Edicions Destino (Barcelona), 1974
El pare d'Aurora havia estat mariner d'un bergantí-goleta de la casa Rahola que anava als ports del sud d'Itàlia amb peix salat i carregava dogues de castanyer per a les botes de vi del país. Quan aquest tràfec s'acabà, aquell home, que entenia d'oliveres, treballà per a la casa Pont, que tenia tants d'olivars, un trull d'oli considerable — a part un salí de peix, que confità les anxoves més bones que s'han produït en tot aquest litoral i en molts d'altres. Era un home callat, resignat i d'aspecte aclaparat. A Cadaqués, hi he conegut els solitaris més recalcitrants i absoluts que la vida m'ha portat a tractar. Aquell home era d'aquesta classe. Aquell home era un solitari d'una tendresa (amagada) dolça, gairebé deliqüescent. Foren aquestes persones les que per primera vegada m'obriren els ulls i em feren comprendre — fins on les coses es poden comprendre — la tristesa assolellada i indiferent del Mediterrani—la tristesa consolidada, nerviosa o fatigada, frenètica o distreta, d'una profunditat inconscient. La mare era una dona petita, fosca, entortolligada. No callava mai. Sobre totes les coses que anaven passant, hi posava indefectiblement el seu comentari, generalment agut, de vegades tan agut que era incomprensible. Cadaqués li feia por, i, a pesar de la seva xerrameca, no es comprometia mai.
De vegades semblava que aquella persona havia d'estar adherida al grup de dones de Cadaqués que concentraven l'atenció i la crítica popular que sovint era d'una grolleria típicament mediterrània i acusadament catalana. Hi havia la Lídia Sabana, la Manelis, la senyora Maria, que escrivia les cartes per a tots els analfabets i analfabetes de Cadaqués, que eren innombrables. Aquesta persona era intel·ligent, grassa, desossada i molt personal. És una de les persones més indiferents que he conegut. Per ella, el dia o la nit, el fred o la calor, la gana o la sacietat, li eren iguals. No tenia la més lleu idea del temps, de manera que allò que escriví sant Agustí, segons el qual el temps existeix només per a les persones que hi pensen o que el volen definir —cosa que ningú no farà mai— fou la senyora Maria qui m'ho ensenyà. Quan, acabada la redacció de la carta posava el «sin más por hoy», l'analfabet es treia els deu centimets estipulats pel seu treball i els posava sobre la taula. Ara, si no li haguessin donat res, hauria estat igual. Plou? Va bé. No plou? També. En aquest sentit era la persona més moderna de Cadaqués. Els homes i les dones del nostre temps tendeixen a la uniformitat, a la mecanització. La senyora Maria era una dona totalment mecanitzada. Era una simple dinamo — petita, és clar.
Aquelles dones —i d'altres— representaven potser, les escorrialles de l'antic esperit de Cadaqués, que era frenèticament popular (molt lliure de portes endins i adulador de fora estant), crític, burleta, saturat de tota mena de supersticions i de bruixeries i, per a les persones desconeixedores dels topants del dialecte, més aviat inexplicable. Tot hi era fabulós i fantàstic. La Lidia Sabana, que començà essent una bona cuinera i acabà essent una boja d'escassa amenitat, es pensava que era la Ben Plantada. La Manelis tenia una demència fabulosa (sobretot al carrer); era un residu urbanístic dels vells carrers estrets i llòbrecs de la part alta. La senyora Maria escrivia les cartes dels altres amb una admirable facilitat i feia girar la fraseologia de l'amor com si es tractés del seu amor real. S'hi parlava amb una llibertat indescriptible. Hi havia una determinada quantitat de dones pobres que els feien la gara-gara. Se sentia parlar de bruixes a cada moment, com si fossin a la cantonada.
Em passejo, ara a l'hivern, per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l'esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha ni el menor fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdoguer. De vegades, en el curs del passeig m'aturo un moment i giro la vista enrere. La lluna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d'esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L'aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d'un negre lluent. Les llumenetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una clarícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibrada i trista els olivars veïns. De vegades s'alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon —un moment— el somni adormit en l'aigua morta. Un moment —només— i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.
El camí va del Pianc al Llaner. És un camí molt llarg. A Cadaqués tot és gran, espaiós, llarg. No hi ha res esquifit. Un dia vaig entretenir-me a comptar els passos que em calgué fer per a anar del piló del Pianc a la carretera nova de Roses al Llaner: me'n sortiren 1.620. És un camí graciós, curvilini, amb entrants i sortints, que segueix la línia que fan la terra i la mar al fons del sac de la badia. Sobre aquesta línia, de vegades gairebé a plom sobre l'aigua, el poble s'alça adés encastellat i alterós, altres vegades més apaïsat i humil. Moltes cases de Cadaqués tenen, encara, una normalitat arquitectònica perfecta i això potser fa que quan passo per la riba m'envaeix una il·lusió gairebé, diria, inconscient: em sembla que sóc a Itàlia, en un poblet de la mar de Gènova exactament. No sabria pas dir-ne la raó. Ni el color ni l'arquitectura, ni la composició, ni el gust general no són els mateixos. Però la cosa interna, l'esperit, és el mateix. Cadaqués és un poble construït per homes que abans de conèixer Figueres i Barcelona conegueren Nàpols i el golf de Gènova. En tot cas, Cadaqués em remou els pòsits italians de la memòria, constantment.
En aquest temps, la vila sembla morta. En el curs del meu passeig m'he trobat amb un sol home. Les cases de la riba són gairebé totes d'estiueig. Ara són tancades i buides. Si pel Portal entrem al nucli antic de la població, sentirem la mateixa impressió de solitud i de silenci. «Entre tots —diu ara la gent— devem arribar just al miler.» A l'estiu, a Cadaqués, cada any hi ha més gent. A l'hivern, cada any, menys.
Del Portal, pel rastell costerut, hem pujat fins a l'església. Després hem divagat una estona pels carrerons estrets. La sensació que produeixen els pobles mig buits és singular. Per l'escletxa d'una finestra hem vist una mica de llum. En canvi, les tres o quatre cases veïnes no són habitades per ningú. El teulat d'una d'aquestes cases és a terra. Una de les finestres de la casa del costat fou oberta pel vent ja fa algun temps. Ningú no s'ha ocupat de tancar-la... Així, les cases habitades estan rodejades d'un cercle de solitud i de buidor. Hom viu a Cadaqués, a dins del poble mateix, rodejat de cases per tots cantons i els veïns no existeixen. Això produeix un efecte estrany. Una mica de basarda... Passant pels silenciosos, morts carrerons, hom voldria saber quines són les cases que en cas de trucar obririen la porta —quines són les escletxes des de les quals hom segueix, amb curiositat inquieta, el lent passar del foraster—. Però, com és possible saber-ho? Passo, ara un pas, ara un altre, pels carrerons. No trobo ningú. Tot és silenci. La lluna toca els teulats, il·lumina els vidres de les finestres altes, posa una claredat espectral en el mur de l'església. Veig els ulls fosforescents d'un gat en el forat d'una gatonera...
Darrera l'altar del Sant Crist de l'església de Cadaqués hi ha una pedra amb una inscripció que diu així: «Octubre de 1534. Fou cremada la iglésia vella per los moros.» Aquest fou el desembarcament dels germans Arug i Khaird-ben Eddin, coneguts per Barba-roja, que han deixat un record, que encara avui perdura, pel saqueig i incendi de Palamós. Tan dramàtica o més que aquesta acció fou la que els Barba-roja feren contra el castell, que expugnaren, de Cadaqués. La vila quedà en un estat lamentable, i l'acció, que fou portada a cap per vint galeres i cinc fustes, produí terribles estralls en homes i coses. Hi ha un document, sense data, dirigit al senyor bisbe Cortelles, de Girona, per la Universitat de la població, en el qual es demana auxili. La Seu subministrà 500 lliures per a la reedificació de l'església, quantitat que s'hagué de repartir, a l'arbitri del senyor rector, entre els pobres que la reparessin. El senyor bisbe incita, en aquest document, els poderosos, que ajudin, amb diners, a reconstruir les torres i muralles del castell a fi que vos defendere viriliter.
L'església actual, a pesar de datar de finals del segle XVI o de començaments del XVII, presenta belles característiques gòtiques tota ella, a excepció dels dos arcs més propers al frontis. Aquests dos arcs foren construïts per Pere Feliu, mestre de cases de Vilanant, que féu també el presbiteri i l'enllosat pel preu fet de 4.100 lliures, pagadores amb el producte d'un impost sobre el peix que es pescava en aigües de Cadaqués. L'obra de Feliu durà sis anys i fou començada el setembre de 1634. Amb el producte d'aquest impost i el de penes de peix, que es pagaven a l'església d'acord amb el «Llibre d'ordinacions de la pesquera», fou alçada la fàbrica de l'església. Frederic Rahola té raó quan diu en la seva poesia «La meva església»:
L'església del meu poble
la feren els pescadors
treballant els jorns de festa
en bé de nostre Senyor.
Algunes persones solen preguntar-se, encara avui, la causa que Cadaqués tingui una església tan monumental, un altar tan valuós, que consideren desproporcionat al que devia ésser llavors Cadaqués. Aquestes preguntes no tenen gaire sentit, perquè el qui les fa no procura situar-se en l'ambient de l'època que les veié néixer. Aquesta fou un reflex llunyà de l'època de la Contrareforma, moment de fe, il·luminat pel resplendor del concili de Trent. Les més grans baluernes eclesiàstiques d'aquest país — en pobles àdhuc insignificants — provenen d'aquesta època. El mòdul fou la façana de la catedral de Girona. El monument no té gaire qualitat; però té empenta.
Una vegada acabada la fàbrica, fou construït el retaule o sia l'altar major. Aquest retaule, que és semblant al dels Trinitaris de Vic, forma un mig baldaquí sostingut per atlants, coronat per Sant Tomàs, presidit per la imatge de la Verge i adornat de notables relleus i belles figures que s'estenen fins als voltants del presbiteri formant dos alts respatllers d'escon. Aquest altar, impressionant d'inflamació i de moviment, té avui un enorme valor perquè es un dels pocs exemplars d'altar barroc que ens queden, després dels fets vandàlics del 1936. Cadaqués ha d'estar agraït— i el país enter — a les persones que enmig del tumult tingueren l'habilitat, el patriotisme i la valentia de salvar-lo d'una destrucció certa.
La carretera que de Cadaqués va al far de Calanans és un dels llocs més negligits i solitaris del país. Això no vol pas dir que no sigui un dels més bells. La carretera segueix tota l'ala de migdia de la badia. Travessa un paisatge purament mineral, sense vegetació, d'una desolació planetària. Està, però, resguardada dels vents del sud i, de la carretera estant, el paisatge que es veu a nord i nord-est és la quinta essència de Cadaqués. Es veu el pendent d'oliveres, inoblidable, que, baixant dels Bufadors, mor a la punta de l'Oliguera. Sobre aquesta línia, en corba suau, dels olivars verd plata, es veu tota l'ala nord de la badia: els suburbis més fascinadors de la població: la Riba, el Poal, el Pianc, amb la torre de les Tres Creus a sobre, el Vol Nou, la Platja del Ros, s'Arenella, sa Platja Confitera, els Caials, la Punta de l'Oliguera. Sobre aquesta espina baixa de la corba, en remordiment, el molí de Portlligat sembla assegut a la presidència. Es Cucurucuc de s'Arenella és un tascó clavat, fosc i tibant, a la falca del coster.
A part, però, dels encants naturals que la carretera té, presenta, a més a més, els encants decoratius. El camí us porta a la boca de la badia — en certa manera us porta mar endins. Per això sovint us trobeu, tot passejant, amb una mola de dofins. L'espectacle és fascinador. La solitària carretera és bella...
La mar a Cadaqués és tan a mà, té tanta importància, tot hi és tan immers en l'aura marina, que és impossible de no viure-hi els seus espectacles. Aquell que presenciàrem aquell matí d'estiu, tan clar, amb mestraló fresc, a cinc o sis milles fora i llevant de Cap de Creus, fou realment un gran espectacle. En aquells paratges, s'hi està bé amb bon temps, amb el cel net i la llum enlluernada. Però potser l'embarcació era massa petita per al lloc en què ens trobàvem. La geologia del cap es veia tocada d'un baf blavenc que fonia els detalls i els donava un aire de llunyania irreal. La mar del voltant, en canvi, es veia amb un detallisme i una precisió extraordinaris. A dues milles de l'embarcació, les coses semblaven tan pròximes que s'haurien pogut tocar amb la mà...
Dintre d'aquest radi veiérem de cop i volta un enorme vol de gavines i de gavians sobre l'aigua, jugant sobre l'aigua, caient en picat sobre les ones, capbussant-se i tornant a sortir enmig d'un gran batibull d'ales, l'aire ple d'un polsim nacrat que el vent s'emportava — escuma de la mar que el sol tocava i rompia en un fulgor de plata rutilant. Els pescadors diagnosticaren el fenomen més habitual de la parasitologia marina: els ocells—potser eren més de mil—devorant una mola de peix, suspesa al fil de l'aigua. Els pescadors saben que la presència de gavians en massa en un punt determinat de la mar és sempre símptoma de peix viatjant amolat — més o menys dens, més o menys concentrat—, en definitiva símptoma de peix blau (anxova, sardina, sorell, verat, bis), que és una varietat que té, com l'espècie humana, tendència a amuntegar-se.
Amb això, però, ens sorprengué veure, de sobte, una ampliació considerable de l'àrea de devoració i un eixamplament de l'escuma flotant sobre l'aigua, amb l'augment del clapoteig de les onades. Creguérem que el vent havia refrescat i que la mar tendia a avivar-se. La nostra sorpresa fou considerable quan veiérem saltar, entre els xarbots d'escuma, un jove, àgil i afuat dofí, el qual féu, a l'aire, una cabriola tan tensa i tan graciosa que passà, per davant la nostra vista, com una exhalació, una corba de relleu antiga. Després veiérem saltar i capbussar-se molts altres dofins petits, d'un color de plom daurat, regalimants, amb una forca i una agilitat, a les aletes, prodigioses. Ens hi acostàrem i els detalls se'ns anaren precisant. Suposàrem, un moment, que el fet d'acostar-nos dissoldria l'espectacle, però no fou pas així. En un espai de gairebé mitja milla quadrada es produïa una delirant devoració. Hi havia, a la superfície, un banc d'anxova i sardina menuda que marxava a la deriva, lentament. En lloc de dispersar-la en totes direccions, la presència d'un centenar de dofins l'havia convertida en una massa plana de dos pams de gruix, dintre de la qual el peix, lligat i trenat, es movia en un pessigolleig fangós, picat de petites bombolles d'aigua. La marxa de l'enorme mola, marxa molt lenta, venia assenyalada, a l'aigua, per un deixant de color verdós.
Els dofins es movien per les vores de la mola amb llur esbojarrada agilitat habitual. De vegades hi feien una penetració de flanc. Entraven a l'aigua i en sortien, nedaven i es capbussaven sense parar. Cada vegada que llurs aletes ratllaven l'oneig, saltava a l'aire una pols de peix petit que els ocells agafaven al vol. Els gavians, amb llur bec corbat, els engolien amb avidesa insaciable. De vegades els en quedaven de penjats a banda i banda del bec i semblava que portaven un bigoti caigut. Els dofins se'ls devien empassar a grapats, però, com que aquests animals tenen el tall de la boca a la part de sota el cap, era difícil de veure'ls menjar. Feien la impressió de jugar en un medi que els divertia enormement, que els fascinava. L'aigua bullia. Dofins i gavians feien un xarboteig frenètic, que, afegit a les crestes d'escuma de les ones i a l'alegria del vent fresc, creava com una gloriosa exaltació de l'aire i feia una enorme taca de metall en ebullició, fulgurant. El sol es bolcava, a sobre, encegat. Ens hi anàvem acostant lentament, amb el motor parat, pensant sempre que la nostra presència podria ésser inoportuna a la devoració — o sia a l'harmonia universal. Però, sens dubte, perquè tots els elements estaven obsessionats en el paper que representaven, la nostra embarcació no fou entrevista ni quan arribàrem a tres palangres de l'escenari.
Així, ho contemplàrem tot a pleret una bona estona. Els pescadors, que al començament havien llançat uns crits de joia, s'havien anat calmant de mica en mica, potser perquè pensaren que en la vida passen coses molt semblants. A la fi, quedàrem tots callats i entristits, sens dubte perquè l'home és un animal sentimental.
Però de sobte, com una escopetada — vint o vint-i-cinc minuts després d'haver-nos-hi acostat — es produí un cop de teatre. Veiérem emergir de l'oneig la silueta d'un dofí meravellós i com s'elevava verticalment, cosa singular i desusada, i després, en el moment de deixar-se caure altra vegada a l'aigua, veiérem com apareixia a la superfície una forma monstruosa com un escull negre, el qual se situà en la vertical de caiguda del dofí. Quan aquest arribà a flor d'aigua, la forma monstruosa s'arquejà un puní i donà a l'animal una enorme i seca trompada. El dofí féu un salt nerviós i després caigué flàccid, com si hagués quedat romput de l'espinada. La darrera cosa que se li veié fou la cua, morta, submergint-se en la mar. Els pescadors assenyalaren la presència de la roassa o peix molar en aquelles aigües. La roassa es cruspeix els dofins com aquell qui menja un préssec; amb la mateixa facilitat que els dofins es cruspeixen els déntols o les orades o els verats; amb la mateixa facilitat que els gavians floregen els residus de peix blau que deixen els dofins, goludament, obrint amb el bec les entranyes verdes fins que els cau el peix de la boca, com si portessin un bigoti mústic.
El cicle parasitari estava tancat. La roassa es menja els dofins; aquests, el peix blau amolat; la sardina i l'anxova devoren quantitats immenses d'éssers vivents del món de la mar. El peix gran es menja el petit —com Spinoza demostrà more geometrico. No és necessari que us digui, però, que l'aparició de la roassa dissolgué l'espectacle. En un moment la mar quedà despoblada de peixos i d'ocells i tornà a la seva monotonia solitària.