Editorial Moll (Palma), 1990
Saps, penses, ho saps i t'ho penses, que matant-me era de l'única manera que es Salt de s'Aigo podia ser teu. Ho saps. T'ho penses. I t'equivoques!
Perquè el que no saps, el que no te penses, Martí, l'amo en Martí, l'amo en Martí de Retana dels collons, fill d'una valenta puta, l'amo en Martí de Retana assassí, el que no saps ni te penses és que jo, en morir-se mon pare, que està ben fotut i ja hauria de ser mort per a no patir més que així com viu no és viure ni és res, idò tot d'una que es muira, el que no saps ni te penses és que possiblement el t'hauria tornat es Salt de s'Aigo. Sí, segurament el t'hauria tornat. El t'hauria tornat, segur: els comptes ho eren! Hauríem fet un barat o una compra i una venda, ens hauríem entesos, hauríem clos la barrina, vaja!
I és que en el fons de mi mateix, amb una mica de vergonya, clar, consider que es Salt de s'Aigo és de Retana, és teu i ben teu i entenc i comprenc que Retana ha de ser, toca ser, Retana sencera, sense mòsses, sense osques...
Estimant-te a tu com t'estim —vatua el món no poder-te avorrir!— és ben natural que també estimi Retana, no ho trobes?
Després de tot, a mumare ja li donares molta satisfacció pujant-te com et va pujar amb la llet del seu pit esquerre...
I mon pare ja ha gaudit molts d'anys el que ton pare no el pogués tombar...
De manera, Martí, que m'hauràs mort debades.
Tendràs es Salt de s'Aigo amb la meva mort, l'amo en Martí de Retana, però en lloc de servir-te d'alegria com t'hauria pogut servir, et servirà de remordiment mentre visquis.
M'hauràs mort debades!
Perquè sé que em faràs matar.
Ai sí, que me mataran!
Ai no, que no vull morir!
La guerra, la guerra que per la península sabien moguda des de feia gairebé una mesada, s'havia estesa fins aquí mateix, era arribada a Mallorca: al Port de Manacor, de matinada, hi havien desembarcat els rojos...
—Els rojos?
...els rojos. Ben a prop de ca nostra, ja ho veis: es Salt de s'Aigo només està a quinze quilòmetres del Port...
—Oh!...
...Des de Manacor, voluntaris, la majoria senyors, eren partits a defensar les seves cases ran de mar, la pàtria, asseguraven, en perill de perdre's...
—Quina pàtria?
...Els rojos ja eren per les Coves dels Hams.
—Idò no han pres de cap aquí...
No, avançaven cap a Manacor pel camí més directe. Prendre per la carretera que uneix el Port de Manacor amb el Port de Felanitx i, en arribar a Son Fortesa, voltar pes Rafal, Taiet, Son Toni Mas, Son Pou Fondo i sa Cabana, hauria estat fer molta voltera. Per tant, de moment, els rojos no passarien per Retana, és a dir, ni pes Salt de s'Aigo...
Això i no res més eren aquelles cinc dones que passejaven en un camió els triomfadors, la gent de la llei i l'ordre, de fermes creences religioses, això i no res més eren aquelles cinc dones que lluïen insultantment quelcom tan digne de millors braços com és la insígnia de la Creu Roja. Roja d'un roig que no té res a veure amb el roig dels rojos.
Aquelles cinc donotes havien vingut amb el ramat de lladres que havia desembarcat al Port de Manacor pretenint conquerir Mallorca, la Mallorca immortal, la Mallorca dels Reis Catòlics. Què, els Reis Catòlics: la Mallorca de Don Pelayo! Perquè la del rei En Jaume I no fou altra cosa més que pura circumstància: en realitat era el buf, l'alè màgic que venia des de Covadonga qui empenyia les naus dels catalans!
Exactament igual que ara que també pretenien tornar conquerir l'illa un altre pic, aidats pels russos i els txecs i els hongaresos que ja em direu quines feines tenien per aquí! Endemés, i a part, de no tenir aquests estrangerots l'atractiu del Comte Rossi o d'en Ciarotti, el tità de l'aire, sense més anar més enfora, un comte i un aviador que venien d'Itàlia, la pàtria del catolicisme, dels Papes, sempre tan ben avinguts, de la cristiandat i, en nom de Crist, avió ve i avió va i rojos morts com formigues i rojos tornau partir de cap a ca vostra, si podeu, de cap a les neus i els freds i els assassinats, a menjar-vos els infants torrats! I deim si podeu, perquè si vos agafam hi fareu pell tots!
Com aquestes cinc prostitutes que, després de passejar-les pertot per a més insult i afronta, perquè el poble, el sofert i màrtir poble nostre, s'esbravi insultant-les com mereixen, després de tenir-les fermades enmig de sa Bassa, contra la paret del Rosari, perquè les vegin i les menyspreïn i els escupin a la cara, si cal, després d'un dia que, si visquessin, no podrien oblidar mai i, potser, encara que ho dubtam, els serviria per a penedir-se dels seus malifets, després de tot això, dur-les on toca, a Son Coletes i acabar amb elles amb uns tirs que homes vertaderament patriotes i temorosos de Déu els tiraran amb gust, fins i tot amb regust!
No sense que abans, en mancaria d'altra! el senyor rector els demani si volen confessió i si s'hi neguen, que s'hi negaran, dar-los la benedicció.
Tal i com pertoca als que actuen en nom de Déu Nostre Senyor.
Amén.)
El que ell, Don Baltasar, no s'esperava mai, el que ell, Don Baltasar, no s'hauria atrevit solament ni a somiar, el que ell, Don Baltasar, mai no havia ni sospitat és que Retana...
—Serà per a vostè, Don Baltasar.
—Què? Per a mi?
—Bé, millor dit, per a l'Església.
—Per a l'Església?
—Vostè en serà usufructuari mentre visqui. Llavors, passarà a ser béns de l'Església
—Però Miquelet, fill meu...
—Mon pare ha mort com ha mort. I a mi la seva heroica mort m'ha fet tant i tant de mal, que és que no puc, Don Baltasar, no podria enc que volgués, seguir aquí, a Retana: pertot veig, veuria, sempre, mon pare!
—Això ho comprenc...
—Vostè sap i coneix la meva vocació..
—Fa estona, sí...
—Ha mudat una mica, a dir ver.
—En quin sentit?
—El que vull és ser ermità.
—Ermità?
—Sí. Dedicar-me a la meditació, al sacrifici, a l'apropament a Déu vivint, estant, més amunt, a una ermita, sense luxes, treballant i resant, resant i estudiant, meditant i resant. I tractant d'oblidar el món i les seves temptacions... Ho entén, m'entén, Don Baltasar?
—Sí, sí. I ho trob admirable! Ets un escollit del Senyor...
—Aniré a Sant Salvador de Felanitx...
—Tan a prop?
—Per això: d'allà es veu Retana.
—Patiràs! Pentura un altre lloc més lluny te doldria menys...
—És la penitència que m'he imposada.
—Ja, ja.
—Vol servar Retana, mentre vostè visqui, per la memòria de mon pare?
—Fill meu...
—Accepta la meva proposició, Don Baltasar?
—També serà la meva penitencia...
—Demà anirem a cal notari.
—Com vulguis...
—Ah! Don Baltasar, a l'edat que tenc estic a punt d'entrar en quintes, i estant en guerra...
—Ho arreglarem! Ets fill d'un heroi, d'una nissaga indiscutiblement catòlica, creient, addicta als que lluiten per salvar la Pàtria i l'Església, per a la qual, tu renuncies al món, ho deixes tot. Ho arreglarem, no passis ànsia, Miquelet, sí és necessari aniré a Ciutat a conversar amb el bisbe. Ho arreglarem.
—Gràcies, Don Baltasar. I, si també pogués esser, un darrer favor...
—Digues, veiam...
—M'agradaria que en Tomeu seguís estant sempre a Retana...