Angle Editorial (Barcelona), 2008
Però més fort que tot hi ha el record de l'enigma del Parc Güell, on vaig perdre una cosa: em van renyar molt per haver-la perduda, i de tan astorada que estava no vaig saber mai què va ser el que havia perdut. Un mocador? Un guant? Un anell o un braçalet? Moltes vegades, quan de petita aquest record m'assaltava, em sobrevenia una gran pesantor. La meva mare m'havia renyat, el meu pare m'havia mirat molt seriós, el meu avi estava trist. No entenia res. Eren alts. Eren diferents. Moltes vegades vaig somiar que estava al Parc Güell, a prop del drac, a prop de tantes rajoles i de tantes columnes, amb la ciutat de fons i plorant a llàgrima viva, sense poder arribar a recordar què era el que havia perdut i que, per culpa meva, no podria tornar a tenir mai més.
IV
Vivíem, doncs, en una torre, una torre d'aquelles velles de Sant Gervasi, amb jardí davant i darrere. Pel carrer no passava mai ningú. Eren encara paratges de solitud. El nostre petit jardí limitava amb el meravellós jardí del marquès de Brusi. Oh, si haguéssiu vist els arbres del jardí del marquès de Casa Brusi! A deu minuts de la plaça de Catalunya, allò semblava el més remot racó del món... Tot era bell; un veritable paradís. A casa teníem un menjador amb un gran finestral de petits cristalls, des d'on es veia aquell jardí immens, amb aspecte d'abandonat, amb arbres gegantins. Jo tenia cucs de seda i em vaig afartar de llançar pedres a les moreres del jardí per a aconseguir fulles. Les nits de lluna era fantàstica la massa arbòria, fosca, irregular, tocada per la llum fosforescent. Hi havia rossinyols, aquelles nits d'estiu, i al capvespre s'escoltaven els xiscles del gall dindi reial. Aquest parc, idealitzat, corregit i augmentat, és el de la torre dels Valldaura, de Mirall Trencat, el jardí de tots els jardins. Al parc abandonat del Marquès de Casa Brusi, hi entrava amb el meu avi a través d'una porta petita, i la impressió que això em causava, l'he posada al jardí dels Valldaura. El parc anava des de la plaça Molina fins al que ara és General Mitre. Era un altre món. Es va destruir quan els hereus, poc abans de la revolució del 36, el van parcel·lar i el van posar a la venda. A més d'aquest, vaig arribar a conèixer tots els de Sant Gervasi. Acompanyava el meu avi en les visites que feia als seus clients, però jo no entrava a la casa, sinó que romania fora, al jardí, esperant-lo. Els jardins són l'alegria del món!
Jo mirava a terra fent el distret, una mica cohibida, fins que va acostar una mà i a poc a poc em va treure el llacet de les quatre barres. El va deixar damunt el pupitre. Em vaig quedar molt parada. No sabia què fer. Sense mirar-la vaig agafar el llacet i me'l vaig tornar a clavar. Va tornar a desclavar-me'l. Un moment vaig mirar les altres nenes; totes estaven distretes. La cara se m'encenia, hauria plorat. Però no deia res i em vaig tornar a clavar el llacet esperant amb llàgrimes als ulls que tornés a arrencar-me'l. Potser em va treure el llacet set vegades, sempre somrient. I potser set vegades, amb paciència i ràbia, me'l vaig tornar a clavar. A l'últim va fer un soroll despectiu amb els llavis i va anar-se'n. Sempre més, quan m'han arrencat el llacet simbòlic de les quatre barres, he tornat a posar-me'l encara que hagi estat aguantant-me les ganes de plorar.
Vaig néixer al carrer de París, a les dotze del matí del 10 d'octubre de 1909 (encara que molts ho dubtin i pocs s'ho creguin), un dissabte, però immediatament vam venir a viure al barri de Sant Gervasi. Filla única, els meus orígens els he oblidat una mica, però en fi... El meu pare era de Terrassa, terrassenc. La meva mare era valenciana per pura casualitat. Va néixer al Bunyol, però perquè els seus pares hi van passar una temporada. I el meu avi era de Premià de Mar. Em sembla que encara existeix, convertida en torre, l'antiga masia familiar.
La meva família era petitburgesa. La nostra única propietat era la caseta amb jardí que habitàvem a Sant Gervasi, a la part alta del carrer de Balmes, més o menys on hi ha ara el parc Monteroles, en aquell pujol. El que avui és carrer de Balmes es trobava per aquell temps als afores de Barcelona: era la llera de la riera de Sant Gervasi.
La torre tenia dos jardins. Del jardí del darrera, no sé per què en dèiem l'hort. Potser perquè només hi havia arbres fruiters i, com a úniques flors, les que feien els rosers enfilats per les parets que el tancaven. [...] Darrera de l'ametller i el saüquer, creixia, poderosa, una figuera, de figues negres, de coll de dama. [...] Aquesta figuera, mal amagada darrera de l'ametller i el saüquer, era el nostre castell. Moltes branques s'abocaven a la riera; des de dalt vèiem de més a la vora un tros de parc abandonat dels marquesos de casa Brusi, on a les nits d'estiu s'esgargamellaven els rossinyols i a les tardes d'hivern, quan tot era gris i la terra blanca, cridaven d'amor els paons engabiats. La figuera era un món a part. El somni. Servia d'illa, de país acabat de descobrir, de jungla on totes les aventures eren possibles: des de l'aparició de tigres, fins a la proximitat d'ocells carnissers. Era barcassa quan fugíem dels negres que ens empaitaven armats d'escuts, de llances i de fletxes... Hi jugàvem a pirates. Anàvem perduts pel mig de mars amb onades que ens colgaven i capturàvem galeres enemigues mentre damunt dels nostres caps, victoriosament, onejava la bandera de la mort. Cridàvem i xisclàvem d'alegria si, perduts en les immensitats marines, albiràvem una platja atapeïda de palmeres amb cocos o de plàtans carregats de penjolls d'or.
He explicat més d'una vegada que el meu avi havia estat amic de mossèn Jacint Verdaguer. El que potser no he explicat massa és que el meu avi, quan mossèn Cinto va morir, va fer ampliar una fotografia de mossèn Cinto, al peu hi va fer posar unes lletres amb caràcters gòtics que deien Sant Jacint Verdaguer i la va fer emmarcar de negre i or. Quan venien visites noves, l'avi s'aturava a mig rebedor i, alçant el braç enlaire, assenyalava amb aire de triomf l'ampliació de la fotografia penjada a dalt de l'arcada que donava pas a l'avantmenjador i deia: jo l'he fet sant. Sant Jacint Verdaguer.
Al jardí de davant de la torre, l'avi hi va fer construir un monument al gran poeta; una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig, on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres i duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer. El Canigó, L'Atlàntida...
Cada diumenge al matí l'avi esperava que em despertés i abans d'anar a missa em feia sortir al jardí a saludar mossèn Cinto. Després se m'enduia a la torratxa. Hi pujàvem per una escala de fusta que hi havia a dintre de la golfa i em feia ajudar-lo a posar-hi la bandera de les quatre barres. Al vespre l'anàvem a baixar.
Primeres lectures? Totes les novel·les d'aventures que trobava a les golfes de la casa... N'hi havia una de meravellosa, titulada La pradera tenebrosa: els protagonistes eren indis... Hi havia gran quantitat de caçadors de cabelleres, tigres, lleopards. Una novel·la que es titulava El camí dels gats, de Sudermann, encara la tinc..., i Zola, barrejat amb Jacint Verdaguer indiscriminadament... Després, quan van aparèixer els versos de Sagarra, aquelles precioses Cançons de rem i de vela, em passava hores per casa, amunt i avall, recitant versos en veu alta. Allò de «Vinyes verdes...», i Carner... els poetes mallorquins. Vivia en un món envoltat de llibres i el que feia era llegir tots els que queien a les meves mans. Recordo que, quan era petita i arribava gent a casa, agafava un llibre i me n'anava al terrat. Això disgustava la meva mare, Tinc gravada aquella imatge de les visites allà, contant les seves malalties, les dels seus fills, i la de mi fugint, perquè allò em deprimia molt; fugint per no veure-les i per anar-me'n a llegir.
Jo tenia deu anys i trobava que a casa meva, a la meva ciutat, no passaven coses, que sempre era tot igual: l'aniversari de la meva mare, els amics que venien a felicitar-la, els àpats dels dies de festa. Trobava aquesta vida molt monòtona i em va semblar que el que jo podia fer més fàcilment era escriure. Agafar un paper i un llapis i després inventar històries, altres vides. És difícil explicar-ho, perquè va començar molt progressivament. Quan devia tenir nou o deu anys, recordo que van venir uns paletes a casa i enraonaven a l'hora de dinar, parlaven de les seves dones, dels seus fills, de la feina. Eren al jardí, sota un arbre, i jo escoltava d'amagat, fascinada, i després, en un paper, ho apuntava tot. Ja aleshores m'interessava captar els parlars de la gent: escoltava els paletes, reproduïa converses de veïns de manera esporàdica... Suposo que va ser així que va començar. Això, però, va passar, va ser una foguerada, no de joventut, sinó d'infantesa.
Ara bé, haig de dir que, si jo no hagués estat una persona introvertida, potser no hauria escrit mai, o si hagués tingut un gran do de paraula, perquè, quan enraones, allò que dius ja està dit, ja no pots rectificar; en canvi, quan escrius, sempre pots anar millorant el que dius, vas estripant paper i ho vas dient millor cada vegada, t'agrada més cada vegada.
Després de seguir un tros de riera, cap a l'esquerra hi havia el camí estret, em penso, carrer de Sant Hermenegildo, un tros curt de camí, i tombant cap a l'esquerra el camí continuava fins a topar amb el cobert dels senyors Rius. Darrere del cobert tenien el que el meu avi en deia l'hort de les camèlies, de tantes com en cultivaven... El jardí dels Rius era de senyors: palmeres altes, arbustos ben distribuïts, sorra fina a terra, paneres carregades de flors, i, tapada de verd, la torre, molt gran, molt alta, però que no recordo exactament com recordo la del senyor Alguersuari. Hi havia els senyors..., tants i tants, tots ficats a dintre de torres, totes aquestes torres amb jardins acuradament entretinguts. Tot eren flors i arbres... Hi havia una torre —no recordo el nom dels seus propietaris— al capdamunt del carrer de Sant Gervasi, a la dreta; hi vivia una senyora sola amb el seu servei, i és la torre que en El carrer de les Camèlies faig sortir, no precisament la torre, sinó el papagai que de petita em meravellava, que aixecava la cresta, tot d'una, enfilat i lligat per una pota, amb una cadena de llautó, a un peu també de llautó, amb una barra a dalt de tot, que és allà on vivia el papagai. Quan desplegava la cresta me l'hauria endut.
He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i a morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És a dir, veig mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar, cap al tard, que és una meravella. És preciós... i tant cel, i tants arbres, i tant bosc... M'agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres... És la llibertat! La gran aventura de la meva vida, per bé que la meva vida a Romanyà és aparentment banal: escriure, llegir, cuidar el jardí, fer la migdiada... Si podia, dormiria sense parar: és el que m'agrada més de tot. El meu menjar és molt ensopit. Tinc una salut lleugerament precària, i passo d'un règim a l'altre. Quan era jove menjava qualsevol cosa: llagosta o pa amb tomàquet. Diaris? Llegeixo l'Avui, però no cada dia, sinó quan anem al poble i el comprem. De vegades baixem fins a Santa Cristina de compres, o a Sant Feliu, o a Girona. Fins i tot alguna vegada arribem fins a Barcelona. I m'agrada matar-me en un jardí, cuidant les plantes, tallant les roses velles, les hortènsies velles, regant set i vuit hores, com els aspersors... M'agrada tenir plantes, arbres, flors. La terra és molt important. M'apassiona, encara que cansa molt. Em dedico a plantar, a podar. El que no he fet encara és segar la gespa, Sempre he estat molt presumida, però ara la meva coqueteria l'he plantat al meu jardí i a casa meva.
Romanyà és la fi del món, ni cotxes ni turistes; és un lloc ideal per poder-te dedicar a escriure. Aquí el dia és molt llarg i has d'escriure gairebé per força. A l'hivern encara és millor. Tot convida a la meditació i al treball. Alguns dies això no sembla Catalunya. S'omple tot de boira, amb un aire de misteri i de solitud encantadors, Un paisatge és un estat d'esperit. Potser sí. Però també podem dir que l'estat d'esperit és el que inventa el paisatge. Jo, en tot cas, sóc d'aquesta segona filiació.
La plaça del Diamant és lluny de mi. Com si no fos jo qui l'hagués escrita. Molt lluny. En aquest moment, en el punt d'acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa salmó. S'aixeca la tramuntana i me'ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors.
Romanyà de la Selva, febrer de 1982