Edicions Proa (Barcelona), 2002
De cim en cim va de Rubió a Pentina,
i, sota Bresca, en Collegats, li ensenya
la rica Argenteria que en la penya
parà algun geni amb enciseres mans.
Cortinatges de tosca i brodadures,
cascades d'argent fos en l'aire preses,
garlandes d'heures en rics calats suspeses,
d'alguna fada finestró diví,
de lliri d'aigua i de roser poncelles,
com ulls closos de verges que hi somien
tot hi és blanc, com los coloms que hi nien,
papallones gentils d'aquell jardí.
Volant als cingles de Montsent, li ensenya
les cascades bellíssimes de Gerri,
i en Cabdella, en Espot i Bessiberri
constel·lacions d'estanys d'atzur i verd:
les tres valls de Pallars, que la calitja
de boirina amb son ròssec emmantella,
li semblen solcs que gegantina rella
a les tres branques del Noguera ha obert.
La fada de Ribes
Adéu, coves de Ribes,
ja no us veuré mai més,
fontana remeiera d'aigües vives,
cistell de flors de Núria
amb faixes de verdor al cel suspès.
Ja el ressò no oiran de ma cantúria
pujant los traginers per lo camí,
i el pastoret que vetlla en la boscúria
en la ribera estesos
mos tovallons no obirarà al matí.
Mai més d'amor encesos
vindran los cavallers a aquella cova
que sols l'amor obrí;
si algú mon niu retroba,
lo trobarà sens mi!
En eixes valls a rellevar ma fama,
vestit de foc i flama
ja ve el Comte l'Arnau;
boscos, soleis, masies que el cor ama,
per sempre adéu-siau!
Canigó (fragment cant IV)
Contornejant la Coma d'Or herbosa,
segueixen la riera de Font Viva,
per una branca de sa verda riba,
escalen la muntanya del Carlit.
Quaranta estanys blavosos la coronen
quaranta estanys de virginal puresa:
en quiscun d'ells amb tota llur bellesa
se miren tots els astres de la nit.
Per què t'amagues, Camprodon fresquívol,
violeta del bosc en ta ribera?;
en ton sojorn d'eterna primavera
no vols que sentin tos suaus olors?
Ribes, i tu, pastora del Pirene,
que en lo Freser véns a mirar ta cara,
¿no vols que vegen ta hermosura encara?;
poncelles, ja us veuran quan siau flors.
Les fades de Roses i Banyoles
Adéu, viles i platges i boscúries,
d'aqueixes endreçúries.
Passà en ales dels somnis il·lusòria
l'albor de nostra glòria,
com passen los meteors que el cel faixen
amb moridora estela d'argent pur;
aixís, vora la mar, pugen i baixen
les serres de Begur.
La de Lanòs
Lampègia
II
Abderraman ho ha sabut,
vol veure si el desfaria,
al crit de muira el traïdor!
vers Catalunya camina;
vint mil homes du de peu,
deu mil de cavalleria;
per davanter va Zeian,
brau adalit de la Síria.
En lo camp és un corser,
en los rius és una anguila,
en lo combat un lleó
dels de sa terra nadiua.
Abú-Nezàh no en sap res,
massa fort l'amor lo lliga;
quina nit tindrà, si dorm!
quin despertar, si somnia!
amb ell dormen sos soldats
dintre lo fort de Júlia-Llívia.
Oh Júlia-Llívia! a tu i ells
l'hora fatal vos arriba.
Ja l'enemic és aquí,
ja té les claus de la vila.
Los defensors són covards,
n'hi ha gran escampadissa;
los uns fugen cap a Llo,
los altres cap a Angostrina.
Quan cau lo roure del bosc
l'aucellada se'n desnia.
Abú-Nezàh fuig tot sol
del duc d'Eudes amb la filla,
fuig sense saber a on fuig,
com un cego sense guia.
Zeian pel rastre els segueix
de moros amb sa canilla;
quan sent a prop sos glapits,
Lampègia plora sang viva:
– Salva't – diu al seu espòs –;
jo sola morir voldria.
– Lampègia, no et deixaré;
primer deixaré la vida.–
S'aturen vora una font,
avui Font de la Regina;
no beuen, no, i tenen set,
massa l'aigua amargaria;
no dormen, no, i tenen son,
ses flors los semblen ortigues.
Allí els troba l'enemic,
a l'espòs ella s'inclina,
com alfàbrega a son test
quan algun peu la trepitja.
Amb sa espasa ell i amb son cos
com amb una ala l'abriga,
deixant ploure sobre seu
colps d'alfang i coltellina,
fins que cau sobre l'herbei
que sa sang ja envermellia,
com esgranall de robins
damunt verdosa catifa.
Si el ferro no ho hagués fet,
lo dolor lo mataria
al veure-se'n emportar
sa enamorada cativa,
la coloma pel milà,
pel porcell la margarida.
En gropa del seu corser,
Zeian la porta al califa,
al califa Abderraman
que al peu del Pirene arriba.
Ell aixeca els ulls al cel
i el nom d'Alà pronuncia,
pronuncia el nom d'Alà:
– La filla d'Eudes m'encisa.
És la flor del Pirineu
en lo ple de sa florida,
és la corona–de–rei,
un rei se'n coronaria.
Serà en l'harem de Damasc
de l'hermosura regina,
la rosa d'aquell jardí,
la perla d'aquella riba.–
A l'infeliç aimador
li donen tomba lluïda
d'un triangle coronat
amb cúpula damasquina,
dins lo poble de Planès,
a quatre llegües de Llívia.
Los vinents escatiran
si és mausoleu o mesquita,
si l'han feta cristians
o moros de Moreria;
mes en la tomba del moro
los cristians diuen missa,
que ja era mig cristià
qui en mans de moro moria.
Lo Rosselló (fragment)
— Aguaita! — diu l'hermosa, i en màgic panorama
obrir veu a ses plantes lo pla del Rosselló
per entre cortinatges de boires d'or i flama,
i ací es veu, com en somni d'amor, prop de sa dama
i al cim de Canigó.
Cinc rius brollen d'aqueixa muntanya grandiosa,
cinc rius d'aigua de gebre, mig perles i mig gel;
de tots amb les escumes lo Rosselló s'arrosa;
aixís sos raigs escampa l'estrella mes hermosa
per los jardins del cel.
Apar una almorratxa descomunal que vessa
per sos cinc brocs de vidre cinc rius d'aigües d'olors;
l'aixeca entre eixes cimes Pirene gegantessa
com quan dintre la plaça, dansant la pabordessa
arruixa els balladors.
La fada de Roses
Que bonica n'és la mar,
que bonica en nit serena!;
de tant mirar lo cel blau
los ulls li blavegen.
Hi davallen cada nit
amb la lluna les estrelles,
i en son pit, que bat d'amor,
gronxades se bressen.
Tot escoltant l'infinit
sa dolça música ha apresa;
n'apar lo mirall del cel,
lo cel de la terra.
Ahir vespre la vegí
com dormia en la maresma,
com dormia cabdellant
escuma i arena.
Los coralers de Begur
coralen dins llur barqueta.
—Coralers, si m'hi voleu,
fareu bona pesca.
Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa;
les fades del Pirineu
me diuen Sirena.—
Quan ells se tiren al fons
jo en sortia amb les mansplenes;
ells trauen rams de coral,
jo aquest ram de perles.
De la Ruscino púnica ne resta sols la torre,
com d'home que en l'arena de vora mar s'ensorra,
traient ja sols lo cap.
Ençà d'eixa columna, pedró de sa ruïna,
una ciutat naixenta no veus? És Perpinyà,
la que li ha pres per sempre lo ceptre de regina.
Doncs jo l'he vista nàixer com d'un reboll l'alzina,
com roure d'un aglà.
Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya es deia,
tement que el soterrassen les neus, parlà a la Tet:
«Oh!, guia'm, tu que hi baixes, al pla que s'assoleia.»
«Segueix-me», el riu contesta, i el llaurador ho feia
per no morir de fred.
Dels bous pren les tirandes i per sa verda riba
segueix lo riu que corre camí del Rosselló;
quan ja vora les aigües del mar la Tet arriba,
diu al bover: «Arrela't aquí, llaura i cultiva,
tos camps regaré jo.»
Com Ròmulus un dia del Tibre en la ribera,
de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla;
allí planta una casa, un camp i una olivera;
ara és ciutat la casa, mur ample la rodera,
lo mur de Perpinyà.
Apar una encantada que, de l'escuma eixida,
mirant-se s'extasia, granívol Rosselló,
i alçant a les neus verges los ulls embadalida,
no sap si amb més belleses i amb més tresors la crida
la mar o el Canigó.
Quan arriben a terra l'aurora hi riu:
a sa claror enrotllen lo fort cabdill,
a qui la sang degota de fil a fil.
Amb la sang, lo bon comte perd lo delit,
mes no perd, no, el coratge de paladí.
Un vell fallaire senya son dors ferit;
per damunt la ferida passa los dits,
cóm si tragués a fora lo mal de dins,
i fent tres creus exclama: —Tall fet, tall vist,
tan aviat guareix-te com jo t'ho dic:
guareix-te en nom del Pare, Fill i Esperit—
Mentre el pastor lo cura, llança un sospir,
alçant a la muntanya sos ulls humits:
—Bon comte —li demana—, ¿vos faig patir?
—De nafres com aquestes, pastor, me'n ric;
dinou mon cos ne duia i ara en duc vint.
No és per mi si sospiro, que és per Gentil,
quan penso, pobre pare!, què fa el meu fill?
—Mirau-la aquí-los diu; i la Portada
contemplen per son geni dibuixada,
la història de la santa religió,
en pedra escrita per la mà de Roma,
una crossa de bisbe n'és la ploma,
n'és lo paper un flanc de Canigó.
Set cants misteriosos té el poema,
set florons que durà en sa diadema
Santa Maria de Ripoll al front;
set cels de pura i divinal bellesa,
la Bíblia al cor de Catalunya impresa,
present, passat i esdevenir del món.
D'aquesta creació dedicatòria,
és sa primera pàgina la Glòria;
en son trono estrellat l'Anyell diví
ensenya obert lo llibre de la vida,
dient a la nissaga redimida:
«Homes ingrats, mirau si us estimí!»
I el llibre els quatre evangelistes miren,
misteriosos animals que es giren
tot estenent ses ales com aucells,
i vint-i-quatre ancians de cap blanquíssim
vora seu van cantant: «Digne es l'Altíssim
d'obrir lo llibre d'or dels set segells».
Segueix de tota gent, tribu i llenguatge
la immensa processó fent-li homenatge,
patriarques, apòstols, confessors;
la verge mostra de puresa el lliri,
lo màrtir la palmissa del martiri
i sota el braç son llibre los doctors.
En son carro de foc se veu Elias
i en històries aprés i profecies,
Moisès, Jonàs, David i Salomó,
atravessa el mar Roig l'israelita,
lluita amb ell lo cruel amalecita
i l'arca volta el mur de Jericó.
De Jesucrist celebren la victòria
la cítara i psalteri de la Glòria
la flauta dolça, el tendre violí;
i el rei profeta, entre vassalls i nobles,
sembla dir-li: «Alabau-lo tots los pobles,
cel, mars i terres, alabau-lo amb mi».
Oliba los esbrina, fil per randa,
de la fe aqueixa mística garlanda,
los mostra aquí sant Pere, allí sant Pau
com de l'Església sòlides pilastres,
sostenint aqueix cel amb tots sos astres;
l'espasa empunya l'un, l'altre la clau.
En la faixa de l'arc que els dos sostenen
en dotze retaulons ses vides tenen
unint-se dalt, als peus del sant Anyell;
quan vius encara anaven per la terra
als vicis i a l'error fent crua guerra,
ja s'unien ses ànimes a Ell.
Jau a sos peus, rebuig del negre abisme,
ferotge drac, lo drac del gentilisme;
a ofegar de ses ires los rebulls
dues àligues baixen a la terra,
i mentre una amb sos unglots l'aferra,
a colps de bec l'altra li lleva els ulls.
Ací els ensenya dos lleons que es baten,
i fers l'un sobre l'altre se rebaten;
un centaure, fugint, los tira un dard,
mes l'home, a qui de monstre la figura
donaren les passions, de tan impura
cadena sempre se deslliga tard.
Domant ja son cavall lo genet destre,
més enllà es veu de ses passions ja mestre;
vestit de cavaller amb los arreus,
a les feres indòmites s'atansa,
i a l'apuntar-los la punyenta llança,
amansides se postren a sos peus.
Davall de tot a Llucifer veu caure
del cel, a Adam del paradís, i ajaure
lo condemnat en llit de foc etern,
nou Laocoont a qui genolls i braços
entortelliga amb sos foréstecs llaços
l'apocalíptic monstre de l'infern.
La paraula de foc de l'arquitecte
fa alçar de terra el colossal projecte,
monstres i sants, cantors i combatents;
los ulls de pedra i llavis se desclouen
aquells arquets de violí se mouen,
i s'adolla la música a torrents.
Té son arc de triomf lo Cristianisme;
al rompre el jou feixuc del mahometisme,
Catalunya l'aixeca a Jesucrist.
Qui passarà per sota aqueixa arcada
bé podrà dir que, en síntesi sagrada,
lo món, lo temps i eternitat ha vist.
La goja de Galamús
Esfloredisses valls de Fenolledes,
adéu,; adéu, desert de Galamús;
també de tes arbredes,
que arrossen aigües fredes,
me trauen los deixebles de Jesús!
Adéu, los de Noedes,
Estany Negre, Estany Blau i l'Estelat,
espills d'eixes pinedes
i d'eix cel de safir immaculat!
Que tristos ara us miro,
tan frescos i rients que us he deixat!
Eixalada
En Aquisgran
Carles lo Many un dia estant
sol de la història
en lo migdia de sa glòria,
en trono d'or,
de ducs i prínceps amb la flor
de tots els pobles,
doblant humils ses testes nobles,
cinc monjos vells
amb pobres hàbits i burells
se presentaren
i amb greus sospirs aixís parlaren:
«Rei adorat
que per estendre son regnat
Déu al món dona,
més que pel ceptre i la corona
gran per lo cor,
oïu, si us plau, nostre clamor.
En Eixalada,
vora el camí de Llívia a Prada,
monjos ahir
teníem temple i monestir,
horta florida,
vells pergamins que el cor no oblida,
llibres de cor
que recaptàvem més que l'or,
altars de marbre,
claustres d'estil feixuc i barbre
on cisell tosc
les feristeles d'aquell bosc
gravat havia;
teníem ampla conreria
on lo pobret
era guardat de fam i fred.
Mes, gran desastre!,
de tot això no en queda rastre;
en un moment
la revinguda d'un torrent
ho ha esborrat
i és com si mai hagués estat!
»Per Eixalada
la nit darrera és arribada!
Al monestir
nos acabàvem d'adormir,
quan l'espetec
nos desvetllava a tots en sec.
Del llit saltam
i a mig vestir al cor baixam.
És la capella,
com ull al cloure sa parpella,
niu de foscor.
Per fer-nos créixer més l'horror,
a la llum vaga
de la humil llàntia que s'apaga,
l'ombra d'Otger
veiem sortir de son carner
signant la porta,
que obre amb un colp de maça forta.
Cinc solament,
cinc la seguim fora el convent
a corre-cuita,
esfereïts prenent la fuita
muntanya amunt.
L'emperador,
mentres eixuga lo seu plor,
aixís contesta:
«Sirvents de Déu, de gran tempesta
sa mà vos trau,
a l'enfonsar-se vostra nau.
Claustre i capella
demà tindreu en la planella
d'envers Cuixà,
ja que, aturant-s'hi, la trià
per son estatge
la d'Eixalada hermosa imatge
de sant Miquel.
Ell encamine des del cel
la meva armada
com un aucell sa novellada.»
Lo monestir
no trigà a nàixer i a florir,
com olivera
del riu Litron en la ribera.
Cel de Cuixà,
de quanta estrella t'enjoià
l'abat Garí,
amb Pere Orsèolo, Marí
lo gran asceta
i Romualdo anacoreta?
Lo Rosselló
no ha vist més gran constel·lació
d'astres de glòria
en lo migdia de sa història.
Los dos campanars
Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n'heu fet, oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soletat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los pal·lis i retaules, l'or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren;
la rosa s'esfullà com lo roser;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posa l'eternitat:
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant, ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
—Caurem plegats —lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.—
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
De puig en puig pel Coll de Finestrelles
s'enfilen de Puigmal a l'alta cima
tota la terra que el meu cor estima
des d'ací es veu en serres onejar:
Olot i Vic, Empúries i Girona,
i allà en lo cor de l'espanyola Marca,
lo Montserrat, de quatre pals com barca
que d'Orient la Perla ens ve a portar. [...]
Per la muntanya d'on lo Segre brolla
van a Toses florit i al Pla d'Anyella
on troba flors la petonera abella
regalèssia balsàmica l'anyell;
i, com jai que per nins se deixa vèncer,
a llur carrossa d'or l'espatlla abaixa
l'Alp gegantí, que una pineda faixa
com cap de monjo un cercle de cabell.
Lo Clot del Moixeró verdós i ombrívol
de sos avets i pins entre les branques
los veu passar, com dues perdius blanques,
de l'estèril Cadí per lo crestall,
on l'estràmpol isard per refrigeri
troba sols, amb lo liquen de l'altura,
les perles de l'aurora i l'aigua pura
de la font regalada del Cristall.
És del Cadí la serralada enorme
ciclòpic mur en forma de muntanya,
que serva el terraplè de la Cerdanya
per on lo Segre va enfondint son llit.
Resclosa fóra un temps d'estany amplíssim,
a on, en llur fogosa jovenesa,
aqueixos cims miraven la bellesa
de son alt front avui esblanqueït.
Avui l'estany no hi és, i alta muralla
d'un castell de titans és eixa serra,
per escudar la catalana terra
fet sobre el dors del Pirineu altiu.
Noufonts, Carlit, i Canigó i Meranges
són ses quatre ciclòpiques torrelles
i son eixos turons ses sentinelles
on encara les àligues fan niu.
Lo vell Puigmal d'espatlla rabassuda
és l'arx d'aqueixa altiva fortalesa,
que en set-cents anys lo sarraí no ha presa,
fent-hi bocins la llança fulgurant.
Prop d'on Cadí amb lo Cadinell encaixa
s'alça el doble turó de Pedraforca;
és del castell l'inderrocable forca,
feta, si cal, a mida d'un gegant.
Les valls d’Ordino i d’Incles són plenes
d’harmonies, de somnis i misteri
als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi,
ala serena de qui cova el món.
A la tèbia claror de la celístia
la lluna uneix la seva blanquinosa,
plugim de fulles d’argentina rosa
que el puig copsa amb la falda de sa vall:
s’abriguen les pinedes adormides
amb aquell vel de calitjosa glassa,
i amb aquells raigs, del llac en l’ampla tassa,
juga del riu l’arruixador cristall.
Vessant-se’l d’un a l’altre amb dolç murmuri,
los tres llacs de Tristany són més hermosos,
Puigdalba i Fontargent més blanquinosos
amb llur brial de neu que mai se fon.