Editorial Selecta (Barcelona), 1980
El primer interior de llibreria que vaig conèixer fou el de l'Española, de la Rambla del Mig, als baixos de l'Hotel Orient. M'hi va portar el meu pare, que a la segona desena del segle col·laborava a «L'Esquella de la Torratxa», periòdic que amb «La Campana de Gràcia» era cuinat i administrat en aquella tenda. Tenda de dimensions molt reduïdes, sense cap més seient que el reservat en exclusiva a Santiago Russinyol, el déu de la casa, que diàriament i en caure la tarda hi tenia la seva tertúlia. Probablement, allí jo el vaig veure per primera vegada, amb la seva barba que li rossejava l'escalfor de la pipa. A la Librería Española recalava, quan venia de Mallorca, Gabriel Alomar, que era l'altre gran home de «L'Esquella», tan identificat amb el setmanari i amb el seu editor, que aquest àdhuc l'estatjava a casa seva, al pis del carrer d'Escudellers. També Gregorio Martínez Sierra, si es trobava a la nostra ciutat amb la seva companyia de teatre, amb Catalina Bárcena d'estrella, freqüentava la Librería Española. Si no comptava Russinyol amb cap d'aquests interlocutors il·lustres, conversava amb l'amo i amb l'administrador del negoci, Josep María Burgas, poeta festiu sota el pseudònim «Mayet» i saineter remarcable. Una comèdia seva, Gloriós Sant Medir o la Colla dels Tibats, assolí un gran èxit. La reunió, segons les èpoques, es completava amb els redactors i els dibuixants de torn de «L'Esquella» i de «La Campana» que de la mateixa manera que apareixien, desapareixien, queixosos del tracte econòmic que els donava el propietari de les publicacions i de la llibreria, n'Antoni López i Benturas. Un cert temps, per exemple, vingut de Girona, va treballar a «L'Esquella» Prudenci Bertrana, que en les seves memòries ha traçat un retrat més aviat àcid del senyor López. L'acusava de retribuir malament als escriptors, de pagar-los amb parsimònia...
—Vols que t'expliqui un conté jueu? —solia dir l'humorista Àngel Ferran—. Doncs bé, vaig a cobrar a can López.
L'època del cuplet no és ben bé la meva. Quan amb la clau i el duro a la butxaca vaig irrompre en els medis frívols, el cuplet havia ja perdut molt del seu llustre. La cupletista havia deixat de ser un personatge mític, l'encarnació del mal, la perdició dels caps de casa. És a dir que els records més vius que de les cupletistes conservo corresponen a la meva infantesa, quan els periòdics i les converses anaven plens de les dites i les fetes de la Chelito, de la Goyita, de la Niñón, de l'Adelita Lulú i d'altres estrelles del gènere.
Molts cops, estrelles fugisseres. En altres casos, astres de fulgor permanent, com per exemple Raquel Meller, la Raquel, a seques, com se l'anomenava correntment. Fou una persona amb llegenda. En els seus darrers anys jo la veia pels meus barris, solitària. Ningú no hauria dit que aquella dona xaruga, mal pentinada i mal vestida, amb els peus estrafolàriament abrigats amb uns mitjonets, que prenia un cafè amb llet al bar Bauma del xamfrà de la Diagonal amb el carrer del Rosselló, ningú no li hauria sospitat un passat d'artista gloriosa, que havia fet tronar i ploure a tot el món. Vivia en un àtic gairebé sobre el cafè, sense cap més companyia que la dels seus gossos i la dels coloms que acudien en quantitat al terrat atrets per les veces que la mestressa, generosament, els espargia.
Una vegada vaig trucar a la seva porta, amb un pom de violetes. En agafar les flors, va cantussejar el famós cuplet. Va destriar del pom una violeta i me la va posar al trau. Puc ufanar-me que hagués cantat un dia exclusivament per a mi una de les cançons que més van contribuir a la seva celebritat. Poc abans l'havien ressuscitat artísticament els Vienesos, incorporant-la a una de llurs revistes. El director Arthur Kaps, que tingué la idea, em deia:
—Tothom m'aconsellava que no m'emboliqués. «És una dona intractable», afirmaven. Doncs bé, es porta com un àngel i no he tingut amb ella ni el mes lleu incident.
Devia ser la serenitat filla dels anys. En la seva jovenesa, la Meller semblava inseparable de l'escàndol. Els seus cops de geni alimentaven les seccions de potins de la premsa. No tenia pèls a la llengua i manifestava rotundament les seves opinions. Recordo que un periodista va preguntar-li quina actriu admirava més i ella va respondre, sense embuts:
—Raquel Meller.
Naturalment que per aquells dies tenia el món als seus peus. Era rica, admirada i festejada a tot Europa i a Nord-amèrica. A Barcelona no se la veia ja gaire, però l'absència no havia escrostonat ni una mica la seva anomenada. Una de les discussions clàssiques de les nostres tertúlies era l'edat de la Raquel. Quants anys tenia?
El darrer dia de l'existència del Suís —30 de març de 1949— va entrar al restaurant a l'hora de sopar un dels seus clients habituals.
—Avui serviu-me a dalt —ordenà al cambrer.
L'home va tancar-se en un dels salonets de l'entresol. Perquè no el veiessin plorar! Quaranta anys de menjar en el mateix restaurant justificaven un comiat pesarós.
Un altre concurrent al Suís que no s'ho sabia acabar era Paco Ubach, de Terrassa, que presumia de ser el degà de la clientela. Per espai de mig segle va baixar diàriament del seu poble res més que per anar al Suís. Coneixia la casa més bé que 1'amo. Tutejava tota la dependència.
I quan entrava i sortia de la casa, en caminar per la Rambla, Paco Ubach, amb el seu galant i autumnal senyoriu, semblava captar els darrers reflexos d'una època extingida ja aleshores: la de l'Edén, del Palace, de l'Alcázar, de l'Excelsior i, naturalment, del Suís.
Barrat ja el cafè. Paco Ubach vagarejava els primers dies pels pòrtics de la Plaça Reial, fins que el sereno, piadós, obria un parell de dits la porta perquè tragués el nas a la sala deserta. Des del llindar, Ubach sostenia una conversa muda, amorosa i planyívola, amb els miralls polsosos, els llums apagats, les cadires apilotades damunt les taules...
Amb el senyor Ubach vam evocar moltes hores del centenari cafè, especialment les coincidents amb el seu període més brillant. I quan ens fallava un nom, una cara o una circumstància, demanàvem ajut a Miquel Matas, l'amo de la casa, que tancada ja aquesta al públic va invitar-nos a una pòstuma consumació. Com si diguéssim als funerals.
No és qüestió de traçar la història del Suís, sinó simplement de deixar constància de la identitat i dels fets de diversos dels seus parroquians.
Pel cafè-restaurant Suís va desfilar literalment tot Barcelona. Resultaria empresa agosarada fer un inventari de la clientela. Gairebé seria més senzill trencar-se el cap pensant «qui no anava al Suís». I de trobar-lo, segur que es tractaria d'un qualsevol. Per poca significació que un barceloní tingués en la política, en la Borsa, en les arts, en els negocis o senzillament en la disbauxa, segur que en una ocasió o altra s'havia recolzat en les tovalles del Suís.
Fa uns anys, tot just acabada la guerra, vaig ser testimoni de com el drapaire desembarassava els vetustes i solemnes locals que al carrer d'Escudellers havia ocupat la Banca Arnús. Entre les relíquies que sense cap mena de mirament anaven a parar al camió, figurava l'estàtua en bronze de don Evarist que, de mida natural i amb levita, centrava el hall de l'edifici, com tutelant aquella constel·lació de finestretes.
La Banca Arnús era a tocar el Borsí, i no pas per atzar. En projectar-se la casa del segon, hom es proposava bastir-la a la Rambla dels Estudis. Però, Evarist Arnús, delitós de tenir-lo a la vora del seu banc, influí perquè el Casino Mercantil (que era el nom oficial del Borsí) es domiciliés a la placa de la Verónica. Amb Arnús, en els ambients financers de l'època feien la llei els Girona, marquès de Comillas, Salamanca i altres il·lustres capitans d'empresa. Fou la Banca catalana, en virtut del seu negoci, la més entusiasta propulsora i mantenidora d'aquella avui extingida Borsa paral·lela funcionant sota l'ensenya de Mercat Lliure de Valors.
No anant els nens de bolquers al teatre, vaig privar-me d'admirar la immensa Margarida en aquest gènere atrevit i picant [el vodevil]. Però, persones que sí que la van veure i que hi entenien, m'han assegurat que brodava les interpretacions.
—La Xirgu actriu excel·leix en els dos extrems: la plagasitat i la tragèdia —em deien.
L'exemple del Nou, el riu de moneda que li entrava per la taquilla, estimulà altres empresaris a provar el vodevil. Al teatre del costat, l'Apol·lo, una altra molt bona actriu, Emilia Baró, hi va estrenar un títol cèlebre, Ocupa't d'Amèlia.
Però, Margarida Xirgu fou al Paral·lel un ocell de pas. En canvi, Josep Santpere hi va restar i se'n va cenyir la corona. Emperador del Paral·lel, amb títols més legítims que no pas Alejandro Lerroux, que ha passat a la història amb aquest sobrenom. I el palau imperial de l'actor fou el teatre Espanyol, on va romandre-hi una pila d'anys, capitanejant una companyia reblerta d'actrius i d'actors de molt ganxo, amb mèrits cada un d'ells per a ser cap de formació: Visita López, Assumpció Casals, Enriqueta Torres, Pepita Valero, Pep Bergés, Pep Alfonso, Alexandre Nolla, Giménez-Sales, Arteaga, Zenon, etcètera. I Rosita Hernáez, és clar, l'esposa de Santpere, amb honors de primera dama.
En el cartell alternaven comèdies fulletonesques, sainets i vodevils. En alguna ocasió, Santpere, que de jove havia cantat de baríton, se sentí temptat per la comèdia musical. Una obra amb música, La reina ha relliscat, fou un dels èxits fabulosos de l'Espanyol. Si convenia, la companyia feia tots els gèneres, però el vodevil era la clau de volta del negoci.
El Pompeia era a la cantonada del carrer Nou amb el Paral·lel. A l'escenari se succeïen cupletistes picaresques i flamenques, gèneres peculiars del tronat music-hall local. Persones, el mal de les quals no volia soroll, veien l'espectacle des de les encofurnades llotges, amb l'amable companyia de les «artistes» sotmeses al règim de l'alterne, que consistia a fer consumir el màxim de xampany a la parròquia. Mentrestant, la concurrència del pati de butaques la integraven majoritàriament obrers i dependents, a part d'algun vell verd assegut a primera fila.
Doncs bé, en aquesta democràtica platea, concretament en una butaca de la darrera fila, el diumenge dia 12 de setembre de 1920, quan s'acabava la funció de nit (el rellotge de la sala va restar paralitzat a les 12 hores 18 minuts), va explotar una bomba. El pànic s'emparà del públic. Parets esbotzades, seients fets miques, un núvol de pols, tothom corrent al carrer... Al carrer, on, per cert, plovia a bots i barrals. Consta la circumstància meteorològica gràcies a un pudibund matrimoni, dissortadament comptat entre els ferits, que en un «aclariment» en els periòdics puntualitzà que s'havia refugiat al Pompeia per lliurar-se del temporal.
Posats a recomptar, l'artefacte havia causat cinc morts i al voltant d'una dotzena de ferits. L'enterrament de tres dels extints, el dia 16, originà una multitudinària manifestació. Havia parat la industria i tancat el comerç. Contrariant les disposicions governatives, la gent volgué que la comitiva, sortida del Clínic, passés per la Rambla, enfilés el carrer Nou i s'aturés uns moments davant el Pompeia, on l'orquestra de la casa va tocar una música funeral. L'atmosfera apareixia saturada d'electricitat, i feia témer la descàrrega d'un moment a l'altre. Era com si Barcelona, davant de l'absurditat del crim, de la seva gratuïtat, prengués sobtada consciència del seu infortuni i reaccionés amb ira. Les autoritats que presidien el dol, una mica esverades, optaren per acomiadar-se davant la Virreina, i deixaren que la comitiva continués Rambla avall.
La plaça per antonomàsia, la més popular, era la Boqueria, dita oficialment de Sant Josep. Era, ensems, mercat central, abans d'instal·lar-lo al Born. De matinada, la Rambla s'omplia de carros de verdura i fruita, vinguts del delta del Llobregat i del Maresme. La Boqueria era la catedral del proveïment. A la banda de la Rambla, hi compraven els senyors. La zona del darrera, llindant amb l'Hospital, era el mercat popular, la Gardunya. Hi paraven les pageses, amb fama de vendre a preus inferiors. La Gardunya era, naturalment, un mercat pletòric de color i de pintoresquisme, subministrador de primera matèria als escriptors costumistes. És allí on s'estilava principalment l'epítet de «cabassos de dotze» designant les compradores que es llevaven tard i que amb ínfules de senyoriu, però amb la butxaca prima, confiaven que les pageses sacrificarien preus abans que tornar-se'n la mercaderia a casa.
A primers de segle calculo que hi devia haver a la ciutat una quinzena de mercats. Sant Josep, Santa Caterina, la Concepció i Sant Antoni eren, per llur importància, considerats de primera. Una mena de segona divisió la formaven els mercats de la Llibertat, del Born, de la Barceloneta, de Sants, d'Hostafrancs, del Ninot, Abaceria Central (Travessera de Gràcia), de Sant Gervasi, d'Horta, del Clot, de la Sagrera, de Sant Andreu i de la Unió (Poble Nou).
El de Sant Josep i el de Santa Caterina eren per essència els majoristes. Hi acudien a proveir-se els venedors dels altres mercats i de les tendes de barri. Naturalment, l'esperança i la il·lusió que un centre de venda a l'engròs vendria més barat a la menuda, feien que Sant Josep i Santa Caterina gaudissin d'una nodrida concurrència de consumidors. L'àrea d'influència de la plaça de la Boqueria, sobretot, s'estenia molt enllà
En arribar ací m'adono que només parlo de les vores, quan Canaletes era, sobretot, el mig de la Rambla. Dir Canaletes, per a milers de barcelonins equivalia a dir futbol. Era allò una mena d'apèndix de Les Corts i de Can Ràbia. La tarda de diumenge del fanàtic es componia d'una primera meitat al camp de futbol i d'una —i en ocasions més interessant— segona meitat a Canaletes. En jornades decisives, el cap de la Rambla bullia. D'haver guanyat l'equip de casa, els dependents del bar no s'entenien de feina servint cerveses, vermuts, orxates. En nits de derrota, els discutidors acèrrims refrescaven la gargamella a la font...
Sovint, per si un xut de l'Alcàntara o bé per si una entremaliada jugada d'en Samitier, per si la Real Unión d'Irún o bé per si l'Europa havien ofert menys resistència de la prevista, els ànims s'escalfaven, les polèmiques pujaven de to i no era rar que la disputa acabés a clatellades. La policia es mantenia sempre amb un ull obert, a punt d'intervenir.
No havent-hi llavors ni televisió ni radio, la gent s'assabentava dels resultats dels partits per les pissarres dels bars i dels periòdics. Canaletes lluïa la cartellera més gran de la ciutat, a la tribuna de la delegació del diari madrileny «El Sol», a la casa que fa costat a la Sastreria Modelo. Passar per allí per a conèixer la marxa dels campionats o de la Copa era un costum d'una infinitat de ciutadans.
Canaletes, àgora. No invariablement futbolística, car també en circumstàncies sorolloses s'hi debatien altres temes. En ocasions, el futbol derivava a la política. A Canaletes, hi feia cap tothom. A dues passes de la Universitat, hi arribaven les manifestacions estudiantines de protesta, malgrat que moltes vegades es dissolguessin davant l'American Bar, tan temptador... Durant la primera guerra europea. Canaletes constituïa la primera estació dels enriquits corridos de Sabadell i de Terrassa, baixats a la capital a viure una nit de platxèria. Agafaven forces en els taulells del Bar Canaletes i del quiosc.
Nogensmenys, la pilota dominava. Un ajuntament de la Dictadura tingué l'acudit de plantar a Canaletes el fanal monumental coronat per una bola que continua presidint l'indret, però que en inaugurar-se va intrigar la gent. Era una obra que no venia a tomb. Posats a cercar significats, els humoristes conclogueren que es tractava d'un monument al futbolista desconegut. Jo crec que hauria estat més encertat dedicar-lo a l'aficionat desconegut, que tantes esperances, tantes il·lusions, tants disgustos i tantes hores portava colgades a la sagrada terra de Canaletes.
Un altre sobresortint llibreter de la Rambla era el senyor Anselm Domènech, el qual abans de veure'l a la botiga, el trobava sovint pel carrer, amb el seu aire abstret, les seves ulleres fines i la seva corbata de cinteta. El tenia per un escriptor, per un artista, fins al dia que els amics van identificar-me'l com l'amo d'una de les llibreries més antigues de la ciutat, la llibreria Verdaguer. Va passar setanta anys de la seva vida sempre dret, al costat de la prestatgeria. Només traïa l'amor als llibres amb una altra passió, la música. Fundador de l'Associació Wagneriana, puntal de l'Orfeó Català, el senyor Domènech era un gran melòman.
Indiferent als esborronadors canvis de la Rambla, la llibreria Verdaguer es conservava austera, gairebé ascètica, com en el temps d'Àlvar Verdaguer, fill del fundador de la casa, Joaquim Verdaguer, i oncle del senyor Domènech. En el local, reduïdíssim, sobtava la presència de dues poltrones de boga.
—No són dues cadires qualssevol —em va contar un dia l'amo.
Tenien història. I quina història! La llibreria Verdaguer havia estat seu de tertúlies famoses, com evidencia aquest reguitzell de noms: Manuel Milà i Fontanals, el seu germà, Pau, Rubio i Ors, Víctor Balaguer, Pelai Briz, Vidal i Valenciano, Marià Aguiló, Balari i Jovany, Aulèstia, Almirall, el compositor Vilanova, Coroleu, Sampere i Miquel, Emili Vilanova, Rubio i Lluch, Guimerà, Domènech i Montaner, Aldavert, Ubach i Vinyeta, Pirozzini, Narcís Oller, Pin i Soler, mossèn Cinto, Teodor Llorente...
A la llibreria escassejaven els seients i els contertulians se'ls respectaven, especialment les poltrones. D'ocupar-les algú indegudament, quan arribava llur habitual usufructuari, aquell s'aixecava a l'acte. El filòleg doctor Balari i Jovany, que era membre inamovible de totes les tertúlies que se succeïen durant el dia, ocupava la poltrona de la dreta de la porta. En morir, l'heretà el pastisser Agustí Masana, col·leccionista d'indumentària i legatari dels diners que van permetre fundar la prestigiosa Escola que porta el seu cognom.
En aquella enraonada Barcelona, obrir botiga al Passeig de Gràcia suposava el suprem reeiximent comercial. Sóc testimoni, pràcticament, de com hi feren cap els grans noms del casc antic: Morell, Comas, Bel, Kodak, Santa Eulàlia, Comella, el Dic Flotant, Furest, Farreras, les joieries Roca i Masriera, el marxant Dalmau, Grifé i Escoda, el Forn de Sant Jaume, l'Orxateria Valenciana, la Llibreria Francesa, etc. No havia començat encara la pluja d'establiments bancaris. Els aparadors de les botigues no ofegaven del tot l'anterior i noble perfil del Passeig, visible en el palau que Elies Rogent va construir per a Evarist Arnús; en el palau Robert bastit després d'un concurs Internacional d'arquitectura; en el palau Marcet, posteriorment convertit en sala d'espectacles, i en el palau Samà o de Marianao, obra de Josep Oriol Mestres. Aquest últim, enderrocat l'any 1935, m'ha deixat una visió enlluernada, potser a causa del seu pompeià o potser per les descripcions que Víctor Balaguer havia fet d'algunes de les celebrades en els seus salons.
Deixar-se veure al Passeig de Gràcia formava part del decàleg dels bons barcelonins. Però, tant com caminar-hi, el ritual exigia seure-hi. Penso en les tan utilitzades com satiritzades cadires que durant una llarga època fomentaven tertúlies i originaven flirteigs. Penso en els democràtics pedrissos, seients de la menestralia, bocabadada davant la desfilada de carruatges de luxe, amb cotxers i lacais amb lliurea de dos rengles de botons, cordons a la pitrera i barret de copa al cap. L'aparició de l'automòbil, que donava la volta al Passeig en un dir Jesús, va afeblir la desfilada, la rua de carruatges de tracció animal. Enfront del palau Marcet, a la cantonada de la Granvia, jo ja vaig trobar buit el pedrís on havien fet penya els cotxers de casa bona francs de servei i que en passar el primer automòbil, sorollós, pudent, van mirar-se'l amb menyspreu, tot vaticinant:
—Això serà un fracàs.
Al cap de poc temps, eren ells els frustrats. De no avenir-se a substituir les regnes pel volant, hagueren de canviar d'ofici.
Extingida la cavalcada de cotxes de cavalls, els badocs dels pedrissos satisferen la vista amb l'espectacle, tanmateix atractívol, de les dides vingudes del Nord, vestides de drap o de vellut, enjoiades de filigranes d'or i plata, amb vistosos mocadors de seda lligats a la tannara. És una altra de les típiques estampes del Passeig de Gràcia de començaments de segle, perpetuada pels enyoradissos llapis de Junceda, Opisso i Lola Anglada
Cal trucar a la porta de la casa. El més jove dels dos viatgers no ha posat encara el peu a terra que, avisada pel soroll del carruatge, ha comparegut Gregòria al llindar de la torre, escortada per un parell de marrecs. Esperaven ja els arribats. Xerraire, afectuosa, anava la criada a desfer-se en compliments, quan el recent vingut la talla amb un gest ferm, volent indicar-li que d'ara endavant s'imposava la política de la discreció.
De l'interior del cotxe surt una crida:
—Sedaño...!
Darrera la veu, la finestreta emmarca un rostre d'aspecte simiesc, color de coure, inexpressiu com una màscara. És l'amo nou. «Sobretot —ha recomanat a Gregòria la mestressa del xalet—, no et sorprenguis de res. Tu deixa'ls fer la seva vida, no els importunis...»
La criada complí el consell al peu de la lletra. Vint anys després va descloure els llavis potser per primera vegada, a requeriment meu. Feia de portera en una casa de davant de l'estació de França, crec recordar. I va parlar-me una llarga estona de l'estrany amo que l'any 1914 li havia escaigut a Vallcarca, en els seus temps de minyona de servei.
Torno al relat del principi. Rubén Darío baixa del cotxe, recolzat en el braç de Sedaño, el seu secretari. No té ni una mirada per la casa ni per la criada ni pels menuts. Camina com un autòmat, tancat en el seu món interior. Porta dintre seu suficients reserves de bellesa que li permeten desdenyar la primavera barcelonina. Un catre qualsevol i les finestres ajustades perquè les sensacions vingudes de l'exterior no li interrompin el somni. El poeta no demana res més.
Amb tot, la casa, en llogar-la, li havia fet una certa il·lusió. Escriví a un amic: «Al carrer de Tiziano, número 16, en una torre que té jardí i hort, on veure flors que alegren la vida i on les gallines i els conreus inviten a una vida de masia pagesa, he cercat un refugi grat al meu esperit». Venia de Mallorca, concretament de Valldemossa, on una tarda, el poeta dominicà Osvaldo Bazil s'entestà a vestir-lo de cartoixà. L'hàbit no fa el monjo, però Darío, per uns instants, sentí la música teológica del cielo; com digué després en la cèlebre oda a la Cartoixa valldemossina. D'aquests rampells lírics i d'altres excessos menys espirituals, n'hi pervingué una malaltia nefrítico-nerviosa que, al ple de l'hivern, l'induí a venir a guarir-se a Barcelona, a la llar d'un amic, expresident de Nicaragua, que vivia retirat aquí, en una casa de Nostra Senyora del Coll.
A la primavera, una mica refet, Darío decidí habitar sota un sostre propi. En estil telegràfic (són paraules seves) ho innovava a un amic: «Torre ideal, prop del Tibidabo: jardí i hort a un costat; tramvia a la vora; bany, llum elèctrica, timbres, la mar de peces, tot moblat, tot llest; piano... 18 duros al mes! (subratllat). Jo no em moc d'ací. Paguí tres mesos. M'exigeixen, per d'aquí a d'altres tres, la resta de l'any. Ja veuré com ho resolc, perquè heus ací allò que jo necessitava: aquesta solitud sana, amb sol, i fruites, i flors, i ocells, i... només veient-ho hom ho creu».
Han passat cinquanta-nou anys d'ençà de la bomba del Pompeia i el misteri subsisteix. Quan algun historiador d'aquells sacsejats dies s'hi refereix, inevitablement la qualifica d'inexplicable. Malgrat que els crims fossin a Barcelona, aleshores i com he dit, el pa de cada dia! Imperant el pistolerisme, els infants de les escales parlaven de brownings i de stars amb tota naturalitat. El governador civil, senyor Bas, el 9 de setembre d'aquell any, enraonant amb els periodistes, es meravellava que feia uns dies que no havien matat ningú. Efectivament, n'hi havia per a estranyar-se.
He dit que érem al 1920? Teníem de cap de policia un home que ha passat a la crònica negra, el general Arlegui. Els components dels sindicats Únic i Lliure es caçaven mútuament i a trets pels carrers. De tant en tant queia un patró, comunament un industrial en conflicte amb els seus treballadors. Les entitats, les editorials dels diaris protestaven en va. La violència s'havia ensenyorit de Barcelona. Aleshores, ¿per quins set sous l'opinió, primer, i després la història han conceptuat d'inexplicable l'atemptat del Pompeia? [...]
Jo suggereixo que la bomba anava destinada a un altre Pompeia, i ben diferent, el Coliseu Pompeia, de la Travessera de Gràcia. Un edifici d'arrel religiosa, que aplegava un teatret, una sala cafè i diversos despatxos ocupats per societats filials del convent dels franciscans de Pompeia: clubs de tennis i de hoquei, una germandat, un economat, etcètera. Precisament a la dependència que va deixar buida la fallida de l'economat, shi reunien pels anys vint els sometents de Gràcia, valent-se del fet que el seu cap era aleshores l'administrador del Coliseu. Sovint, els del sometent hi acudien amb carrabina i pistola, i mantenien amb l'ai al cor els còmics de la companyia del teatre que assajaven en una sala veïna. S'insinuava que entre els sometents i el Sindicat Lliure hi havia determinades concomitàncies. Almenys, que alguns de llurs afiliats actuaven en ambdues organitzacions.
La meva hipòtesi és aquesta: ¿I si la bomba del music-hall Pompeia hagués estat, d'origen, assignada al Coliseu Pompeia gracienc? Els ordidors de l'atemptat n'haurien confiat l'execució a un despistat o bé a un foraster que ignorés les particularitats barcelonines. I la confusió d'aquest fou tràgica. També ho hauria estat, naturalment de no equivocar-se el comissionista i haver dut la bomba al seu genuí destí. Però, aleshores, inscrit en la lògica de la situació, a l'atemptat no li hauria escaigut l'adjectiu d'inexplicable, la bomba del Pompeia hauria estat, paradoxalment i sarcàsticament, un succés normal.