat— i els quadres penjats en les parets —fotografies i records de família.
Mentre ens espera tria tavelles. Les cull a l’hort que té al darrere de casa en un pujolet. Des de sempre està acostumat a conrear-lo al bon temps pel consum de l’any.
Antigament a les planes del Serrat —situat a vuit quilòmetres de Sornàs— s’hi feia blat, sègol, patates i pèsols. Ara el conreu dels cereals gairebé ha desaparegut de les Valls.
Al Serrat, com el seu nom indica, hi ha en la seva llargada dents ben diferenciades i, com a un dels elements naturals de més protagonisme, la llum.
Allà, la claror és primicera, com si en obrir els ulls a la vida veiéssim el món amb una dimensió pura.
A algunes persones els predisposa l’ànim al diàleg íntim.
[...]
Els propietaris de les bordes del Serrat les llogaven a la gent jove de la contrada. N’eren excepció les que llogaren l’una al vell Margarit i una altra al vell Felissó. Ells, amb anys d’experiència, passaven esma del treball dels joves.
Al cap al tard, després de la jornada de treball, la Cabana del Margarit era el punt de trobada. Menjaven i, en renovar forces feien alguna partida tot xerrant. La vetllada durava fins les primeres foscors, no gaire tard. S’havia de matinar el dia següent.