Arola Edicions (Tarragona), 2007
El nucli antic de Cambrils, el més antic, el que se situava dins de la muralla, és aquest: la plaça Espanya i els carrers del seu voltant. A mig matí, en un dia qualsevol, hi ha una tranquil·litat inusual. S'hi pot passejar i s'hi pot comprar sense haver de fer cues enlloc. L'estiu hi passa de puntetes. El temps, també. Sense fer estralls. Les cases del voltant de la plaça Espanya tenen porxos antics. Es veu que abans, en aquesta plaça hi havia un pedrís molt gran on els nens hi anaven a jugar i els avis s'hi asseien a passar les hores. També hi havia l'antic ajuntament i, molt a prop, la casa on va néixer i viure el cardenal Vidal i Barraquer. Antigament, al mig de la plaça hi havia dues fonts que abastaven d'aigua les cases. Les dones anaven a buscar l'aigua per a tot en aquestes fonts. Ara, en canvi, pots seure a la plaça, demanes aigua al cambrer, pagues un euro i et dóna una ampolla d'aigua de plàstic. Els avis d'aquell temps no s'ho creurien.
«Aquell temps» vol dir quan era molt clara la línia divisòria entre el Cambrils poble i el Cambrils pescador. Els «vileros» —els habitants del poble— rivalitzaven amb els mariners, els qui vivien a baix a mar. Parlem de començaments del segle XX. La via del tren sempre ha fet de punt de diferència, de territori de frontera. Els nens es tiraven pedres de banda i banda, a sota de la via. Encara avui es difícil que la gent de mar pugi cap al poble, en canvi és segur que els vileros sempre baixen a mar. ¿Què deu tenir el mar, que sempre hi hem de ser a prop?
Si hagués d'imaginar un lloc on reposa la bella dorment, la que viu al conte, sense cap mena de dubte hauríem d'anar fins al Parc Samà. Un parc declarat històric per la Generalitat de Catalunya el 1992 i una de les millors representacions de la jardineria romàntica del segle xix del mediterrani espanyol. Un recinte tancat per un mur, allunyat de la població costanera, a tocar de Montbrió del Camp i de Vinyols. Un espai de catorze hectàrees de vegetació, únic per les seves especies. [...]
La casa del marquès de Marianao, l'home que es va enamorar de la claror i de la llum del Camp de Tarragona. Ell va decidir construir un espai de recés que li pogués dur reminiscències de la Cuba senyorial dels seus avantpassats. Un projecte que va encarregar a Josep Fontserè, constructor del Parc de la Ciutadella i del mercat del Born a Barcelona. L'acompanyava un jove deixeble, Antoni Gaudí.
Només entrar al recinte, per la part on vivien els masovers, et trobes davant del palau neogòtic, d'estil colonial. La font brolladora que hi ha al davant, et convida a seure i a recollir-te amb un suau degoteig d'aigua. Ahir, a mitja tarda, hi havia nenúfars a punt d'obrir-se i les fulles dels lliris semblava que deien l'enyor de les flors. Peixos petits, vermells, nedaven al voltant d'aquesta font, de ferro forjat, d'estil francès.
[...] Mandariners, castanyers d'Índies, palmeres de diferents classes, cedres altíssims, iuques brasileres, magnòlies, roures i plàtans, ¿quin millor entorn, per fer-se acompanyar?
La bella dorment ha escollit el lloc més especial del jardí per al seu dolç repòs: el llac. L'aigua és un mirall quiet on es reflecteixen netament les pedres ben col·locades que el tanquen i tots els arbres altíssims del voltant. Dins de l'aigua, les tortugues, petites i gràcils, aporten moviment, molt lleu, a l'escena. L'aire que es respira sura. No es pot dir més. Ella sap que hi ha instants de bellesa incalculable que no es poden explicar: o es viuen, o es perden per sempre. És per això que ha triat el racó enlairat del mig del llac, no pas a la glorieta, sinó al costat de l'arbre únic del jardí, d'origen mexicà, el taxodi, de vint-i-dos metres d'alçada, les arrels del qual creixen i viuen dins de l'aigua.
Vés-hi. Queda-t'hi una estona. Dins la calma absoluta, entre les fulles verdes, fines, segur que sentiràs a prop la bella dorment. Arrels a l'aigua i branques al cel. Cap pes no és possible. Les fulles de l'heura que abraça el tronc d'aquest arbre únic tenen forma de cor. Però no ho saben. Ella va quedar dolçament adormida entre el mirall de l'aigua i el sostre de branques escampades. És allí. Sempre hi és. Mentre respirin els arbres i l'aigua hi reneixi.
Cap al tard, quan ja marxava, des de l'escalinata de la casa em miraven els paons. Els colors lluents de les seves plomes, idèntics als colors dels vestits de les dames que van viure allí, em deien adéu. I de lluny, cada cop més lluny, la bella dorment em va fer una pregunta:
—¿On són les flors?