Andorra al paisatge té una força tan absorbent que és ell, en definitiva, al qui ha bastit las cases. Només allí on ell s’hi ha avingut, ha estat possible d’edificar-hi pobles. I, en el moment precís, ha estat també el paisatge el que ha proporcionat els elements: rocs del riu per fer parets; pissarra per a les teulades. 

No es tracta d’una edificació innoble. La seva severitat no aclapara. Té l’actitud arrupida d’estar sota la neu, però el riu i els prats hi posen el punt d’alegria indispensable.   

Com que de la muntanya la que proporciona els elements, en vol, en certa manera, la possessió. I, de fet, des de lluny amb prou feines destrieu allò que és poblat d’allò que és muntanya. A moments, però, segons d’on ve la llum, la pedra pissarra dels teulats llu màgicament, i rentada de pluja, fa lliscar-hi els ulls. 

És ben cert que la mà de l’home és a penes visible en aquesta edificació. Fa l’efecte que les parets s’han alçat totes soles, com els pollancs. La fusta tampoc no hi traeix la intervenció de l’home. Com que a penes hi ha fusta nova enlloc, el to és tan patinat, almenys, com el de la pedra. 

Els pobles d’Andorra són tots plaça i les cases totes balcó. Carrers de pendent, plens de còdols, finestres de pedra blavosa, portals rodons, giragonses inversemblants, cases que es decanten, carrers de tres pams, on el camí és més aviat la llenca de cel de dalt, que el pas que hi ha sota... 

Però de tant en tant, únic vestigi humà, hi ha una balconada de ferro, amb una decidida tendència al recargolament. Les poques clavellines hi deuen néixer soles. Pengen avall les fulles primes i ni gosen lluir massa la flor... 

De part de dins, la fusta ho és tot, sostre i sòl, paret i portalada. 

El to dels pobles d’Andorra és el torrat fosc, que tira a negre, trencat per pedres d’un blau indefinit. I per si mai podien aclarir-lo, hi ha encara la balançada de la negror del ferro cargolat als balcons.

Sobre aquest pendís d’herba curta, un camí us deixa al santuari. Som als peus de la patrona de les Valls. El camí volta l’ermita. Vora les cases rònegues, la seva blancor sembla més polida. Té una arquitectura no tan aclofada com la majoria d’ermites andorranes. És una mica més altívola, amb un mica més de pretensions, no gaires. El punt rodó és la nota característica de la façana. Dues arcades al campanaret i quatre fent de porxo a l’entrada. 

Davant l’ermita, hi ha una creu de ferro sobre un sòcol de pedra feixuc. 

El dia 8 de setembre s’escau el pelegrinatge nacional de Meritxell. Hi van els andorrans de les valls del Valira Oriental i els de la Valira del Nord. Abans, la diada tenia un tipisme viu de color. La fe, tanmateix, no s’ha estroncat. Els andorrans necessiten la fe com el pa que mengen. I, és ben cert, que veure arrapades aquestes quatre cases al peu de la timba ja deu ésser un miracle de la seva Mare de Déu, que un decret oficial del Consell General proclamava patrona d’Andorra el 24 d’octubre de 1873. 

Part de dins, el santuari de Meritxell no és ni de bon tros tan rústec com la majoria d’ermites de la vall. Per sort, no és nova de trinca, com més d’una parròquia farcida de daurats nous i de pintures acromades. Hi ha la Mare de Déu en un cambril amb cortinetes. La Mare de Déu menuda, que els andorrans han guarnit amb totes les gràcies que no sabia posar-hi l’escultor... El policromat no es veu. La Mare de Déu té una mà perduda. La seva cadira no té respatller. Però el patronatge li endolceix els ulls, li afina el nas i li dibuixa la boca. Àdhuc arriba a fer somriure l’infant, tan ferreny, de la seva falda.

Meritxell és posat estratègicament al cor de la Vall. Els goigs ja ho diuen...

La vall d’Encamp és un dels recons més paradisíacs d’Andorra. Tot són llenques de prats, fileres de pollancres... El verd llunyà és encara més transparent. Per això el camí que us hi du —venint de Meritxell— té flors grogues i blaves, i covals al marge, per si ve la pluja... A l’altra banda, la capella de les Bons fa de mirador. Una mica més enllà, la torre quadrada dels moros, d’un color torrat clar. La torre mira al fons del riu, a la «font del noguer», on el verd és humit i l’herba més grassa. La capella mira al poble de «Les Bons» que té als peus. És un poble que ha aprofitat la pujada per sorpresa i encara s’hi està. Unes cases aguanten les altres i la muntanya les aguanta totes. Fa l’efecte que els rocs que formen les cases hi han pujat sols des del riu. Diríeu que els arbres s’han tornat bigues. Les cases són encauades com forats de taup. Els carrers són dreceres de la pujada. Sembla que la gent hi habiten d’ençà que van foragitar-ne els llops. 

Un pont de fusta, sobre un indret del riu on l’aigua fa més fressa, us deixa al camí de la Mosquera. Abans d’arribar a la plaça, hi ha encara un altre pontarró sobre una riera. Ara la plaça, després d’una pendent que sembla feta per als ramats o per l’aigua. 

Perdeu-vos entre els carrers de la Mosquera. Enfileu, primerament, l’arcada del fons. Cerqueu l’església arraulida, doneu un cop d’ull al Tramat, a la capella de Joan Antoni i a la casa d’aquest nom, que és tot un altre poble... Si pugeu a ca l’Oros aboqueu-vos a veure el riu per les finestres del darrere. Si hi sou el dia de la fira, veureu un espectacle nou. Si hi fóssiu a la tarda en què baixen els pollins i el dematí en què tornen de la muntanya les ovelles, haureu vist una de les més riques escenes d’aquest país pastoral.   

Carretera enllà veieu Encamp, amb un campanar quadrat, nobilíssim, que no es mereix l’església que té sota. De lluny es veu tot decantat sobre el pic de Padern. Encamp fa pujada amunt però té unes cases a primer terme que senyoregen. El camí de salzes és d’una finor cal·ligràfica. Camí emmurallat, neix després d’un pont i té l’ombra prima d’aquestes fulles, que hi fan arcada. Darrere la muralla, l’herba. L’aigua llisca per unes soques buidades a tall de canal. Aquella ermita que es veu a l’esquerra és Santa Maria.