Autor: Ramon Vinyes i Cluet
Pàgines: 63-64
Indret: Davant del bust de Ramon Vinyes al Passeig de la Pau (Berga)

Oda a Berga

Berga: peus dintre els blats, braços dintre els pins,
una estirada bruna al flanc d'una muntanya.
Costes amunt, hi puja un carro curull de romanins.
Dintre del carro cantaven; la cançó et féu entranya.

Temps enllà, abans que envellissis sota d'estels muntanyencs
uns masius —formigues clares— arrossegaren hortes...
Uns compassos de llum fixaren la ciutat dintre dels fencs
i espessors de pereres et varen fer de portes...

Després, pubilla rica de vestits variats,
fores blanca als hiverns, quan les neus cauen blanes;
tingueres ors d'estiu en flamejar els blats;
mantellina tot l'any feta amb sons de campanes.

I tingueres aigua, cristall dringant sobre el silenci de l'oblit
del temps que passa. Això, Berga, t'ha mantingut ben viva.
Mai no has ofert als fills la tardor del teu pit;
t'has renovellat —horitzons! horitzons!— amb lentor comprensiva.

Hauries pogut ésser una ciutat de cervells xops
—esponja xucladora de siderals desvaris...—
Has sabut reconèixer la rúbrica difícil d'imitar que fan els pops
sota la signatura, abonyegada de fe, de cent notaris.

I has seguit el camí que duu a un cim
—muntanya de Queralt, muntanya, jardí de muntanyes.—
La cançó que et féu néixer, la repeteix hora a hora el regalim
de les fonts que són ara l'entranya de les teves entranyes.

I avances, Berga! En l'avui ja hi tens demà
—carrers estrets que conserven l'ahir i se'n desvesteixen.
Sobre els teus campanars s'aixeca un campanar
amb campanes que vibren i amb sons que floreixen.

Sons que ressonen fixos i amb ressonar pregon
des d'aquest doll de cases, aigua de serralada...
Berga té present dintre del so del món:
el passat i el futur s'hi lliguen amb perfecta llaçada!

Autor: Ramon Vinyes i Cluet
Pàgines: 61-62
Indret: Font Negra (Berga)

Donar nom a una font

Donar nom a una font! Quin desig més viu!
Font de Mossèn Guiu.

Donar nom a una font que parli sempre més
amb veu d'aigua i cel estès,
i que visqui a l'ombra d'un penyal,
alt, alt,
un penyal gegant
que posi al so de l'aigua veu d'infant,
d'infant un bon xic estabornit
pel gegant que li pesa sobre el pit.

I que no sàpiga ningú el nom d'on ve.
Existí Mossèn Guiu? Com fou? Per què
porta el seu nom una fonteta tan petita?
Un nom qui sap de qui, i una infinita
dolcesa d'aquest nom que es pot seguir en el corrent
de l'aigua del torrent.

Font de Mossèn Guiu,
gebre a l'estiu
i escalfor de record a l'hivernada
en evocar la font de neu colgada...

Nom que sembla una espera
quan parla amb poms de flors la primavera,
i que t'arriba al cor, en vol fugitiu d'au,
quan l'estiu cau.

Desig altiu
donar nom a una font: Font de Mossèn Guiu,
i fondre't, tu, i el teu record, en l'aigua que davalla...

Quina bella mortalla
la puresa d'uns sons
que ni amb claror ni amb fosca deixen de dir cançons...

Quin triomf de poeta
no ser res més, res més, que el nom d'una fonteta!