Editorial Moll/Ajuntament de Lloseta - 1986 - Palma
Seguia el relat contant com l'arribada del tenor a Manacor havia coincidit amb els funerals d'una antiga núvia seva, Isabel, la filla d'una família benestant de la ciutat, a qui els pares havien fet rompre el compromís quan Bartomeu Massanet decidí anar-se'n a cantar fora de Mallorca. Isabel, casada amb un pagès ric, havia mort de resultes del primer part. L'arribada de l'Àngel Massanet a l'església és descrita seguint el to romàntic de la narració: «El tenor, altíssim, vincladís, la tibant empenta dels vint-i-nou anys tot vestida de blanc, enfant gaté dels millors teatres del món, era gairebé un crit entre el dol del gran temple. Caminà fins al costat de l'altar major i la gent tota, de sobte, se n'adonà de la seva arribada...» Aleshores, l'Àngel començà a cantar un fragment del Rèquiem de Mozart que és descrit com el més esperançador i civilitzat cant per a la mort, un cant que «anava espargint-se per cada racó de les capelles, per la nau i pels creuers fins a tocar les voltes i fer tremolar la claror dels vitralls com si també el sol sentís la tristesa...»
El relat ens assabenta a continuació que, passats tres anys, que és el temps que ha durat la llarga gira, Bartomeu Massanet ha signat un contracte per cinc anys més que el farà actuar per Cuba i els Estats Units. De nou ha vengut a Manacor; aquesta vegada per recollir la dona i el fill, que ja té sis anys i sols no coneix el seu pare.
La gent es moria de qualsevol cosa, però la tisi, coneguda com la "calentura lenta", causava estralls. El nombre de persones censades a Mallorca era de dues-centes nou mil seixanta-quatre, i el nombre de manacorins censats a finals de 1860, entre la vila i fora vila, era de 12.590.
«La vida al Manacor d'aquella segona meitat del segle XIX era lànguida, callada i pietosa, sense més horitzó que el de la seva breu geografia», escrivia mossèn Antoni Mascaró als seus diaris. «Gairebé tot era quietud i no existia altra ambició que no fos la terra. S'anava a Palma dues o tres vegades en la vida, es guardava blat fins que brostava el de la collita de l'any següent i els dols duraven cinc anys. Les quaresmes eren inacabables i els còmics, amb els seus somriures i els seus diàlegs llibertins, arribaven una vegada a l'any. En tot el poble hi havia un piano i als cafès es comentaven les seves característiques. Les dones es casaven als catorze anys i tenien un caramull de fills dels quals una part es morien els primers dies, una altra part anava al camp i algun d'ells als convents. Es parlava de Cuba i Filipines com de terres meravelloses, quasi de faula, i cada manacorí, en el fons, era tradicionalista, familiar i religiós.»
Pel que contava Antoni Mascaró en els seus llibrets, els tres amics havien anat a l'escola primària de ca les Monges Terciàries, situada a Sa Bassa, de Manacor, que era alhora una escola i un lloc on cuidaven malalts. Més tard, assistiren al Colegio de Segunda Enseñanza, que el mossèn situava al Convent. Després, Miquel Font i ell havien obtingut el títol de batxillers al Colegio Ramón Llull, que no s'especificava on estava emplaçat. En canvi Bartomeu Massanet havia fet el batxillerat —o quelcom equivalent- a Ciutat, on també hi havia obtingut el títol de Mestre d'Ensenyament Elemental.
Miquel Font era, també, l'ànima de la part musical de les festes de Sant Domingo de Manacor. Cada any, el 4 d'agost, després d'una missa solemne i després que els moretons ballassin davant S'Alicorn de Sant Domingo, es feia un concert damunt un cadafal col·locat davant el Convent. Treien un piano i s'interpretaven peces d'òpera i altres cançons. Record que l'any 1873 —l'any que vaig ingressar al seminari—, Bartomeu Massanet, acompanyat al piano per Miquel Font, cantà un fragment d'una sarsuela popular i tengueren un èxit apoteòsic.
Les façanes del carrer Major i del carrer de l'Infant s'adornaven amb murtra, heura i pi. A cada extrem d'aquests dos carrers, s'aixecava un arc fet amb les mateixes herbes dels ornaments. El carrer Major estava il·luminat a la veneciana amb molts de fanalets, i fixaven creus i rètols a les façanes de les cases. Després, a la nit, Miquel, demostrant una energia insòlita en ell, organitzava el ball, que solia durar fins a les onze o les dotze de la nit. Acabat el ball, s'amollaven focs artificials molt vistosos que tancaven la diada. Tots aquests actes estaven animats per una gran gentada que omplia la placa del Convent i els carrers dels voltants.
La diva francesa, l'Àngel Massanet i el baix Riera sortiren a fer la cerimònia de les capades; la gent de la plaça, amb una gran ovació, demanava un encore. Bartomeu xiuxiuejà un títol i Dionísia començà la introducció de Lontano, Lontano, del Mefistòfil. Aleshores, el tenor Massanet sortí al balcó altra vegada abraçat a Emma Calve i, ja convertit en Faust, començà a demanar-li a Margarita que fugís amb ell lluny, molt lluny. El tenor i la soprano, Faust i Margarita, al balcó de la casa de la plaça, feren delirar el poble de Manacor. De sobte, en el moment precís en què el maligne Mefistòfil —que havia acompanyat Faust a la presó on Margarita esperava la mort— hauria de dir als dos amants que en fessin via perquè el botxí s'acostava, es va sentir un cop terrible que ressonà dins la cambra i provocà un silenci espès de la gent. Dionísia Goula, després de suportar tota la nit les mirades de complicitat entre el seu espòs i la diva francesa, no havia pogut aguantar més, i amb un cop sec de gelosia i d'impotència havia tancant de manera violenta el protector del teclat de l'harmònium interrompent el duet. Un harmònium que el seu estimat espòs li havia regalat en senyal d'amor i fidelitat, uns preceptes que jo, Antoni Mascaró Riera, amic íntim de Bartomeu Massanet, puc certificar que moltes vegades no acomplí.
Dionísia, tímida però desesperada, sortí al balcó decidida a fer alguna animalada. Els polsos li martellejaven. La desolació emanava d'aquell rostre preciós de vint-i-un anys on unes petites arrugues al front parlaven de les peripècies per les quals havia passat i de les sensacions més íntimes i més fortes que havia experimentat amb aquell home femeller que, una vegada més, li tacava l'orgull. Dubtà uns segons i llavors, amb un gest melodramàtic manllevat de les heroïnes d'òpera que tant agradaven al seu marit, pegà tirada a la brusa blanca amb randes que vestia, deixant al descobert els seus pits magnífics, drets i tibants, que el poble, torbat, contemplà en silenci. Amb l'estirada s'havia romput el collar de dues voltes fet amb els duros d'or que li regalaren a Bartomeu Massanet quan cantà als funerals d'Alfons XII, i un enfilall de monedes redolava carrer en avall dringant enmig de la nit. Miquel Font, amb un xal de seda, cobrí les espatles i els pits de Dionísia Goula, la dona que estimava en silenci, i se l'endugué cap a l'interior del pis. Guillem Nadal Servera, aleshores batle de Manacor, que assistia a la vetlada musical del tenor, dirigí unes paraules a la gent, que començà a retirar-se educadament. La festa s'havia acabat.